dissabte, 25 de febrer del 2012

Tossal de Mirapallars i Forat del Gel

Iniciem la nostra excursió d'avui pel Montsec de Rubies a l'Hostal Roig (1097 m), situat a uns 9 Km de Vilanova de Meià. Comencem a caminar per una pista de terra que ressegueix el GR1, passant per encantadores rouredes, camps de conreu i algun bosc de pi. La pujada és constant però suau i avui la temperatura és molt agradable. Afortunadament aquesta vegada no haurem de patir pel temps com a l’anterior sortida: fa un gran sol i el vent sembla que no ens castigarà.

Continuem caminant fins arribar a un trencall que assenyala l’inici de l’ascensió a la carena. Aquí ens reunim tots per decidir si ja iniciem la pujada al cim o bé anem fins a la famosa cavitat del Forat del Gel. Finalment decidim arribar-nos fins a l'inici del camí que baixa al Forat, al qual no hi anirem tots. Alguns prefereixen descansar tranquilament al sol, i els altres s’aventuren pel camí que fent ziga-zagues i amb forta baixada (uns 200 m de desnivell), arriba al Forat o Cova del Gel.

 


Aquesta cavitat baixa en acusat pendent fins al 70 m de profunditat. La seva orientació i situació fa que a l'hivern es puguin gelar al seu interior degotalls i condensacions, formant sovint un vidre de gel que recobreix les parets de la cova. Com altres moltes cavitats, ha estat utilitzat com aixopluc o amagatall en temps de guerra. Sembla ser que els maquis van ocupar-lo amb “l’objectiu de conquerir la ciutat de Lleida”. Uff, quin fred que devien passar!


El Forat del Gel és espectacular, immens i majestuós. Al bell mig de l’entrada es troba una estalagmita de gel. És la protagonista principal, i per sobre d’aquesta es troba la seva parella, una estalactita també de gel. Fa fred, cal no entretenir-se i, si es té una bona llum, aneu a tafanejar l’entrada de la galeria que dóna continuïtat a la cova.

Sortim de la cova i retornem pel mateix camí fins a retrobar el GR i després pujem pel corriol que s’enfila pel fons de la vall plena de boix. Abans d’arribar al coll ens dirigim al cim del Tossal de Mirapallars-i-Urgell (1668 m), punt culminant del Montsec de Rubies. Aquí ens reagrupem i continuem per la carena per baixar al proper coll del Pas Ramader i pujar després fins al Puig del Camí Ramader (1629 m). En aquests dos cims s’observen unes antigues trinxeres de la Guerra Civil. És l’hora d’un bon àpat i d’un merescut descans, mentre ens preguntem si els valents soldats gaudien d’unes menges i un bon vi com nosaltres ara.



Segons la ressenya, hauriem de resseguir la carena una estona, sense arribar al pas de les Eugues, però baixem directament per la falda de la muntanya cap a l’Hostal Roig, visible des d'aquí. No hi ha un camí evident, és una estora de vegetació baixa i seca que cal anar esquivant fins arribar a la pista inicial que ens portarà als cotxes.

SUSANA SANZ. Sortida col·lectiva realitzada el dia 25.02.12.

Malanyeu, un mur de sensacions

“L’escalada és una droga, qui la prova sempre vol més”

Dissabte al matí. Estem fent temps al bar esperant que s’escalfi l’ambient i toqui el sol a la paret del Devessó de Malanyeu, aquest petit nucli dispers al voltant d’una esglèsia d’origen romànic adossada a un gran mas.


Des del lloc on aparquem ja es veu el paquet de calcàries grises molt verticals degut a que formen el flanc d’un sinclinal molt apretat per l’empenta que l’orogènia alpina va imprimir a aquestes roques, amb les quals es deixa enrera l’era dels dinosaures.

Des d’aquí ens dirigim a creuar el torrent de Malanyeu i, un cop al peu de la llarga paret, anem cap a l’extrem sud oest on es troben les vies curtes; la via “Carla” és l’escollida, amb tres llargs i qualificada de “dificil superior” per al primer de la cordada, l’autèntic escalador; els que sempre fem de segon ens limitem a gaudir de les vies amb relativa seguretat.

Al peu de la via, mentre destriem el material, tot són brometes i rialles: l’olor de la corda quan surt de la motxilla, la dringadissa del material, l’arnés que sempre es fa un embolic… Però un cop s’ha muntat la reunió i el company m’entrega les cordes amb les quals l’he d’assegurar, aquí s’acaben les bromes: amb aquest senzill gest, el company posa la seva vida a les meves mans, i és aquest un moment molt especial. El company esdevé un símbol.


Des del meu lloc estant, puc veure en tot moment les seves evolucions. Sembla que no hi ha gaires dificultats i els membres de l’altra cordada volen per la via del costat i aviat deixo de veure’ls.


Un cop el company ha muntat la reunió, m’acosto a la paret inundada de sol i prenc contacte amb la roca aspra i punxenta; busco on agafar-me per iniciar l’ascens. El primer llarg és una placa amb un festival de foradets de totes les mides i formes… em sap greu de no tenir més mans i així poder tocar-los tots!. En aquestes condicions la progressió es fa ràpida i agradable, però quan començo a deixar pati, no puc evitar de pensar què tal ho faria jo anant de primer… el risc de la caiguda és sempre present i se’m fa un nus a l’estómac.

A la reunió trobo el company a l’ombra d’una gran alzina, somrient, conscient del meu gaudi. Que tal? Fantàstic! Es repeteix el ritual d’assegurança i ben aviat deixo de tenir contacte visual, però a través de la corda puc copsar els seus avenços o els seus dubtes davant un pas delicat i això em dóna una idea de les dificultats que m’esperen.


Aquest llarg es fa a través d’un altre estrat on no hi ha tants foradets i on, a l’inici, tot està molt “podrit” i les roques canten quan se les colpeja. S’ha d’anar en compte i acariciar-les amb delicadesa per tal que no es desprenguin. Despés cal també una exploració més acurada a la recerca dels petits ressalts, foradets, esquerdetes i bonyets on posar els dits i els peus. Sort que la inclinació de la placa no és gaire acusada i els “gats” es sostenen bé per adherència.

La tercera tirada és la més llarga i delicada. Per un moment deixo de veure el company quan la paret fa un petit ressalt, però tot seguit l’observo progressant per l’enlluernadora placa camí del cim, al qual arribo jo poc després un xic apurada: aquest és el meu grau màxim de gaudi… de segon!


El cim és una estretissima cresta formada per un sol estrat molt vertical que sobresurt d’entre el bosc com l’esquena d’un monstre colossal. Des d’aquí es poden veure les casetes de Malanyeu i els cingles que tenim just darrera, d’una calcaria més antiga i marronosa.

Per anar més depressa, ja que els companys de l’altra cordada ja fa estona que s’esperen, rapelem tots junts la via amb un descens que semblava que no s’acabava mai, i un cop situats al peu tornen les bromes i les rialles regades amb un deliciós te que la Montse ha tret de la seva motxilla!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 25.02.12 per Isabel Benet, Ferran Guillén, Montse Cots i Xaco.

dissabte, 18 de febrer del 2012

Montclús, un viatge en el temps

Esperonats per la lectura d’un llibre amb el sugerent títol de “Montclús, misteriós naixement i desaparició d’un poble”, aquest dissabte ens hem reunit els de sempre per a dur a terme una cosa ben poc habitual: un viatge en el temps, i per això deixem els cotxes aparcats a la part alta del petit poble de Santa Linya, situat a mig aire del vessant solei del Serrat Alt, al nord de la població de les Avellanes, a la comarca de la Noguera.

Sembla que hem deixat enrera les fredorades de principis de febrer i, encara que el matí és fresquet, al sol s’hi està molt bé i no fa vent. Així que comencem a caminar per l’ampla pista en direcció a llevant fins que, als pocs metres, la deixem per prendre un corriol que es desvia a mà esquerra on hi ha un pal indicador molt nou. El caminet és estret però conserva part de l’empedrat original i passa a frec d’un corral adossat al cingle. Des d’aquí tenim bones vistes de Santa Linya, arrapada a un turonet on, sembla ser, que hi ha les restes d’un castell… ho haurem d’investigar.


El caminet puja fins a desembocar de nou a la pista a l’indret de l’Espluga, punt més alt d’aquesta sortida. A partir d’aquí anem per la pista en suau baixada cap a l’ermita de Sant Urbà, el nostre objectiu. Malgrat que la pista està en perfecte estat i que hauriem pogut anar en cotxes, preferim caminar i així poder contemplar el paisatge on hi destaca la serra del Montsec i el pantà de Camarasa.


En tot moment hi ha pals indicadors de la ruta a seguir, així com plafons que ens informen sobre la vegetació dominant: la carrasca.


Al final de la baixada ens tobem en una placeta-mirador amb baranes de fusta i un parell de plafons que ens informen sobre el conjunt arqueològic de Montclús, declarat monument històric del Patrimoni Cultural Català.


Aquest antic poble medieval va desaparèixer de manera dramàtica el dia 3 de març de 1373 quan un fort terratrèmol, amb epicentre a la Vall d’Aran, va provocar l’esllavissament de les roques sobre les quals s’asseia el castell, les cases del poble i l’ermita de Sant Urbà.

Unes escales de ciment permeten descendir la costa i accedir a l’ndret on, el primer que trobem, són les ruïnes del castell del qual només en resta una paret dempeus.


Des d’aquí dalt ja veiem l’escenari de la destrucció: un gran esvoranc separa els dos barris de que constava el poble; el barri jussà,amb cases humils al voltant del castell, i el barri sobirà, amb edificis més regis que potser formaven part del castell i un dels quals podría ser d’un palau.


Un xic per sota del castell està la recentment restaurada ermita romànica de Sant Urbà, l’únic edifici que sembla que va ressistir el sísme, i que es pot visitar per dins gràcies a que la porta està oberta.


Interior de l'ermita de Sant Urbà

Com ja és una mica tard decidim fer un mos a l’esplanada de l’esglèsia i continuar la visita havent dinat. Mentre mengem no podem evitar pensar en la gent que vivia en aquest poble i sobre els fets ocorreguts: en el llibre s’explica una llegenda segons la qual tots els habitants de Montclús van ser castigats a morir d’aquesta manera tant terrible degut al munt de pecats que havien comés, i només es va salvar una velleta que resava a l’esglèsia. En la llegenda, però, no s’esmenta la naturalesa d’aquests pecats i, a partir d’aquí, la nostra fantasia es posa en marxa imaginant-nos una història d’amor impossible entre un jove pastor d’origen humil i la bonica filla del senyor del castell, sempre tancada al seu palau del barri sobirà.

Deprés de dinar, seguim la visita anant a veure la “cova de Montclús” que no és més que una gran esquerda provocada pel moviment de grans masses rocalloses. Aquí començo a sentir una mica de basarda ja que hi ha massa pedres en equilibri inestable que amenacen de caure en qualsevol moment.


Aquesta sensació es fa més evident quan ens situem al bell mig de l’esvoranc que separa els dos barris: la ruïna és total i per tot hi ha grans blocs caiguts, agulles dislocades i estrets gendarmes que s’aguanten de miracle… el lloc és perillós de debó!!! 




En aquest escenari tant dantesc la nostra història sobre els amants de Montclús comença a prendre forma. Els joves enamorats no es podíen reunir car els veïns d’ambdos barris els hi ho impedien, però un dia l’àvia del pastor va fer arribar a la noia un missatge on li deia que es podríen trobar tots dos damunt el petit pont penjat que separava els barris i que es trobava darrera l’esglèsia. I així ho van fer aquella matinada del 3 de març… mentre l’àvia estava resant a l’esglèsia, els joves avançaven cap al pont a la llum de la lluna quan la terra va tremolar i els barris es van començar a separar. Els amants encara van tenir temps de fondre’s en una estreta abraçada abans de ser engolits cap a l’esgarrifós abisme que s’obria sota els seus peus. Avui, des del fons de l’esvoranc, dues poderoses heures s’eleven i entrellacen els seus troncs i les seves branques, reptant per les parets amunt, a la recerca del cel… Serà així com es forja una llegenda?

Commoguts per aquesta història que mai va succeir, iniciem el retorn a Santa Linya pel mateix camí d’anada, a la llum del capvespre i acompanyats pel so dels corns llunyans dels caçadors de senglars que ja donen per acabada la seva batuda d’avui.


ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 18.02.12 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Mercè Julve, Toni Tejedor, Ferran Guillén i Sílvia.