dimarts, 26 de novembre del 2013

Excursió al congost de Mont-rebei

23.11.13  Entre el Montsec de l’Estall, a l’Aragó, i el Montsec d’Ares, a Catalunya, el congost de Mont-rebei, per on discorre el Noguera Ribagorçana, talla de nord a sud aquesta serra, configurant, a banda i banda, un paratge impressionant de verticals parets calcàries, d’uns 500 m d’altura, separades en el punt més estret per només 20 m. Travessar aquest congost per un estret camí excavat a la roca bé justifica una excursió, ja sigui des del Pont de Montanyana i la Masieta, al nord (el punt més fàcil i ràpid per accedir-hi), des de Corçà i l’ermita de la Pertusa, al sud (excursió més llarga però també més gratificant) o, des de fa uns mesos, des del poble aragonès de Montfalcó, mitjançant el discutible traçat del “Camino Natural de Montfalcó al Congost de Mont-rebei” que discorre per passarel·les de fusta i un pont metàl·lic que uneix les dues ribes.

Nosaltres farem avui l’excursió clàssica des de la Pertusa, per atansar-nos després fins a l’esmentat pont metàl·lic des d’on tindrem una esplèndida visió de l’entrada del congost.

Des de Balaguer continuem per la carretera C-12 en direcció a Àger; uns 2 Km abans d’arribar-hi, havent baixat del port d’Àger, ens desviem a l’esquerra per seguir en direcció al poble de Corçà (5 Km), des d’on continuem per una estreta pista asfaltada que poc després es bifurca; deixem a l’esquerra la desviació que baixa al pantà de Canelles i seguim cap a la dreta fins al petit aparcament de la Pertusa (2 Km des de Corçà).

Ermita de la Mare de Déu de la Pertusa

Des de l’aparcament (674 m) surt un corriol en direcció oest que en deu minuts porta fins a l’ermita de la Mare de Déu de la Pertusa, encimbellada al caire del cingle. Deixem la seva visita per a la tornada i comencem a caminar en direcció nord seguint en tot moment les marques del sender GR 1 i també les de l’esmentat “Camino Natural”, amb bones vistes del pantà de Canelles i dels espadats que cauen abruptes a les seves aigües.

Pantà de Canelles

Als deu minuts deixem a mà dreta el sender que porta fins a la via ferrada “Olmo-Urquiza”, situada al barranc de la Pardina, i anem baixant en llaçades fins al fons d’aquest barranc.

Barranc de la Pardina i serrat del Mill

Comencem a pujar per l’altre costat, passem tot seguit per les ruïnes del mas de la Pardina (566 m) i seguim remuntant una bona estona per sota els cingles del serrat del Mill. Arribem al capdamunt de la pujada (804 m) i poc després tenim una primera visió del congost de Mont-rebei, amb la torre de guaita de Xiribeta a l’altre extrem del congost, la serra de Sant Gervàs i al darrera les muntanyes ben nevades de la vall de Boí.

Al capdamunt de la pujada

El profund trau del congost de Mont-rebei

Continuem avançant per sota els cingles del serrat del Seguer i no triguem en arribar al mas de Carlets, que fa uns anys havia estat un refugi (guardat per un alemany), però ara es troba tancat i sembla que en procés de restauració pels “Amics de Carlets”, segons s’explica a la web alemanya www.mascarlets.de (que hem trobat apuntada a l’entrada del mas).

El congost amb l'inici del camí excavat a la roca

Continuem davallant en direcció al congost. Abans d’arribar-hi, deixem a l’esquerra el sender del “Camino Natural” que porta cap al pont metàl·lic (hi anirem després), i seguim baixant fins arribar al peu de l’entrada del congost. Des d’aquí sortia, un xic més avall, l’antic camí excavat a la pedra l’any 1924 i que fou anegat per la construcció del pantà de Canelles juntament amb les mines de Corçà, situades a la sortida del barranc de la Pardina, i l’antic poble de Mont-rebei que havia donat nom al congost, les ruïnes del qual es troben a la cua del pantà. Aquest camí és encara transitable quan les aigües estan molt baixes; avui només hi ha algun tram al descobert. Remuntem uns metres fins a l’actual camí, excavat l’any 1984, que transcorre uns 30 m per sobre de l’antic, i entrem al congost de Mont-rebei (544 m) (2 h des de la Pertusa).

Entrant a l'estret camí del congost

Per aquest estret i vertiginós camí, equipat amb passamans i bancs de fusta que alhora també fan de protecció, anem flanquejant pels verticals penya-segats amb impressionants vistes de l’estret. No cal dir que les nostres càmeres treuen fum.




Gairebé a la meitat del congost deixem un costerut trencall a mà dreta que puja a la cova Colomera, situada uns 50 m per sobre el camí, que avui no tenim temps d’explorar malgrat ser una visita molt recomanable degut a l’espectacularitat de la boca d’entrada, de grans dimensions (30 m d’amplada i 40 m d’alçada).

Acabem de travessar el congost (en total són uns escassos però impressionants quinze minuts) i a la sortida decidim no continuar fins al proper pont metàl·lic sobre el barranc de la Maçana, per on s’accedeix més endavant a l’aparcament de la Masieta, l’accés nord del congost, doncs les hores de llum estan comptades i volem arribar-nos al nou pont del costat sud. Retornem, doncs, tot fruint de nou de l’espectacular camí del congost, fins a la cruïlla amb el “Camino Natural” que seguim ara a la dreta en baixada per un camí sustentat amb taulons laterals i amb esglaons i baranes, fins que arribem al pont metàl·lic situat a l’estret del Seguer (erròniament escrit Siegué).

Pont penjant sobre l'estret del Seguer


Aquest pont té una llargada de 20 m i, segons l’expert del nostre grup, presenta alguns defectes de construcció, doncs els tirants verticals que sostenen el pont acaben en angle a la catenària, en lloc d’acabar rectes, i les peces que uneixen les bigues sota el pont es troben en posició horitzontal (i per tant pateixen els moviments del pont, no així si estiguessin verticals; potser per això veiem algun cargol que ja s’ha mogut…).

Un dels tirants que acaba en angle amb la catenària

Cargol desplaçat sota el pont

El “Camino Natural” (que de natural no té res, amb tants d’esglaons, baranes i pasarel·les penjades a la cinglera) continua en forta pujada pel barranc del Seguer fins que cal baixar del cingle uns 80 m per una primera rampa d’esglaons de fusta amb barana exterior però sense cap passamà o cable de vida a la paret del cingle (no sabem si s’anirà portant un manteniment d’aquesta estructura que fa diverses llaçades per superar el desnivell).

La primera de les rampes des del camí de Mont-rebei

Més endavant hi ha una segona rampa més curta, des d’on el camí remunta fins al poble de Montfalcó. Tot plegat molt artificial i arbitrari; hagués estat més lògic una pasarel·la que flanquejés la cinglera per sobre el pantà, o millor encara anar pujant pel barranc del Seguer fins al poble de l’Estall, però sembla que hi ha interés en que la gent passi per l’alberg de Montfalcó. Diuen que tot aquest “parc d’atraccions” ha costat més de 700.000 € pagats amb fons de la Unió Europea. La polémica està servida...

El congost de Mont-rebei des de l'estret del Seguer

Dinem a la vora del pont, un xic enlluernats per les brillants i tranquil·les aigües del pantà de Canelles. Retornem a la cruïlla amb el GR, que ara de tornada presenta més desnivell de pujada que de baixada.

Descans al mas de Carlets

La tarda va avançant i, havent creuat el barranc de la Pardina, la llum del capvespre va donant unes bellíssimes tonalitats daurades a les cingleres del serrat del Mill i al penyal on es troba el castell de Sant Llorenç, al capdamunt del barranc.

Tonalitats daurades al serrat del Mill...

...i al castell de Sant Llorenç, sobre el barranc de la Pardina

Després és el torn del color rogenc amb el qual la paleta de la natura tenyeix avui les cingleres i els esfilagarsats i breus núvols.

Capvespre al Montsec de l'Estall

Havent arribat a l’aparcament, ens dirigim, gairebé a corre-cuita, cap a l’ermita de la Pertusa per gaudir fins a l’últim segon de les darreres i màgiques llums del dia.




Les darreres llums sobre l'ermita de la Pertusa 

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 23.11.13 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Isabel Salvia, Anna Torres i Ricard Herrero.

dilluns, 11 de novembre del 2013

Montgai, Cresta de la Coma de Gelis

9.11.13  Un cop més Montgai ha estat, aquest dissabte, l’escenari d’una nova trobada dels escaladors (i no tant escaladors) de l’Àliga, i per això les cordades que anirem a la cresta de la Coma de Gelis ens hem reunit a l’aparcament situat a la dreta de la carretera que es dirigeix al poble de Sant Llorenç, tot just abans de creuar el pont sobre el Segre. Des d’aquest aparcament ja surt el sender que voreja el pantà i va a trobar l’esbelta cresta que, com a muralla de castell, ens tanca l’horitzó.


El cel està un xic enterenyinat i fa un sol deslluït, però no fa gens de fresca i això que estem ben entrats al mes de novembre. Al peu de la via distribuïm les cordades: el Jordi portarà el seu germà Raúl, el José Luís i el Josep fan una altra cordada i l’Antonio carregarà amb una servidora. L’Antonio és el primer que arrenca i, com un felí, s’enfila suaument fins a la primera reunió situada al fil de la cresta, fil que ja no deixarem en tot el recorregut; al seu darrera el segueixo com bonament puc.



Poc a poc anem guanyant alçada per damunt el pantà i el sol, que ara llueix amb força, ens enlluerna cada cop que sortim a l’aresta. La via està perfectament equipada amb pitons (amb anelles) i també amb fortes bagues que aprofiten les savines i els nombrosos ponts de roca que ens ofereix aquest estrat calcari redreçat per l’empenta pirinenca, ara fa ja tant de temps…



Conforme avança la jornada, el sol ens va torrant la cara per la qual cosa anem buscant les poques ombres que ens brinda la cresta mentre en Jordi, amb la seva potent veu, crida als companys que estan a l’Esperó Sud i a l’Esperó Remacha. Sortejant l’aresta, ara a la dreta, ara a l’esquerra, o simplement pel fil, anem deixant estimball a banda i banda mentre les càmeres treuen fum.



Per un diedre un xic descompost ens anem apropant a la base de la torre final on hi arribem gairebé caminant, perquè en aquesta cresta els trams més verticals (farcits de generoses bústies) s’alternen amb altres de més ajaguts, per la qual cosa tothom fa les reunions allà on li va bé, depenent de la llargària de les respectives cordes.



Fem la darrera reunió al peu de la torre, allà on les calcàries donen pas a un aglomerat caòtic de grans còdols, on la via avança per un diedre un xic desplomat però que en tot moment trobes algun ressalt on posar els dits i els “gats”.


Així assolim el cim d’aquesta talaia isolada enmig del boscós vessant nord del Monteró, des del qual albirem portentoses vistes del Montroig i del conjunt de parets i crestes que hi ha als seus peus mentre esperem la resta dels companys que van arribant en rigorós ordre de progressió.





Després de les obligades fotos de grup dalt del cim i de les felicitacions per tant lluïda escalada ve el monent més compromès de la jornada: un ràpel de 25 metres en el que tots estem d’acord que, al llarg d’un ràpel, tens la desagradable sensació que la teva vida penja, literalment, “d’un fil”.


Baixem ràpidament, de vegades inclús una mica massa, pel relliscós i empinat vessant nord a buscar de nou el camí que ens duu de tornada a l’aparcament on la Rosa ens espera pacientment, doncs ja és hora de dinar i els estòmacs comencen a queixar-se. Al gran aparcament de l’entrada del poble de Sant Llorenç ens reunim tota la colla (una bona colla!) per anar a fer el dinar de germanor al replà de sota la Roca dels Bous, tal i com vam fer a la col·lectiva del passat mes de febrer, però avui sense espectacle d’escalada d’alt nivell, oooh!!!


Després de dinar, en Joan fa mans i mànigues per reunir-nos a tots en un petit espai per tal de fer la foto final del grup que avui s’ha desperdigat de nou per aquest paradís de l’escalada.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 9.11.13 per Isabel Benet, Antonio Iglesias, Jordi López, Raúl López, Josep Crosas i José Luís Sancenón.

dilluns, 4 de novembre del 2013

Senderisme bandoler a Taradell

27.10.13  Avui ens acostem a Taradell per realitzar la tercera i darrera excursió temàtica sobre el bandoler Perot Rocaguinarda, després de les que vam fer des d’Oristà, el seu poble natal, i des de Vilalleons, on hi vam pujar al Turó de l’Enclusa; avui també hi pujarem, però des del vessant sud, per on presenta la veritable forma d’enclusa de ferrer que li ha donat nom.

Des del poble de Taradell continuem amb el cotxe fins al capdamunt de l'urbanització Goitallops, on hi ha una rotonda amb un monument al gos caçador. Des d’aquí comencem a caminar en direcció nord-est per una ampla pista. De seguida s’ajunten per la dreta el sender PR C-42, provinent de Taradell, i pocs metres després, el GR 2, provinent d’Aiguafreda i Seva.

La pista discorre per la carena de la serra de Vallmitjana, en paral·lel a un tancat de fauna salvatge, amb vistes, a banda i banda, sobre el Montseny i la Plana de Vic; també hi veiem el castell de Taradell, el nostre primer objectiu d’avui. Passem pel costat del monument al Pi Gros, antic arbre monumental del qual només queda una part del tronc (fou escapçat per un llamp l’any 1960), i no triguem en arribar al coll de Taradell, on els senders es bifurquen. El GR, per on retornarem, segueix recte per la pista principal; nosaltres girem a l’esquerra per un camí ample que aviat es converteix en un marcat sender. Anem deixant desviacions a banda i banda, mentre avancem per sobre els cingles de les Roques Trabucaires, per on ens aboquem a diverses balconades amb vistes sobre la vall de Mansa i el Turó de l’Enclusa; en un d’aquests miradors podem veure, ran del cingle, una curiosa roca amb el perfil d’un rostre (el de Rocaguinarda?).

El Turó de l'Enclusa des de les Roques Trabucaires 

El vigilant de la cinglera

Ens endinsem després. dins l’obaga, per un sector de grans balmes i lloses; sembla que aquestes balmes van ser habitades en temps prehistòrics, i que també formaren part d’un gran complex funerari ibèric que s’estenia per tot el sector de la Vallmitjana.


Tot just passada la darrera balma, arribem al collet del Castell. Deixem de moment el PR, que baixa cap al barranc de Mansa, i seguim a l’esquerra per arribar tot seguit al pla on s’alça, sobre una gran roca abalmada, el castell de Taradell o d’en Boix (803 m), en una situació semblant a la del castell de la Popa de Castellcir.

Castell de Taradell

La gran roca on s'alça el castell

Interior del castell amb restes d'una torre i de la capella (a la dreta)

Aquest castell, documentat l'any 893, fou restaurat l'any 1993. Conserva el cercle de muralles, amb el portal d'entrada, restes d'una torre circular i de la capella de la Santa Creu, el basament  d'estances internes i una cisterna. Fou propietat de la família dels Vilademany, senyors de Taradell, i per tant podria ser que el bandoler hagués trobat refugi, en algun moment, en el castell dels seus fautors (nom que rebien els senyors que protegien els bandolers al seu servei).

Retornem al collet del Castell per començar a baixar en llaçades per un bosc d’alzines, roures i arboços fins a creuar el torrent de Mansa, avui sec. Continuem a l’esquerra, tot superant una petita esllavissada, per un camí carreter que va planejant fins a desembocar a una pista que puja, per l’esquerra, de la masia de Mansa, i que seguim cap a la dreta fins arribar a la carretera de Taradell a Viladrau, en el coll anomenat de Mansa (pel cantó de Taradell) o del Vilar (pel cantó de Viladrau), segons les masies que es troben a cada costat. En aquesta collada conflueix el GR 2 que haviem deixat al coll de Taradell, i pel qual retornarem.

Creuem la carretera i ens anem enfilant en direcció nord cap al Turó de l’Enclusa. Arribem així a la base del turó, amb la forma d’una enclusa de ferrer (d’aquí li ve el nom).

Sota el Turó de l'Enclusa

Resseguim aquesta base uns metres cap a la dreta fins trobar una canaleta per on les marques del GR pujen, mentre que el PR, per on retornarem, continua per sota la cinglera. Una curta grimpada per l’esmentada canaleta ens situa dalt del cingle, per on seguim uns metres a l’esquerra fins assolir l’altiplà culminant del Turó de l’Enclusa (863 m), presidit per una gran senyera, i amb una extensa vista que abasta la Plana de Vic, les Guilleries i el Montseny.

Dalt del cingle; al fons, el Matagalls i les Agudes

Al cim del Turó de l'Enclusa

El següent objectiu és l’indret on es troben les Cuines d’en Rocaguinarda, amagatall del bandoler. Des del cim, baixem en direcció nord-oest, tot passant pel costat d’un vèrtex geodèsic envoltat de vegetació (i que per tant ha perdut el seu sentit). Seguim per la carena i deixem tot seguit a l’esquerra un ample camí per on podriem anar a les Cuines, però és preferible seguir a mà dreta per un corriol que baixa uns metres fins a trobar de nou el PR (pal indicador) per on retornarem; abans, però, seguim un corriol a mà esquerra per anar a les properes Cuines d’en Rocaguinarda.

Anem trobant diverses fites de pedra que ens van guiant cap al cingle que mira a ponent (a la nostra esquerra), sobre el bosc de Mansa. Arribem així a una petita canal per la qual baixem fins a un replà a mig aire del cingle, on hi ha la balma amb les tres petites cavitats conegudes com les Cuines d'en Rocaguinarda, que sembla foren utilitzades com amagatall puntual pel bandoler i els seus homes.

Al capdamunt de la canal que baixa a les Cuines

Sota la balma on es troben les Cuines

A les Cuines d'en Rocaguinarda

En la solitud i la bona ombra d’aquest indret, aprofitem per menjar còmodament asseguts en una gran roca plana. Cal dir que des de les Cuines també es veu perfectament el castell de Taradell (podem imaginar-nos que el bandoler rebria senyals des del castell per indicar-li si tenia a prop els seus perseguidors o bé si tenia via lliure).

Retornem a l’anterior pal indicador del PR C-42 per fer la primera variant de la tornada. Cap a l’esquerra, el sender baixa a Taradell, tot passant per les masies de l’Hostalet del Bou i el Pujol, i l’ermita romànica de Sant Quirze de Subiradells. Nosaltres agafem l’altra direcció, per on anem resseguint les parets de la cinglera. Hi podem distingir estrats vermellosos corresponents a sediments dipositats per antics rius que desembocaven a la Conca de l’Ebre quan era un gran mar obert a l’Atlàntic a principis de l’era Terciària, i al damunt estrats més clars corresponents a unes barres litorals quan el mar va envair posteriorment aquest espai.

Sota la cinglera del Turó de l'Enclusa, on s'observen els
paleocanals fluvials vermellosos i a sobre les barres litorals

Arribem així de nou a la base del Turó de l’Enclusa, des d’on baixem pel mateix camí de la pujada al coll de Mansa. Aquí fem la segona variant de la tornada, seguint cap a l’esquerra el GR 2 per una ampla pista que inicialment puja fort i després planeja, tot vorejant per sota l’emboscat Puig Grifó, i amb unes bones vistes del Montseny (amb les Agudes i el Matagalls). En poc més d’un quart d’hora som de nou al coll de Taradell, des d’on desfem el camí de l’anada per la carena de la Vallmitjana o del Pi Gros fins al capdamunt de la urbanització Goitallops.

Torre de Don Carles, a Taradell

Un cop finida l’excursió, ens acostem al nucli antic de Taradell per anar a veure la Torre de Don Carles, situada al darrera de la Plaça Major. Aquesta torre, d'uns 15 m d'alçada i coronada per merlets, fou bastida a mitjans del segle XVI per Carles de Cruïlles, baró de Taradell (avi de Carles de Vilademany, el protector de Rocaguinarda), sobre les restes d’una primera torre (destruïda durant la guerra civil catalana de 1462-1472), i com a projecte d’una gran obra de fortificació que no es va arribar mai a construir. A més de torre de guaita i defensa, feia també de presó. Aquesta segona torre fou cremada a inicis del segle XIX durant la Guerra del Francès. A partir de 1959 fou restaurada.

Bé, per avui ja hem tingut prou de bandolers. Tanquem el cicle Rocaguinarda per iniciar, més endavant, el de Serrallonga. Us mantindrem informats, tant al butlletí com al bloc, d’aquestes propostes de senderisme bandoler.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 27.10.13 per Isabel Benet, Carme Vericat i Ventu Amorós.