dijous, 26 de setembre del 2013

Els Empedrats i Cap de la Boixassa

21.09.13  Dins la xarxa de senders del Parc Natural Cadí-Moixeró, el traçat del sender PR C-125, al vessant meridional, entre les serres de la Moixa i Moixeró i la vall del Bastareny, estableix un bonic i senzill circuit que, des del veïnat de l’Hostalet, puja cap al nord per l’ombrívol i engorjat camí dels Empedrats fins al refugi Sant Jordi, continua fins al Pas de la Boixassa (on es pot aprofitar per pujar al Cap de la Boixassa), i retorna pel vessant sud, tot passant pel coll de la Pelosa, fins al punt de partida.

Ens arribem per l’Eix del Llobregat a la vila de Bagà, avui plena d’animació per ser el punt d’inici i arribada de l’exigent cursa de muntanya Ultra Trail Cavalls del Vent, només per a escollits (100 Km de recorregut i 6600 m de desnivell positiu). De la part alta del poble seguim en direcció a Gisclareny per una pista asfaltada que va resseguint el riu Bastareny fins que al cap de 2 Km la deixem per agafar a la dreta una pista de terra (pal indicador a la font de l’Adou o del Bastareny) que seguirem altres 2 Km fins a la casa de colònies de Cal Cerdanyola (Aula de Natura La Salle), al petit nucli del veïnat de l’Hostalet, al costat de la qual hi ha la Font Nostra amb dos brolladors. El camí surt tot just d’aquí, passat el pont sobre el torrent del Forat, però, degut al gran nombre de vehicles aparcats (l’esmentada prova passa per aquí, i també avui hi ha caçadors), hem de continuar un xic més endavant fins que podem deixar els cotxes a l’alçada de les ruïnes de l’antic molí del Forat.

Iniciant l'excursió al molí del Forat

Tornem al veïnat de l’Hostalet (916 m) i, ja sense creuar el pont sobre el torrent del Forat (si no és per agafar aigua a la Font Nostra), deixem la pista per seguir el sender PR C-125 pel camí dels Empedrats, que fins al refugi Sant Jordi segueix el traçat de l’antic camí ral que entrava a la Cerdanya pel coll de Pendís, i que estava empedrat en els trams de més pendent (d’aquí el nom). Comencem a resseguir el marge dret del torrent del Forat (també anomenat dels Empedrats i, més amunt, del Pendís), i passem tot seguit vora l’antic mas de l’Hostalet (s. XVI), actualment en procés de rehabilitació, que feia d’hostal del camí ral i que ha donat nom a aquest veïnat.

Més amunt creuem a l’altra riba pel pont dels Empedrats, i poc després deixem de moment el nostre camí per seguir a l’esquerra (pal indicador) per un corriol que en fort però curt pendent mena al Bullidor de la Llet, que avui trobem eixut, doncs es tracta d’una sorgència intermitent que només brolla a través de la roca calcària a la primavera o en època de pluges; el seu nom li ve del color blanc de l’aigua (quan brolla) degut a la forta pressió amb la que surt.

Retornem al camí, que aviat s’engorja entre altes cingleres. Passem per un tram del camí alçat sobre el torrent per un contrafort de pedra i anem progressant per l’engorjat dels Empedrats, on el torrent fa bonics salts i tolls (hi destaca un salt en forma de cua de cavall), mentre el travessem diversos cops a gual per damunt de pedres.

Entrant a l'engorjat





Cingleres al capdamunt dels Empedrats

Més amunt passem, enlairats per la riba dreta del torrent, per l’Estret d’Escriu, on es formen més tolls i petits salts. A partir d’aquí el paisatge s’obre i no triguem en passar per la Font d’Escriu, a la dreta del camí. Seguim pujant pel bosc fins arribar als prats de la Font del Faig, sota mateix del refugi Sant Jordi, on hi trobem una derivació de l’auténtica font mitjançant un tub i un dipòsit de goma (una manera prosaica però pràctica de tenir aigua vora el refugi). El nostre sender continua cap a l’esquerra, vora les ruïnes de l’antic Hostal del Faig (un altre dels hostals del camí ral), però el deixem de moment per acabar de pujar fins al refugi Sant Jordi (1570 m), propietat de la FEEC, guardat i amb 44 places, on avui hi ha un dels controls de l’esmentada cursa dels Cavalls del Vent.

Refugi Sant Jordi

Després de fer un mos vora el refugi, baixem a retrobar el PR, per on passem tot seguit per la veritable Font del Faig, sota una roca i a la vora d’un gran pollancre (el nom de la font prové de l’antic hostal).

Font del Faig

Paret amb preses d'escalada vora la Font del Faig

El sender va guanyant alçada i no triga en creuar la cinglera per l’escletxa del Pas de Galligans (1625 m) (que no s’ha de confondre amb el coll de Galligans, situat més amunt i a l’oest); a l’altre costat veiem la capçalera de la vall de Galligans, que tanca la cinglera sobre la que s’alça el Cap de la Boixassa. Abans de continuar, ens apropem, per un corriol a l’esquerra, al caire del cingle per tenir també una bona vista sobre l’entorn del refugi Sant Jordi i els contraforts de la serra de Moixeró.

Cap de la Boixassa des del Pas de Galligans

Cim de Moixeró des de la cinglera del Pas de Galligans

Retornem al Pas de Galligans per anar revoltant la part superior d’aquesta vall, per on no triguem en desembocar al camí que per la dreta ve del coll de Galligans (i per on continua cap als colls de Vimboca i Pendís). 

Camí ran de la cinglera de la Boixassa

Seguim cap a l’esquerra, avançant sota les parets verticals dels cingles de la Boixassa i travessant alguna tartera fins guanyar la carena al Pas de la Boixassa (1750 m), ample i acollidor coll amb molt bones vistes.

Al Pas de la Boixassa

Pujant entre boixos al Cap de la Boixassa

Des d’aquí, mentre alguns de nosaltres es queden al coll per dinar, que ja és hora, altres ens enfilem carena amunt en direcció nord-oest per un sender ben definit entre boixos (origen del topònim Boixassa) fins assolir, en una forta però curta pujada final, el cim del Cap de la Boixassa (1825 m) (15 minuts des del coll). L’esforç ha valgut la pena, doncs des d’aquest cim, encinglerat al nord i a l’oest, gaudim d’una gran panoràmica de l’Alt Berguedà, amb muntanyes com la Serra d’Ensija, el Pedraforca, el Puig Terrers, la Roca de la Moixa, el cim de Moixeró, les Penyes Altes, la Tosa d’Alp i el Puigllançada; i també cap al nord, a través del coll de Vimboca, de muntanyes cerdanes com la Tosa Plana, la Muga i la Carbassa.

Fotocim 1
Al fons, el Pedraforca i l'inici del Cadí al Puig Terrers

Fotocim 2
Al fons, el coll de Vimboca i muntanyes de la Cerdanya

Iniciant la llarga baixada pel vessant sud

Retornem al Pas de la Boixassa, on ara ens toca dinar a nosaltres, per iniciar després el descens en direcció sud per l’ample esquenall de la Boixassa, per on el sender baixa en llaçades entre més boixos fins que arribem al coll de la Pelosa (1420 m), on hi arriba una pista. Continuem recte per un corriol que baixa de nou a la pista, la qual seguim uns pocs metres per agafar a mà esquerra, tot just passada la petita bassa de Cal Quim, un corriol que s’endinsa al bosc per flanquejar la capçalera del torrent de Cal Quim i que després emprèn una llarga baixada, enclotat i ombrívol, fins a desembocar a la pista de l’inici, entre el veïnat de l’Hostalet i el molí del Forat.

Punt final a la Font Nostra

Abans d’anar cap als cotxes, decidim seguir uns metres a l’esquerra fins a la Font Nostra per refrescar-nos i omplir les eixutes cantimplores, doncs la calor ha apretat en el vessant sud de l’itinerari, mentre veiem com els participants de la cursa enfilen, alguns amb cara de patiment, la pujada cap al refugi Sant Jordi pels Empedrats (Ufff !!!). Nosaltres, a un altre nivell, ens donem per molt satisfets amb aquesta magnífica excursió de 900 m de desnivell i 5.30 h de marxa efectiva (comptant la pujada al Cap de la Boixassa). Fins una altra !!

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 21.09.13 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Isabel Salvia i Ferran Guillén.

dimecres, 18 de setembre del 2013

Pic dels Pedrons i mines de Pimorent

31.08.13  Situat a la capçalera del riu Arièja, entre l’occitana coma dels Pedrons i la població andorrana del Pas de la Casa, el pic dels Pedrons (2715 m) és un bon mirador sobre l’esmentada capçalera, així com dels veins pics de Fontnegra. La suau carena nord, que acaba però en una aèria cresta final, permet una fàcil i agraïda ascensió, ja sigui des del Pas de la Casa (ideal a l’hivern per pujar-hi amb raquetes de neu) o millor encara, a l’estiu, des del coll de Pimorent, tot passant per les antigues instal·lacions de les mines de ferro de Pimorent.

Així, des de l’aparcament del coll de Pimorent (1915 m), on hem arribat des de la Cerdanya per la vall de Querol, comencem a caminar per la pista, inicialment asfaltada, que porta directament a les esmentades mines. Anem avançant per una ampla carena, entre les instal·lacions de l’estació d’esquí de Porté-Pimorent, a l’esquerra, i la vall de l’Arièja, a la dreta.



Deixem més endavant, a l’esquerra, el ramal que porta al telecadira de la Mina, i continuem per la pista principal, la qual poc després gira cap a la dreta (a l’indret on hi ha un pedró en recordança a dues victimes d’una allau l’any 1954) per revoltar les estribacions del pic de la Mina i arribar tot seguit a les edificacions abandonades de les mines de ferro de Pimorent (2101 m) (1 h), abocades sobre la vall de Baladrar (nom que rep la part baixa de la coma dels Pedrons) i la carretera del coll de Pimorent al Pas de la Casa. 



Aquest conjunt miner està format per dos grans edificis, que mostren ja un avançat estat de deteriorament, units per una galeria (on sembla que hi havia l’entrada a una mina subterrània), enfront dels quals hi ha un altre de més petit. Als pisos superiors hi havia els dormitoris, i a la planta baixa, tal com podem veure des de l’exterior, serveis com dutxes, vestuaris, calderes de calefacció, cuines, etc. També hi ha restes de l’estació superior del telefèric, adossada al primer edifici, així com d’una torre intermitja, més avall, mentre que l’estació inferior fou derruida per fer una zona d’aparcament al costat de la carretera. L’explotació del mineral, sobre tot de magnetita, es feia majoritàriament a cel obert, encara que també hi havia algunes galeries subterrànies de curt recorregut.

Des de les mines continuem per un sender que va planejant fins al rec de Baladrar; abans d’arribar-hi, passem pel costat de la boca d’entrada d’una de les mines, amb escombreres a la vora, mentre comencen a asomar enfront nostre el pic dels Pedrons i els pics de Fontnegra.

Pics de Fontnegra (esquerra) i pic dels Pedrons

Deixem a l’esquerra l’entrada a la coma dels Pedrons i creuem el torrent; un cop a l’altre costat anem pujant lleugerament en direcció nord-oest a través de pastures, tot allunyant-nos un xic de la vertical del cim, per anar a buscar la part baixa de la carena.


Un cop hi som, l’anem remuntant per un pendent moderat i aviat veiem, a la nostra dreta, el Pas de la Casa, que com sempre bull d’activitat, mentre a l’esquerra tenim la solitaria coma dels Pedrons (ambdós vessants contrasten fortament).

El Pas de la Casa, a un  costat de la carena...

...i la solitaria Coma dels Pedrons, a l'altre

Pics d'Envalira (esquerra) i estany de les Abelletes

Pic dels Pedrons, des de l'avantcim

Més amunt el pendent es redreça fins a un avantcim (2668 m), des d’on baixem uns pocs metres per a situar-nos a la base de la cresta final del pic dels Pedrons, aèria però sense complicacions a l’estiu (a l’hivern dependrà de l’estat de la neu), on hi ha instal·lat un cable de seguretat que pot ser útil en cas de trobar la pedra o els líquens mullats, però que en sec no és necessari.

Iniciant la pujada per la cresta


Anem pujant sense dificultats per aquesta cresta, abocada a un costat a la coma dels Pedrons, i a l’altre al planell de la Portella de les Valletes que puja del Pas de la Casa, tot evitant algun obstacle per la dreta, fins que assolim la punta més alta del pic dels Pedrons (2715 m) (3 h).

Al cim del pic dels Pedrons; enfront, els pics de Fontnegra

Pics de Fontnegra i coma dels Pedrons

Des del cim tenim un gran panorama: en primer terme, cap al sud, les escarpades arestes i canals dels pics de Fontnegra, força més alts, que tanquen la coma dels Pedrons, on hi veiem l’estany del mateix nom; també hi podem veure en aquest sector, més a l’est, els pics de Fontfreda, Valleta i Puntes de la Vinyola, així com el veí pic de la Mina; també cap a l’est hi distingim, més allunyats, el Puigpedrós de Lanós, el Coma d’Or i el Carlit, així com el pic d’Auriol, sobre la vall de l’Arièja; cap a l’oest, els pics d’Envalira, i cap al nord un bon grapat de muntanyes andorranes, com l’Alt del Cubil, Comapedrosa, Tristaina, Cabaneta, cercle de Siscar, etc.

Pic de la Mina, pic de Fontfreda (darrera) i estany dels Pedrons

Fotocim

Iniciant el retorn per la cresta

Vista de les mines i escombreres de Pimorent

Després d’una bona estona en aquest solitari cim (no hi veurem ningú més avui), retornem pel mateix itinerari fins al rec de Baladrar, des d’on continuem per un sender que passa, més amunt de les edificacions de les mines de Pimorent, per algunes de les explotacions a cel obert del mineral de ferro (la Isabel, com a bona geòloga, agafa diverses mostres).

Instal·lacions de les mines des de les escombreres

Passat aquest sector, el sender baixa a trobar la pista de les mines, a l’indret on hi ha el pedró en memòria a les víctimes d’una allau, des d’on retornem sense cap més novetat al coll de Pimorent.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 31.08.13 per Isabel Benet i Ventu Amorós.

dijous, 12 de setembre del 2013

Pel Camí de l'Ebre amb bicicleta (V)

15.08.13 - 14a etapa: Mequinensa - Móra d’Ebre (60 Km / + 880 m)

Avui també sortim poc després de les 6 per tal d’aprofitar al màxim la fresca del matí ja que ens toca salvar el pantà de Riba-roja per la variant que s’enfila a Almatret; per això, quan encara és de nit, creuem el llarguissim pont sobre el pantà en l’indret anomenat l’Aiguabarreig, allà on s’uneixen les aigües del Segre (o Cinca, segons com es miri) i, un cop a l’altra banda, anem per una pista asfaltada a tocar del pantà de Riba-roja entre camps de conreu. Estem a les portes de Catalunya.

Seguim per aquesta pista fins a una cruïlla; la pista asfaltada s’enfila a mà esquerra en direcció a les mines de carbó que tant abunden per aquesta zona, i nosaltres prenem una pista de terra que segueix recte planejant per sobre la riba del pantà. El dia comença a clarejar.

Ja és de dia quan la pista per la que anem s’endinsa al barranc de l’Aiguamoll, barranc que fa de frontera entre Aragó i Catalunya: ja estem a casa! Aquesta pista s’enfila sense problemes entre instal·lacions mineres i escombreres pertanyents a un munt d’empreses que es dediquen a l’explotació del lignit d’aquestes terres.



Un cop hem passat a frec de les instal·lacions de la mina abandonada de Lluc, la pista comença a enfilar-se cap a l’altiplà on som rebudes pels primers raigs de sol que dauren els camps de blat recent segats.


Passem a tocar del Mas de Gili i de la bassa de l’Empedrola, i seguim pujant fins a trobar la carretera que, procedent de Maials, s’enfila al poble d’Almatret. Com que la carretera nova té un fort pendent, nosaltres agafem la carretera vella que, fent més revolts, puja suaument cap a l’entrada del poble.


Almatret ja és el primer poble de Catalunya que trepitgem, per això, a partir d’ara, cambia l’apelatiu “de Ebro” per “d’Ebre”. A la plaça del poble, on aprofitem per a fer un breu descans, uns vilatans matiners ens pregunten −d’on veniu?−; −de Fontibre!!!− Aquí em passa una cosa molt curiosa: de cop em fa l’efecte que mai hem sortit de Catalunya, i tot el que hem viscut se’m fa molt llunyà.

Sense perdre més temps, ja que el sol comença a escalfar, sortim del poble creuant un parc eòlic que hi ha als afores, on hi ha un mirador des del qual veiem l’Ebre serpentejar a través d’una petita conca, amb les seves aigües retingudes per la presa de Flix, i on hi destaca la xemeneia fumejant de la central nuclear d’Ascó.


Per a la baixada ens recomanen que agafem el Camí de les Deveses, però el sender que trobem poc abans del mirador té un pal indicador que posa “a Riba-roja per la vall del Fumeral – barranc d’Almatret”. Com no coneixem la zona ens estimem més seguir el camí de l’Ebre que baixa de dret per un sender estret, tortuós, ple de pedres i de vegetació resseca que, lògicament, hem de fer a peu.


Quan aquest camí desemboca a una pista ja creiem que els nostres mals s’han acabat… però no! La ruta segueix per la pista amunt i aquesta aviat s’acaba a les ruïnes d’un mas i es converteix un altre cop en un sender estret, tortuós i ple de pedres, que planeja sota el Puntal dels Escambrons, i que, lògicament, hem de fer a peu. A més passem per una zona on encara es veuen els efectes d’un incendi forestal relativament recent… comencem a empipar-nos perquè el camí no acaba de baixar del tot i ja comença a fer molta calor.

Finalment arribem a una pista que baixa fort cap a uns camps de conreu on trobem una pista asfaltada des de la que es pot accedir al pont de Riba-roja. Nosaltres la seguim a mà esquerra i aviat arribem a una cruïlla, per on seguim cap a la dreta, mentre que la pista que s’enfila a l’esquerra va, segon el pal indicador, cap a Almatret “pel Camí de les Deveses − valls del Fumeral”… hauria estat millor baixar per aquí?… Amb aquesta incògnita seguim ruta en direcció a Flix amb bones vistes de Riba-roja d’Ebre, població situada damunt d’un turó on hi ha les restes d’un castell templer.


Ara anem per pista de terra, prop del riu i a través de la Reserva Natural de Sebes on hi ha un mas dedicat a la reintroducció de les cigonyes en aquesta zona. Quan la pista abandona el riu i comença a enfilar-se ens desviem a mà dreta i anem a parar a un d’aquests senders de ribera estrets i plens de vegetació… sort que és curt i aviat sortim a una altra pista que ens condueix a Flix tot creuant l’Ebre per la presa, des d’on veiem la barrera que aïlla la muntanya subaquàtica de residus tòxics  que estan en procés d’extracció.


El casc urbà de Flix és molt bonic i està situat al coll d’un estret meandre, lloc privilegiat de vigilància i defensa de la navegació fluvial. A la plaça del poble, molt concorreguda, fem un refresc on, per l’augment desmesurat del preu de les begudes, ja sabem que estem a casa! En acabat anem cap a l’altre costat del meandre per tornar a creuar l’Ebre, aquest cop per un pas de barca municipal i, per tant, gratuït (tot un detall pels temps que corren).


Aquest pas de barca consisteix en una plataforma col·locada sobre dos llaüts units a terra ferma per un cable (o sirga) que creua el riu, de manera que l’embarcació aprofita la força de l’aigua per a desplaçar-se d’una vora a l’altre sense baixar pel riu. Ara anem per pistes asfaltades creuant camps de presseguers i plantacions de kiwis passant molt a prop de l’impressionant central nuclear d’Ascó.


Seguidament arribem a Vinebre on aprofitem a fer el dinar a la terrassa d’un bar des de la qual ja veiem el trau per on el vell Ebre s’entafora, com quan era jove, per tal de travessar la serra del Tormo, i com que el camí transcorre pel Pas de l’Ase, que no és ciclable, decidim prendre la carretera C-12 directa a Móra d’Ebre, final d’etapa.

16.08.13 - 15a etapa: Móra d’Ebre - Fontcalda - Tortosa (69 Km / + 588 m)

Avui serà una jornada relaxada, per això esmorzem tranquil·lament a l’hotel i sortim a les 8 del matí pel Camí del Mig en direcció a Benifasset, tot desplaçant-nos per la gran depressió intramuntanyosa de Móra i encarades a la serra de Cardó a través de la qual desfila l’Ebre.

Camps de conreu a la sortida de Móra d'Ebre

Sortint de Benifasset ja veiem el castell de Miravet bastit damunt un esperó rocós just a l’entrada de la gorja, a redós del qual es troba el poble de Miravet. Molt ens temem que tampoc el podrem visitar ja que hi passem massa aviat… aiii que haurem de tornar un altre dia!!!

Miravet i el seu castell

A partir d’aquí deixem el camí, ja que aquest s’endinsa a l’estret tot superant “lo pas de Barrufemes” el qual és del tot inciclable, per això nosaltres anem cap al pas de barca per tal de prendre de nou la carretera C-12 en direcció a Benifallet. Curiosament els llaüts tenen els noms de Monturiol i d’Isaac Peral, inventors del submarí… esperem que no sigui un pas de barca subaquàtic!!!


Aquest pas de barca, previ pagament, ens deixa a l’altra banda del riu on comencem a enlairar-nos cap a Rasquera. La carretera ens va oferint escadusseres però enlairades vistes de l’Ebre que, a aquestes alçades, encara es mostra enèrgic i ho demostra obrint-se pas a través dels contraforts de la serra de Cardó. Prop de la sortida de la gorja hi ha un mirador des del qual contemplem com el riu flueix plàcid entre camps de conreu i petits masos. Més enllà s’endevinen les serres de Cavalls i de Pàndols, un dels molts escenaris on, l’any 1938, va tenir lloc la cruenta batalla de l’Ebre.


Un cop a Benifallet creuem l’Ebre pel pont que substitueix l’antic pas de barca i més endavant recuperem el camí fins a l’antiga estació de tren de Benifallet, reconvertida en restaurant i la resta d’edificis en allotjaments rurals, per tal de donar servei al munt de visitants que es desplacen en bicicleta per l’anomenada Via Verda de la Terra Alta, la qual segueix el curs del riu Canaleta aigües amunt. Com és tan aviat, aprofitem l’avinentesa per anar per la via verda fins al proper santuari de la Fontcalda, avui molt concorregut on, després d’un reconfortant bany de peus, anem tornant ràpidament perquè al bar de l’estació ens espera un bon dinar!

Santuari de Fontcalda a redós de la serra del Crestall

Després de dinar retornem a la via verda en direcció a Tortosa tot passant per l’assut de Xerta on hi ha instal·lat un dels pocs rellotges de sol que hem vist al llarg de la ruta i, tot just passada l’antiga estació de Xerta, trobem la via tallada i ens fan fer una marrada, perfectament senyalitzada, per l’interior de la població. El cel es va tapant per moments i els núvols comencen a cobrir les cotes altes dels Ports de Besèit i quan passem per l’estació d’Aldover, també reconvertida en bar, els núvols són ben espessos i bufa un vent de cara humit i desagradable que ens acompanya fins que creuem per darrer cop l’Ebre pel pont metal·lic, pel qual entrem a Tortosa, final d’etapa.


L'Ebre al seu pas per Tortosa

17.08.13 - 16a etapa: Tortosa - Riumar (43 Km / + 70 m)

Avui hem de recòrrer l’última etapa de la ruta de l’Ebre, i com no tenim massa pressa sortim passades les 8 del matí pel passeig del costat del riu, on donem el darrer bon dia a l’Ebre. Sembla que farà un dia ben bonic i hi llueix un bon sol.


A la sortida de Tortosa prenem un seguit de pistes asfaltades entre camps de mandariners, acompanyades d’un suau vent que suspira entre les canyes. Poc a poc anem deixant enrera les muntanyes i tot el que hi hem viscut al seu redós, i a l’alçada d’Amposta, sota la silueta del Montsià, entrem oficilament al delta de l’Ebre on, enlloc de creuar el seu cèlebre pont penjant, seguim per la carretera directa al municipi de Deltebre. Hi ha alguns treballadors feinejant als tofuts camps d’arrós.



A l’alçada del Molí dels Mirons recuperem el curs del riu, ara ja molt plàcid, el qual seguim per un carril bici de nova factura que passa sota el modern, i llargament reinvindicat, pont que uneix les poblacions de la Cava i Sant Jaume d’Enveja, substitut dels tradicionals passos de barca.


Es diu que, un bon dia, el vell Ebre, en acostar-se a la línia de la costa, i en un banal intent de perllongar l’inevitable, va escampar els sediments que duia per damunt la plataforma marina, allargant així un xic més el seu curs mar endins i per això es va anar formant el delta, avui dia solcat per centenars de canals que donen vida a un paradís: el paradís de l’arròs.

Sortint de la Cava deixem momentàniament el riu per seguir per un sender estret i mig tapat per la vegetació que ens recorda els pitjors moments viscuts al llarg de la ruta.


Ja molt a prop de la desembocadura arribem a un embarcador d’on surten una colla de vaixells turístics i on hi ha moltes botigues i restaurants que, a aquesta hora, ja desprenen deliciosos aromes culinaris… quina gana!!!

No fent cas del nostre estómac i seguim endavant, fins a una estructura extraordinària: es tracta d’un mirador en forma de zigurat (antiga torre mesopotàmica), el qual permet d’observar la desembocadura des de certa alçada. En aquest punt es troba l’acabament oficial del Camí de l’Ebre.


El zigurat del Delta de l'Ebre

Vista de la desembocadura de l'Ebre des del zigurat

Nosaltres, però, seguim acompanyant al moribunt riu Ebre fins al mar que, com la mort, arriba sobtadament ocult darrera d’una duna a la platja de Riumar, indret on l’Ebre, finalment rendit, lliura les seves dolces aigües a la mar infinita, així com nosatres, també algún dia (tal com deia Jorge Manrique), lliurarem les nostres partícules a l’infinit del cosmos. Punt i final.


Epíleg. Un bon dia vam bressolar l’Ebre recent nascut sota una pedra, a l’indret de Fontibre i, al llarg de 919 quilòmetres, l’hem acompanyat dia rera dia durant les 16 jornades en les que hem repartit la ruta. En tot aquest temps l’hem vist crèixer i madurar, i hem passat moments bons i dolents però, a hores d’ara, només recordem els bons. Finalment només ens queda agraïr a tots aquells que ens han precedit i ens han mostrat el camí, així com també agrair a la colla d’amics i familiars que ens van venir a rebre i amb els quals vam fer un extraordinari dinar de germanor. A tots, gràcies.

Els amics, el millor de la ruta

ISABEL BENET. Activitat realitzada els dies 2 al 17.08.13 per Isabel Benet i Isabel Salvia.