diumenge, 7 d’octubre de 2012

Per la serra d'Ensija

La serra d’Ensija es troba situada a l’extrem oriental de l’Alt Berguedà, entre el massís del Pedraforca, al nord, i els Rasos de Peguera, al sud. El fet d’estar relativament allunyada de les serres que l’envolten fa que sigui un esplèndid mirador en totes direccions. El sender PR-C 79 permet fer, pel seu vessant nord, un bonic i espectacular itinerari amb l’ascensió als seus principals cims: el Serrat Voltor (2279 m), la Creu de Ferro (2294 m) i la Gallina Pelada o Cap del Llitzet (2317 m), punt culminant de la serra.

Des de l’Eix del Llobregat, per Berga i Cercs, agafem a l’esquerra la carretera que porta al massís del Pedraforca. Un cop passat Saldes, continuem fins al coll de la Trapa, on seguim a l’esquerra per la pista asfaltada que, vorejant la serra d’Ensija, porta a Vallcebre. Passem per l’àrea de lleure de la Pleta de la Vila i un quilòmetre més amunt arribem al punt d’on surt a la dreta l’accès a l’àrea de la Font Freda (pal indicador del PR-C 79); tot seguit aparquem el cotxe en un eixamplament a mà esquerra.

Deixem a la dreta l’esmentada àrea de la Font Freda (per on retornarem a la baixada, tot i que podem arribar-nos en un minut a la font per omplir les cantimplores) per començar a caminar per un ample camí, arranjat amb baranes, que discorre paral·lel i un xic elevat a la carretera per on hem vingut. Al cap d’uns 800 m arribem a l’entrada del barranc de les Llobateres (pal indicador del PR i cartell de ruta minera), per on anem seguint la pista de desembosc que puja per aquest torrent i que aviat es converteix en corriol.

El camí puja en llaçades per un bosc de pins i després continua pel mig del torrent, que normalment, com avui, es troba sec. Més amunt trobem una trifurcació de barrancs (1 h); deixem a la dreta la variant PR-C 79-1 que segueix pel barranc d’Ensija fins al refugi del mateix nom, i també deixem el barranc central per continuar pel de l’esquerra, per on la geòloga del grup hi veu nombrosos bancs d’ostres fòssils. Poc després, en una nova bifurcació de barrancs, seguim també per l’esquerra fins que sortim del bosc i arribem a un ample coll a la carena (1.30 h), a l’extrem oriental dels rasos d’Ensija.

Sortint del barranc, amb la Gallina Pelada al fons

Serres de Catllaràs i Picancel en mig d'un petit mar de núvols

Des d’aquí pujem al Serrat Voltor que tenim ben a prop a l’esquerra. Entrem al bosc per seguir traces d’un camí que revolta pel nord aquest cim, tot pujant per dues curtes canaletes; de nou a la carena, arribem tot seguit, amb una petita grimpada, al panoràmic cim del Serrat Voltor (2279 m) (1.45 h).

Serrat Voltor

Al cim tenim una completa visió de 360º, amb grans vistes sobre la paret sud del Pedraforca, el Cadí, les Penyes Altes de Moixeró, la Tosa d’Alp, el massís del Puigmal, el Taga i la serra Cavallera, la serra de Catllaràs, els Rasos de Peguera, el Port del Comte i, en un segon terme, el massís del Carlit (Puigpedrós de Lanós, pics de Collroig, pic de les Xemeneies), el Puigpedrós i la Tosa Plana de Lles, el Montsec, muntanyes del Pallars, i fins i tot el massís del Turbón, al Pirineu d’Osca.

Corona de rei

Baixem del cim pel mateix camí, per on veiem nombroses plantetes arrapades a les roques: es tracta de la Corona de rei (saxífraga longifolia), les fulles de la qual tenen unes petites dents blanquinoses que no són més que precipitacions de carbonat càlcic que expulsa la pròpia planta a través d’uns porus. Aquesta planta només floreix un cop a la seva vida, però ho fa amb una espectacular panícula de flors blanques.


De nou al coll ample (2 h), continuem en direcció sud-oest, baixant suaument i tornant a pujar, fins a l’arrodonit cim de la Creu de Ferro (2294 m) (2.20 h), un altre gran mirador amb vistes més properes sobre els Rasos de Peguera i la serra de Busa.

Al cim de la Creu de Ferro

Els valents expedicionaris que ens precediren una setmana abans

Seguim carenejant en direcció oest fins que aviat la carena es bifurca; continuem a l’esquerra, en direcció sud-oest, fins al coll de la Creu de Ferro (2240 m) (2.35 h), al capdamunt de la coma on comença el barranc d’Ensija.


Anem baixant suaument en direcció nord-oest per l’esquerra del barranc fins que aquest gira en direcció nord, a l’indret on forma el clot d’Ensija; també veiem en la mateixa direcció el camí per on haurem de retornar.

Arribant al refugi d'Ensija

Seguim recte pel pla d’Ensija per arribar tot seguit al refugi d’Ensija “Delgado Úbeda” (2156 m) (2.55 h). Aquest refugi, inaugurat l’any 1964 i propietat de la FEEC, disposa de 32 places quan és obert (cal posar-se en contacte amb el guarda per confirmar els dies d’obertura i reservar l’estada); hi ha també una petita i precària part lliure.

Pujant cap a la Gallina Pelada

Al costat del refugi comença en direcció nord-oest el camí que puja a la Gallina Pelada. Passem tot seguit per sobre la font d’Ensija, amb diversos abeuradors per al bestiar, vorejem un turó per la dreta i arribem a un collet, des d’on enfilem la pujada final al cim de la Gallina Pelada o Cap de Llitzet (2317 m) (3.20 h), punt culminant de la serra d’Ensija, amb un panorama similar al dels altres cims, i bones vistes sobre els pobles de Gòsol, Saldes i Maçaners.

La serra d'Ensija des de la Gallina Pelada

Al cim de la Gallina Pelada

Des d’aquest cim ens animem a seguir encara en direcció nord-oest per una estreta cresta en lleugera baixada fins al proper cim de Roques Blanques (2289 m) (3.30 h), format per tres elevacions d’alçada similar, la més occidental de les quals és un mirador avançat sobre les valls de Saldes i Gòsol.

La cresta de Roques Blanques

Retornant per la cresta a la Gallina Pelada

Retornem a la Gallina Pelada i, pel mateix camí, al refugi d’Ensija (3.55 h), on aprofitem per dinar asseguts a les escales de l’entrada, doncs està tancat malgrat ser diumenge.


Des del refugi iniciem el retorn pel pla d’Ensija, ara en direcció est, fins al clot d’Ensija que tenim enfront (pal nivomètric), per seguir a l’esquerra en direcció nord. Deixem tot seguit a la dreta la variant del PR que baixa pel barranc d’Ensija cap al torrent de les Llobateres, i comencem el descens pel bonic sector de replans herbats de les Planelles, acompanyats en tot moment per una esplèndida visió de la paret sud del Pedraforca.

Baixant per les Planelles

Passats aquests replans ens acostem al torrent de la Font d’Ensija, tot baixant en llaçades pel mig del bosc per un camí força inclinat i pedregós. Arribem al fons del torrent, prop de la font de l’Orri que brolla amagada entre unes pedres; el camí, un xic esllavissat en aquest sector, va resseguint una estona la banda dreta del torrent fins que torna a entrar al bosc, on es torna més fressat i ja no triga en arribar a l’àrea de la Font Freda (5.05 h), al costat de la pista on hem iniciat l’excursió.

Posem aquí el punt final a aquest complet itinerari per la serra d’Ensija, però no així a les activitats del dia, doncs baixem amb el cotxe a la Pleta de la Vila (1 Km més avall de la Font Freda), per anar a visitar l’antic poblat medieval del Roc de Palomera. Sortim de la Pleta per un camí senyalitzat que, després de travessar el barranc que voreja l’esmentat roc, puja per un estret camí tallat a la roca fins a dalt del cingle on es troba aquest poblat (10 minuts).


Restes d'edificacions al Roc de Palomera

Segons les nostres informacions, es tractava d’un poblat de pastors que tancaven els ramats a les balmes situades a la part inferior del roc. Aquest poblat va estar habitat entre els segles XII al XV, i estava format per una vintena d’habitatges (nosaltres només hi veiem tres amb claredat) que s’alineaven al llarg d’un carrer central; la paret posterior de les cases formava la muralla que envoltava el poblat.

Amb les darreres llums del dia retornem a la Pleta de la Vila i d’aquí a Saldes, on reposem forces en un acollidor i tranquil bar, satisfets per aquesta jornada tan aprofitada en múltiples vessants (excursionista, geològic, botànic, arqueològic).

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 7.10.12 per Isabel Benet, Ventura Amorós i Anna Torres, i el dia 30.09.12 per Isabel Salvia, Susana Sanz, Alfons Belinchón i Ferran Guillén.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada