diumenge, 28 de juliol del 2013

Ferrada del Bony d'Envalira

12.07.13  Durant aquest primers dies de vacances d’estiu, i aprofitant una petita treva meteorològica, hem anat amb els companys Alfons i Susana a fer la ferrada del Bony d’Envalira, la més alta del Pirineu ja que puja fins aquest cim de 2683 m, situat a l’extrem occidental del Clot de la Menera, molt a prop de l’estació d’esquí de Grau Roig a Andorra.

Bony d'Envalira des de l'aparcament de Grau Roig

Les ressenyes resen que aquesta via ferrada transcorre per l’esperó nord-est del Bony d’Envalira i és un itinerari molt ben equipat, amb un desnivell de 250 metres, i de dificultat mitjana-alta. Com no tenim prou material per a fer-la tots quatre, decidim fer dos equips: el Ventu i la Susana pujaran per la via normal al cim, pel vessant sud-oest, i l’Alfons i jo pujarem per la via ferrada (que l’Alfons ja l’havia fet però jo encara no).

Després de deixar el cotxe al gran aparcament de l’estació de Grau Roig, ens separem els dos grups, i els que anem a fer la ferrada ens enfilem per una pista d’esquí plena d’ufanosa herba en la que trobem algunes floretes com la Lychnis alpina d’inflorescència globulosa.


Al final de la pista entrem en un terreny pedregós, on comencem a veure fites i marques grogues amb les inicials VF, les quals, tot fent una diagonal, ens dirigeixen a la base de l’esperó i ens deixen al peu d’un diedre on comença la via ferrada.



Com que aquests dies no ha deixat de ploure, el peu de la via està força enfangat, cosa que ens dificulta un xic  l’inici de la ferrada ja que, als llocs on s’ha de grimpar, la sola molla de les botes ens rellisca una mica.


També les canals i els replans herbosos estan molt humits i relliscosos degut a la seva orientació nord i, en alguns llocs, l’aigua regalima per la roca i això ens obliga a fer passes ben estranyes i forçades per tal de no trepitjar massa la roca on s’incrusten els líquens que semblen sabó.


Després de salvar una sèrie d’esglaons molt verticals anem cap a la dreta a buscar una canal, on floreixen les prímules. Aquesta canal ens deixa al caire de l’esperó on, per un moment, gaudim del sol i de la vista sobre el Clot de la Menera, presidit pel Pic Negre d’Envalira. Aquest clot tenia, anys enrera, un petit estany natural que actualment s’ha convertit en una gran bassa artificial triangular que desmereix un xic la bellesa de l’entorn.



Des de l’esmentat esperó pujem per un pendent herbós, i tot seguit baixem i flanquejem cap a la dreta fins al peu d’una paret molt vertical.


Aquest tram, encara que molt aeri, està molt ben equipat per tot un seguit de graons, per la qual cosa el trobem més fàcil que els trams anteriors.


Al capdamunt de la paret gaudim de l’esgarrifosa visió d’una canal situada als nostres peus, encara amb una mica de neu. A la sortida d’aquesta paret només ens resta continuar, ja sense dificultat, per un caos de blocs que ens condueixen al cim on el Ventu i la Susana ja fa estona que ens esperen i ens encoratgen en els metres finals.


Després de fer un mos ràpid i contemplar la vista del proper circ dels Pessons i de cims com l’Alt del Cubil, Ensagents i Alt del Griu , ens fem la foto de rigor i emprenem el descens, ja que per damunt nostre comencen a elevar-se torres de núvols que presagien el típic ruixat de cada tarda.




Iniciem el retorn seguint breument la carena rocosa fins que trobem tot seguit unes fites que ens indiquen el punt des d’on comencem a baixar per un sender que fa ziga-zagues pel vessant sud-oest de la muntanya, tot contemplant veritables rams de precioses i blavíssimes gencianes (Gentiana alpina).


Aquest sender baixa fins a un petit clot on trobem el GR-7, provinent de la portella de Joan Antoni, i que seguim cap a la dreta per un terreny d’aiguamolls.


Arribem així a una pista, on deixem el GR que puja en direcció al circ dels Pessons, i la seguim cap a la dreta per baixar poc després més directament pel traçat del remuntador Montmalús, per on no triguem en arribar al sector inferior de Grau Roig, davant del bar Piolet, i d’aquí anem flanquejant fins a l’aparcament.

De retorn amb el cotxe, pujem de nou al port d’Envalira, des d’on albirem les darreres vistes del cim que hem assolit avui i on podem reconèixer perfectament el traçat de la via ferrada.

El traçat de la via ferrada per l'esperó nord-est 

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 12.07.13 per Isabel Benet i Alfons Belinchón (via ferrada), i per Susana Sanz i Ventu Amorós (via normal).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada