dissabte, 26 de novembre del 2011

Ribes-Coll de Jou-Ripoll amb bicicleta

Ben d’hora ens trobem al tren en direcció a Ribes de Fresser. Quan sortim de Barcelona encara és fosc, però arribant a Granollers ja despunta el dia que promet ser fresc i clar. De la fresca ens adonem quan arribem a l’estació de Ribes i baixem a buscar la carretera. Un aire glaçat baixa per la vall del Freser procedent de les muntanyes que es veuen ben nevades. Com és aviat, entrem a un bar per esmorzar i deixar que el sol s’aixequi una mica més.


A les deu en punt sortim de Ribes (936 m) i enfilem les primeres rampes de la carretera que puja a Bruguera. Són cinc quilòmetres de pendent suau que ens ajuda a escalfar motors. Entre la boirina del matí encara es veuen alguns arbres vestits de tardor, però creuant el torrent de Ca la Xeca trobem l’asfalt gebrat.


Poc a poc anem guanyant alçada sobre la vall que deixem a mà dreta i quan veiem, a tocar del riu, l’edifici de l’antic balneari Montagut, la carretera fa un gir i s’encara cap a l’est. El sol ens abraça de ple i la roba d’abric comença a sobrar.


Al fons de la vall veiem de lluny el poble de Bruguera situat a la falda del Taga, majestuós punt culminant de la Serra de Conivella. A Bruguera (1200 m) s’acaba la carretera i llavors hem de seguir per una pista encimentada que puja de valent pel vessant obac de la Serra de l’Home tot fent una doble llaçada.


És extraordinari comprovar com el cos s’adapta als canvis de pendent, accelerant el pols als trams de més pujada i “descansant” als trams on el pendent s’atenua: és el domini de la màquina. Un cop creuat el Coll de la Portella la pista s’aplana força, moment que aprofitem per gaudir i descansar tot rodant tranquil•lament. Es veuen alguns cotxes, aparcats a les voreres, dels darrers caçadors de bolets de la temporada. Una forta curva ens situa de nou al vessant obac de la serra i la pista torna a pujar tot fent un gran arc per damunt de la coma de Bruguera.


El bosc es va aclarint i el paisatge s’eixample. El trànsit de vehicles amunt i avall s’intensifica. Al final d’aquest arc sóm rebudes pel gegant Puigmal, coronat de neu, la silueta del qual es retalla damunt del cel d’un blau intens. La parada és obligada.


A partir d’aquí la pujada al Coll de Jou es converteix en un gaudi immens. Arribades al coll (1640 m) aprofitem per a fer un mos. Des de Ribes han estat uns 13 Km de pujada amb un pendent mitjà del 5%.


La baixada és ràpida, excepte en els trams on la pista està gebrada, però fem una breu parada per a visitar l’esglèsia romànica de Sant Martí d’Ogassa.



Passant per la Font de la Dou i per Can Camps, on s’hi estan fent obres, entrem a la conca minera d’Ogassa, al vessant sud de la Serra Cavallera, al capdamunt de la qual es troba la Font Gran que baixa ufanosa després de tantes pluges. A partir d’aquí comencem a veure alguns plafons que ens informen de l’activitat minera que hi havia hagut, sobretot al segle XIX, arran les explotacions del carbó (hulla). L’arranjament, per a l’ús turístic de les mines i edificis associats està, a dia d’avui, malauradament aturat, suposem que per culpa de la crisi, però l’estat d’abandó de les obres es fa evident i tot plegat fa una mica de pena.


Des de la Plaça Dolça agafem l’antic trajecte que seguien les vagonetes carregades de carbó. Un túnel que travessa una cresta rocallosa fa com de porta de sortida de la conca hullera i a partir d’aquí anem en suau baixada per l’interior d’un bosc de pi roig.


Passem a frec de l’antiga fàbrica de ciment de Can Balaguer on es descarregava part del carbó per l’escalfament de la pedra. Encara es veu la tremuja, una roda de ferro amb un bolquet on es posava la vagoneta, el qual permetia buidar-la tot fent baixar el carbó per una forta rampa.


Poc després s’arriba a un punt on hi havia hagut una rampa per on baixaven les vagonetes plenes, i al mateix temps pujaven les buides, aprofitant així la força de la gravetat, fins a l’estació de Toralles. El carbó es carregava als vagons del tren que feia el recorregut fins a Ripoll i que avui dia es coneix com la “Via Verda de la Ruta del Ferro”, ruta per la qual, havent dinat, baixem ràpidament a buscar el tren de tornada després d’un recorregut total d’uns 40 Km.

Es comença a fer fosc quan abandonem l’estació de Ripoll, però des del tren estant, i com a regal de comiat d’aquest dia magnífic, rebem una llambregada del Puigmal, i de la seva neu rosada, per obra i gràcia dels últims raigs de sol.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 26.11.11 per Isabel Benet i Isabel Salvia.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Excursió al Castell de Milany

Ja fa un mes de la darrera sortida i per això ens hem tornat a reunir la penya. Aquest cop el poble agraciat amb la nostra presència ha estat Vallfogona de Ripollès, petit nucli d’origen medieval a la riba dreta de la riera de Vallfogona, tributària del Ter.

Hem escollit aquest indret pensant que així tindriem més sort amb el temps meteorològic… I no ens hem equivocat, ja que el dia comença fresquet però al sol s’hi està molt agradable, a més el cel està blau amb alguns núvols esfilagarssats. Ja era hora que poguessim gaudir d’un dia així després de tanta pluja! La intenció és pujar al castell de Milany, excel·lent mirador que ja hem visitat en altres ocasions però sempre per la banda de Vidrà.

Tot cercant el camí d’inici, tasca gens fàcil per la manca de senyals, hem aprofitat per a visitar aquest poble reunit al voltant de la casa-castell de la Sala, de planta rectangular amb una torre de set pisos d'alçada, que ocupa el punt més alt d’un turonet.

Castell de la Sala

Com no aconseguim trobar el camí que baixa al pont medieval, agafem una pista asfaltada que passa a frec de l’ermita de Sant Julià, d’origen romànic però modificada el segle XVIII. Actualment està en procès de restauració arran d’unes esquerdes que n’amenaçaven l’estructura.

Per aquesta pista baixem a creuar la riera un xic més amunt i després, en suau pujada, anem en direcció sud tot encarant-nos a la Serra de Milany. Aviat ens trobem sota la seva ombra i ens hem d’abrigar una mica però caminant no tenim massa fred.

Just sobre de Can Cors es troba la Font de Tosca anomenada així perquè l’aigua que es despenja de la muntanya forma balmes o capellons de pedra tosca (o travertí), roca molt porosa que s’origina a partir de la precipitació del carbonat càlcic disolt a l’aigua sobre les tiges i fulles de les plantes que viuen prop d’aquest corrent d’aigua. Aquesta roca és molt util·litzada encara com a pedra ornamental. Com és un lloc molt curiós i ben arranjat, amb baranes i passeres de fusta, ens hi entretenim una bona estona sense adonar-nos que el temps va passant i que ara ja no tenim tantes hores de llum.

Treient el cap a la font de Tosca

Seguim pujant per la pista, la qual creua el torrent de la Masica i revolta una carena on hi ha una antena de telecomunicacions que és una bona referència. Quan per aquesta pista tenim el poble de Vallfogona just als nostres peus, trobem un trencall a mà dreta, marcat de GR, que puja directament del poble… és el camí que haviem estat buscant. Decidim que l’agafarem de tornada per no perdre més temps.

Ara ens toca seguir les marques de GR per la pista que ja no està asfaltada i per la qual anem acostant-nos a la serra de Milany. Al cap d’un parell de quilòmetres tornem a creuar un altre torrent, aquest cop a gual, i poc després abandonem la pista per un sender que s’enfila decidit a mà esquerra i pel qual arribem a un petit collet sobre la carena principal de la serra de Milany. Ara només ens resta pujar al turonet sobre el que s’alcen les ruïnes del castell del qual ja es té notícia l’any 962 amb el nom de Castro Melango. Al llarg dels segles el castell va anar canviant de mans fins que a finals del segle XIV va ser abandonat en perdre la seva funció defensiva, a més va ser seriosament malmés pel terratrèmol ocorregut el 2 de febrer de 1428 (dia de la Candelera) amb epicentre a Camprodon.

Castell de Milany, al capdamunt de la serra de Milany

De tota aquesta història ens assabenta un plafó que hi ha just a l’entrada i encara que de l’antic castell només resten dempeus algunes parets, val a dir que la seva situació era excel·lent car des d’aquí es domina una bona part del territori de les comarques del Ripollès, Osona, l’alta Garrotxa i el Berguedà. El Pirineu, amb el Puigmal i el Canigó com a emblemes, ja està vestit amb les primeres neus.

El Canigó des del Castell de Milany

Aprofitem els darrers raigs de sol per a fer un mos, les fotos de rigor i la contemplació d’uns bolets de grans dimensions anomenats apagallums (Macrolepiota procera), segons el nostre expert el Toni, i que creixen amb profusió als prats de la carena.


Tornem ràpidament per la pista, però quan agafem el trencall que baixa directament al poble… aquí les coses canvien ja que el camí va travessant petits camps, no està massa ben marcat i s’ha d’anar en compte de no relliscar al fang. Total, que arribem a pensar que per la pista hauriem fet més via però la visita al pont medieval valia la pena. Aquest pont fou construit al segle XIV pels senyors de Milany quan es traslladaren a viure al castell de la Sala.

Vallfogona de Ripollès, baixant pel GR

Pont medieval sobre la riera de Vallfogona

Des del pont la pujada al poble es fa un xic feixuga però tot s’oblida un cop ens trobem davant unes cerveses amenitzades amb fuet i olives de la regió.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 19.11.11 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Mercè Julve, Toni Tejedor, Ferran Guillen i Ricard Herrero.