divendres, 15 de setembre de 2017

Roc del Vidre, via Phil Gondoux

22.08.17  Quan hom s’endinsa per les gorges del Segre, a l’Alta Cerdanya, es sorprén de veure una una agulla fosca que, com un petit Cerví, es dreça esvelta sobre la vall: es tracta del Roc del Vidre, també conegut com Castell de Vidre o Agulla de Llo. Aquesta agulla està situada a l’extrem d’una cresta que es desprén del vessant occidental de la serra dels Clots, una carena que neix al nord del pic de Finestrelles.

Roc del Vidre, amb l'itinerari de la via Phil Gondoux

Al cim d’aquesta agulla hi pugen diverses vies, però nosaltres ens hem fixat amb la Phil Gondoux, una via equipada d’uns 100 m de recorregut i dificultat màxima de V+ que recorre la seva cara sud caracteritzada per una franja diagonal de marbres blancs. Les ressenyes la pinten molt bé, a més la major part de la via puja per l’esmentada capa de marbre, una roca poc freqüent que deriva d’una antiga calcària que ha sofert un procés de metamorfisme, i com que pensem que deu ser tot un luxe escalar aquest material tan noble... anem a provar-ho!

Per arribar al peu de la via ens cal anar fins a Llo, poble situat a uns 3 Km de Sallagosa, i deixar el cotxe a l’aparcament dels seus banys termals. Des d’aquí enfilem la pista asfaltada que va a frec del jove i sorollós riu Segre, tot passant sota el penya-segat pel qual puja la via ferrada de les Escaldilles.

Ens acostem a l'agulla

Aviat sobresurt l’agulla d’entre les capçades dels arbres, i poc a poc ens anem acostant a la seva base. Així passem primer pel peu de l’abrupte vessant oest en el qual sembla que es va obrir una pedrera on es va explotar el marbre. Després de revoltar tota l’agulla, deixem l’asfalt i comencem a pujar entre el bosc per un corriol poc marcat que ens deixa al bell mig d’un ample circ inundat de llum. La rampa herbosa que ens porta cap al peu de la via està farcida d’olorosa sajolida (Satureja montana) i, a més, a aquesta hora matinera encara s’està prou fresquet.

Arribant al peu de la via

Sajolida

Un cop al peu de la via  explorem el marbre grisós, d’un gra molt fi i una certa lluïssor diamantina... els dits ja tenen ganes de tastar-lo, per això, després de col·locar-nos els “trastos”, en Pau surt disparat per la inclinada rampa en direcció a una xapa que brilla com el sol, però quan hi arriba s’adona que la rampa s’ha convertit en una placa dreta on la dificultat augmenta... i de quina manera! I és que aquesta xapa pertany a una altra via que puja de dret al cim de l’agulla.

Comencem per una altra via (la nostra es troba més a la dreta)

Per recuperar el nostre itinerari en Pau, amb molt de compte, flanqueja cap a la dreta per la placa, sense gairebé preses i que rellisca com un sabó. Un cop recuperada la nostra via, aquesta avança en diagonal ascendent a frec d’una canaleta herbosa on encara es poden trobar alguns esglaonets amb bones preses per al peus.

Al primer llarg de la nostra via

Muntant la primera reunió

Després que en Pau hagi muntat la primera reunió, em toca a mi pujar al mig de la placa per recuperar la cinta esgarriada; i mentre pujo, i supero una llastra que fa soroll de buit, me’n adono que les dues primeres xapes de la nostra via han estat “retirades” i per això és fàcil confondre’s d’itinerari.

Flanquejant pel primer llarg

Un cop recuperada la cinta, me’n vaig cap a la dreta, flanquejant i relliscant a base de bé, fins situar-me a la vertical de la nostra via per la qual començo a pujar a “tranques i a barranques”, tot fixant-me en una variada sèrie de plecs i replecs que dibuixen els estrats deformats d’aquesta roca meravellosa.

Plecs i falles als marbres

Arribant a la primera reunió

La primera reunió, entre els marbres blancs i els ocres

La primera reunió està situada just en el límit entre els suaus marbres blancs, i uns altres de color ocre, de textura més granelluda i un xic més adherents. La meitat de la segona tirada progressa en diagonal ascendent per un terreny més trencat format per aquests marbres, en direcció a una evident bretxa. Del primer parabolt penja una bagueta que em serveix d’agafador a l’hora d’iniciar el delicat flanqueig.

Inici del segon llarg

Un delicat flanqueig

Però l’alegria dura poc perquè quan arribo al fil de l’aresta, just per sobre de la bretxa, torno a trobar els estimats marbres blancs, amb preses tan arrodonides que els peus rellisquen d’allò més. Encara sort, però, que en alguns punts hi ha algunes bones bústies on poder posar les mans amb seguretat i així progressar amb passos força atlètics.

Arribant a la segona reunió

La segona reunió, entre els marbres i els esquists

Un cop a la segona reunió, escoltem una sorollosa ovació, acompanyada de forts aplaudiments, procedents de la cresta que hi ha a l’altra banda de la bretxa; i és que una parella que estaven observant-nos, i que potser patien veient els meus progressos, en veure que arribava sana i estalvia a la reunió, es van quedar més tranquils i, després dels aplaudiments, van marxar.

Inici del tercer llarg

La segona reunió està situada en un espectacular canvi de roca, ja que a partir d’aquí deixem definitivament els marbres per entrar al regne dels esquists. D’antuvi crèiem que aquesta roca seria molt pitjor que els marbres, perquè pensàvem que aquesta es desfaria en fulls i, a més, com que puja per la cara nord, està plagada de molses i liquens... Doncs no!, resulta que aquesta fosca roca és excel·lent, amb boníssimes preses que, malgrat la verticalitat, fan l’escalada molt plaent.

Assegurant des de la segona reunió, damunt d'una cornisa

Progressant pel tercer llarg

Arribant a la tercera reunió

La tercera reunió des del cim del Roc del Vidre

Així arribem a la tercera reunió, situada un xic per sota del cim de l’agulla, des de la qual  gaudim d’una panoràmica cap al sud de la vall del Segre, presidida pel pic de Finestrelles, i cap al nord, on hi destaca el turó de Sant Feliu de Llo i, més enllà, els massissos del Carlit i Collroig. El descens el fem amb tres ràpels que es munten a cadascuna de les reunions.

Fotocim

El turó de Sant Feliu amb el massís del Carlit al fons

Vistes a la vall de Llo i la capçalera del Segre

L'últim ràpel

Així finalitzem aquest lluit ascens al Roc del Vidre amb el convenciment que els marbres estan molt bé per a esculpir belles estàtues, però que per a escalar no hi ha res millor que una bona calcària pura i dura.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 22.08.17 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dissabte, 9 de setembre de 2017

Pic de Fontfreda i altres coses

20.08.17  A ponent del coll de Pimorent, al límit entre l’Alta Cerdanya i l’Arièja, s’alça el pic de Fontfreda, una imponent mole granítica que tanca la vall del riu Querol pel nord.

Pic de Fontfreda des del coll de Pimorent

Veient el seu cim aplanat hom pensa que és una muntanya senzilla de pujar, però el cert és que tots els seus accessos són llargs, i alguns fins i tot complicats per crestes de roca inestable. Nosaltres, que no volem complicar-nos la vida, pretenem pujar al Fontfreda pel camí normal sortint de l’Estanyol, petit llac al peu del vessant nord del Roc de les Ombres. Des del mateix punt, els nostres companys Ester i Ventu pujaran al pic de l’Estanyol.

A l’esmentat Estanyol hi hem arribat per la carretera N-20, tot seguint el curs del riu Querol aigües amunt en direcció al coll de Pimorent. Deixem en aquest coll un dels cotxes, doncs en aquest punt tenim previst finalitzar l’excursió, i amb l’altre retrocedim uns pocs quilòmetres fins a l’entrada de l’estació d’esquí de Porté-Pimorent, on travessem el seu ample aparcament i continuem per una pista en força mal estat (anem en tot-terreny) que després de només 1,5 Km finalitza a l’Estanyol, al costat d’un bar-restaurant.

L'Estanyol, punt d'inici

Després de deixar el cotxe, anem fins la riba de l’estany (2045 m) per fer-nos unes quantes fotos de rigor i sortir tots plegats pel darrera del bar, on prenem l’ample camí-pista d’un telesquí. Quan arribem a una esplanada, per on discorre un petit rierol, en Ventu i l’Ester continuen pista amunt mentre que nosaltres anem cap a l’esquerra per un corriol poc evident, però marcat amb fites, que ens mena al peu d’una ampla canal.

Per la coma de l'Estanyol, cap al coll del Roc de les Ombres

Pugem per aquesta canal tot cercant les fites entre els blocs de roca i els matolls de neret, mentre pel coll de Pimorent encara s’escolen les boires procedents de la vall de l’Arièja.


El corriol es dirigeix de dret cap a un evident coll que s’obre a la cresta entre els pics de l’Estanyol i el Roc de les Ombres; en assolir-lo gaudim de la vista frontal del vessant nord del pic de Fonfreda, amb l’evident cresta NE que ens ha de dur al cim. Per sota nostre tenim l’ampla i arrodonida vall penjada on neix el rec de Fontfreda.

Al coll del Roc de les Ombres, amb el pic de Fontfreda

Baixant a la coma de Fontfreda, amb el pic de l'Estanyol al fons

Travessem la coma de Fontfreda

Sense perdre més temps en contemplacions, baixem a creuar la coma de Fontfreda i, tot seguit, comencem l’ascens per un corriol marcat amb fites que sempre va sota el fil de la cresta. De tant en tant hi ha algun replà que ens ofereix enlairades vistes de la vall del riu Querol, el qual s’obre pas cap al sud entre els massissos del Puigpedrós, a ponent, i del Carlit, a llevant.

Comencem la pujada, en paral·lel a la cresta de l'Estanyol




De vegades deixem el camí i pugem directament per les roques de la cresta, que no té cap dificultat, sota l’atenta mirada d’un voltor que no ens treu l’ull de sobre. Pel nord es comencen a desplegar algunes de les muntanyes que formen part de la capçalera del riu Arièja, entre les quals destaca la torre de l’Escobes, pic fronterer amb Andorra.

Un voltor ens vigila

El pic de l'Estanyol, sobre la desolada coma de Fontfreda

Arribant a l'altiplà amb el cim oriental de Fontfreda

Superat el darrer ressalt de roques, el camí s’enfila cap a l’altiplà grandiós d’on amb prou feines sobresurten algunes elevacions, la primera de les quals, el cim oriental de Fontfreda (2737 m), està coronada per unes antenes. Tot seguit ens dirigim cap a la segona elevació, on un monticle de pedres ens indica que aquest és el punt culminant del Fontfreda (2738 m).

Al pic occidental de Fontfreda

Observant el pic de l'Estanyol des del pic de Fontfreda

Des d’aquest cim estant ens aboquem al vertiginós vessant nord buscant l’alterós pic de l’Estanyol que tenim enfront i uns 150 metres per sota, just a l’altre costat del coll de Fontfreda. Allà descobrim que els companys Ester i Ventu ja ocupen el seu estret cimall carregat d’agudes roques.

Panoràmica de la coma de Fontfreda i el sector de Pimorent

Els nostres companys al pic de l'Estanyol

Després d’enviar unes quantes salutacions a crits, i de fer un mos ràpid, continuem per l’evident i suau carena de la serra de l'Orri de la Vinyola en direcció oest, car la nostra intenció és pujar també al pic de les Valletes i a les Puntes de la Vinyola. Per la carena anem gaudint de les vistes cap al llunyà massís de la Maladeta, carregat de neu, i també d’algunes muntanyes andorranes com el Casamanya que destaca per la blancor de les seves roques calcàries.

Continuem cap al pic de les Valletes i les Puntes de la Vinyola

Pujant al pic de les Valletes, amb el Fontfreda al darrera

Coma de l'Orri de la Vinyola, amb el
pic dels Pedrons (centre) i el pic de la Mina (dreta)

La suau carena planeja entre l’agrest vessant nord, farcit de negres roques, i les canals del vessant sud que cauen cap a la vall de Campcardós, i ens condueix directament al peu del pic de les Valletes (2793 m), el qual assolim sense cap entrebanc tot esquivant un ramat d’ovelles que estan prenent el sol.

Arribant al pic de les Valletes

Al rocós cim del pic de les Valletes

Vistes al massís del Puigpedrós, des del cim

Sense entretenir-nos massa, baixem per l’altre costat del pic perquè ara toca pujar al següent cim que s’alça sobre la carena: les Puntes de la Vinyola. Amb vistes al massís del Puigpedrós, el qual se’ns desplega pel sud, seguim per la carena tot fent un gran arc ascendent que ens acosta a la base del cim principal de les Puntes de la Vinyola (2814 m), al qual pugem tot trescant entre blocs granítics.

Deixem enrera el pic de les Valletes

A les Puntes de la Vinyola, entre grans blocs granítics

Fotocim

Des del capdamunt tenim bones vistes del Fonfreda i de l’inseparable Pic de l’Estanyol. A l’altra banda del coll de Pimorent s’obre l’enlairada coma d’en Garcia, i més enllà estan els pics d’Auriol, Esquena d’Ase, Estany Faurí, Puigpedrós de Lanós i, finalment, el Coma d’Or que tot just treu el cap.

Vista des del cim de les muntanyes de l'Arièja,
amb els pics de Fontfreda i Estanyol en primer terme

També gaudim d’enlairades vistes sobre la coma de l’Orri de la Vinyola, amb el seu estany al peu del pic de la Mina. En principi és per on pretenem baixar i retornar de nou al coll de Pimorent per l’estació d’esquí... però durant el descens ens passem de llarg el coll de l’Orri de la Vinyola i anem a parar al capdamunt d’una dreta canal que baixa fregant el vessant est del pic oriental de Font Negra i que està marcada amb les inicials RVE en pintura d’un vistós color rosa. Només quan ja estem a mitja canal de baixada m’adono de l’error: estem baixant de dret cap a la coma dels Pedrons!

Al capdamunt de la canal que baixa a la coma dels Pedrons

Iniciant la baixada per la dreta canal

Panoràmica de la coma dels Pedrons,
amb els pic dels Pedrons (esq) i el pic de la Mina

Cap problema... Un cop arribats al capdavall de la canal, ens submergim en un mar de blocs dins el qual, i miraculosament, anem trobant fites que guien les nostres passes cap al petit estany dels Pedrons.

Arribant a l'estany dels Pedrons

Puntes de la Vinyola i pics de Fontnegra des de l'estany

Sense temps ni per posar els peus en remull, des de l’estany seguim baixant tot acostant-nos al vessant oest del pic de la Mina i a l’inici del rec del Baladrar, on trobem una pista que ens condueix a les abandonades mines de Pimorent d’on es va extreure ferro fins a principis dels anys seixanta del segle XX. Passem a frec dels seus deteriorats edificis acompanyats per un gos mastí que vigila un ramat d’ovelles i cabres que campen lliurement pel vessant de la muntanya.

Edificis de les antigues mines de Pimorent

Un mastí ens acompanya fins a la sortida de les mines

Així continuem per la pista tot revoltant el contrafort nord del pic de la Mina fins que sortim a l’ample llom  on tornem a tenir vistes del Fontfreda i de la coma de l’Orri de la Vinyola per on havíem d’haver tornat.

Pics de l'Estanyol i Fontfreda des de la carena del pic de la Mina

Per aquest ample carener arribem al coll de Pimorent on tenim el cotxe que ja havíem deixat aparcat pel matí i on finalitzem aquest gran tour pels cims que formen la capçalera de l’Orri de la Vinyola i que, finalment, ha estat un xic més llarga del que esperàvem.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 20.08.17 per Isabel Benet i Pau Vázquez.