dimecres, 29 de gener del 2014

Circular per la Roca Regina

25.01.14  Després del perèntesi nadalenc, tornen les excursions col·lectives mensuals amb el tomb al voltant de la Roca Regina, alterosa paret situada a l’extrem oriental del Serrat Pedregós, un contrafort que sobresurt de l’esquenall del Montsec i separat d’aquest pel barranc del Bosc. Per això ens hem reunit una bona colla (42 companys i un gos) a l’estació de tren de Cellers, just a la sortida del congost de Terradets, des d’on iniciem l’excursió ben abrigats ja que fa un fred que pela i el cel està força tapat.


Anem per una pista que puja en amples llaçades pel vessant nord del Serrat Pedregós, on anem trobant marques de pintura, pals indicadors i plafons que ens informen sobre la flora i la fauna de l’indret. A mitja pujada, en una de les corbes de la pista, prenem un corriol a mà dreta que s’enfila decidit pel bosc cap al fil de la carena. Quan hi arribem se’ns obre la profunda gorja que el barranc del Bosc ha excavat al vessant obac del Montsec, encara mig nevat, d’on sobresurten escarpades roques, llar de molt voltors.


Anem per la carena en direcció a llevant cap al cim de la Roca Regina tot passant pel capdamunt de la canal de Sòls per on baixarem, assenyalat amb un pal indicador. Seguim remuntant la carena fins arribar a una petita clariana que fa de mirador sobre el barranc i des del qual, abocant-se amb compte, es pot veure la vertical paret de més de 600 metres de desnivell en la qual s’han obert vies d’escalada de gran dificultat com la clàssica via Galí-Molero que durant molts anys va ser la segona via més dificil després de la Rabadà-Navarro a la cara oest del Picu Urriellu (altrament anomenat Naranjo de Bulnes).


Des d’aquest punt també albirem com el pantà de Cellers s’escampa als nostres peus i al seu darrera s’entreveu el Pirineu del Pallars mig embocallat per la boira.


Tot seguit enfilem carena avall fins al coll on prenem el camí de baixada per la canal de Sòls. En aquest moment desapareixen de cop tots els núvols i les parets que ens envolten quasi ens enlluernen.


A mitja baixada hi ha un punt d’on surt el camí d’aproximació a la paret de la Roca Regina on tots aprofitem per a donar-li un cop d’ull i copsar la seva verticalitat.


Seguim baixant fort per l’ampla canal acompanyats pels cingles daurats fins a creuar el curs del barranc del Bosc ara sec, però el fang humit i relliscós evidencia que ha baixat força aigua no fa massa.


Un cop hem creuat el barranc, anem planejant per la seva riba dreta mentre aquest s’encaixa més i més entre les roques deixant al descobert la Roca Regina inundada de llum. Conforme ens anem acostant a la base, la seva magnificència es fa ben palesa i tots enlairem la vista mentre els escaladors ens indiquen el recorregut de les principals vies que solquen la paret on es veuen brillar algunes xapes. Hi ha un moment en que sembla que la roca ens hagi de caure al damunt.



Pel bosc anem veient uns ramells de llavors d’un color blau metàl·lic molt vistós: es tracta de les llavors del marfull (Viburnum tinus), un arbust típic del sotabosc mediterrani que a la primavera es vesteix amb denses agrupacions de floretes blanques.

Llavors de marfull

Amb les cervicals ben adolorides de tant mirar cap amunt, continuem el descens cap a l’aiguabarreig del torrent del Bosc amb la Noguera Pallaresa, tot passant sota el pont del tren des d’on aprofitem per a donar una darrera ullada a la tàpia. Tot seguit ja toquem l’asfalt de la carretera nova de Tremp just a l’entrada d’un túnel on, a mà dreta, surt l’antiga carretera; en aquest lloc hi ha un aparcament i alguns plafons informatius de la ruta que estem seguint.



Continuem per la carretera vella, per on creuem la presa de Terradets i seguidament ens entaforem dins un túnel amb una pila de finestres cap al pantà molt fotogèniques, on ens hi entretenim una bona estona.


A la sortida, i després de creuar el pont sobre el pantà, ens trobem que no podem accedir a la flamant passarel·la metàl·lica penjada sobre el pantà, per la qual ens hauriem pogut estalviar d’anar per l’escàs voral de la carretera. (fotos 14 15)

La flamant pasarel·la amb l'accés tancat

El pantà de Cellers i al fons el Pirineu nevat

Un cop hem arribat de nou a l’estació de Cellers, anem tots plegats a fer el dinar a una esplanada a tocar del pantà d’aigües plàcides, i ens hi estem aquí fins que un aire fort i glaçat, procedent d’un Pirineu ben nevat, ens anuncia que la festa s’ha acabat. Fins la propera!

ISABEL BENET. Activitat col·lectiva realitzada el dia 25.01.14.

dimarts, 21 de gener del 2014

Un tomb pels Motllats

19.01.14  El dia 6 de desembre de 1992, el Ventura, el Ricard i jo mateixa, vam fer una excursió als Motllats, una mola situada al sud de la serra de Prades a la comarca del Baix Camp. La ressenya d’aquella sortida, que es va publicar al núm. 314 del nostre butlletí intern, començava amb aquest paràgraf: Pocs recorreguts hi ha que, essent tant curts, ofereixin tantes satisfaccions com el camí que puja als Motllats des de Capafonts...; així que avui, desafiant la meteorologia adversa, hem anat els mateixos components d’aquella sortida per tal de repetir-la vint-i-un anys després.

Arribem a Capafonts des d’Alcover per la carretera TV-7041 on, passat el pont sobre el torrent de la Font Nova, deixem el cotxe en un petit aparcament que hi ha just sota el turó on s’alça el poble. Mirant cap al sud es despleguen els cingles dels Motllats i, malgrat que el cel està molt tapat, no plou... que ja és molt!

Baixem per la carretera uns metres per a prendre un camí carreter mig asfaltat que surt de la corba, on un pal indicador ens assenyala la direcció a la Mussara. Poc més enllà hem de creuar el barranc del Ribatell per un gual de ciment totalment inundat degut a les fortes pluges del dia anterior, sort que la làmina d’aigua no és gens profunda i podem creuar pel gual sense dificultat i prosseguir per una pista cimentada, marcada en blau i groc, la qual s’endinsa a la gorja tot travessant camps de conreu.


En una cruïlla prenem la pista de l’esquerra, tancada amb una cadena, que es dirigeix cap a la font de la Llúdriga. Ens sorprèn veure molts cartells advertint que està prohibit acampar, i és que fa vint anys per aquests topants hi havia moltes petites esplanades on la gent acampava lliurement.

Deixem a mà dreta el viarany que puja als Motllats i anem fins al final de la pista on, a l’altra banda del riu, està la font de la Llúdriga que neix en forma de brollador; però avui no ens hi podem ni acostar perquè el torrent de la Font Nova baixa molt crescut.

Tornem un xic enrera per a prendre el corriol que puja fort en direcció a la Mussara on uns esglaons de fusta ens ajuden a progressar. La muntanya regalima aigua per tot arreu. A mitja alçada, però, sortim a una clariana des d’on veiem com l’aigua del barranc de la Pixera cau en un vistós salt d’aigua.

Salt d'aigua al barranc de la Pixera

Salt d'aigua sobre la Cova de les Gralles

Un xic més enllà un pal indicador ens assenyala el camí d’accés a la Cova de les Gralles, una immensa balma com una mossegada oberta al cingle, on també veiem precipitar-se l’aigua del torrent de la Font Nova. El camí que hi duu va a frec del sorollós torrent per l’interior d’un espès bosc i està marcat amb fites, però encara es poden veure les antigues marques de pintura liles i blanques que seguiem fa vint anys. La porta d’entrada a l’indret de la Cova de les Gralles és un estret forat entre dues roques per on amb prou feines hi podem passar. Des del peu del salt veiem com l’aigua cau amb força des d’uns bons 60 metres d’alçada al toll que té al seus peus. Molta és la gent que s’hi acosta per a veure l’espectacle.

El forat que dóna entrada a la Cova de les Gralles

A la base de la Cova de les Gralles


Retornant al camí principal sembla que hi ha més llum i, de tant en tant, un sol lleganyós es deixa veure entre les boires. Pel camí seguim pujant fins a superar l’esglaó rocós i un cop situats damunt la Cova de les Gralles, un sender a mà esquerra porta directament a la Font Nova seguint el curs del barranc. Nosaltres, però, volem passar pel Pont de Goi i per això seguim remuntant fins al darrer esglaó que superem a través d’aquest pont natural per on el camí passa primer per sota i després per sobre, tot fent un traçat helicoidal.

Dirigint-nos al Pont de Goi

El camí passa per sobre el Pont de Goi

El camí desemboca a una de les moltes pistes que recorren l’extensa mola dels Motllats i, tot seguit, ens arriba un airet fred i humit que ens deixa ben glaçats i el cel torna a estar ben cobert . Seguim la pista a l’esquerra en direcció a la Font Nova; poc abans d’arribar a la font, trobem a mà dreta la desviació que va a la Creu Trencada, mirador encarat a ponent des del qual es té una bona vista del Montsant... quan fa bon temps, però com avui no és el cas, deixem de banda la Creu Trencada i fem cap a la Font Nova, situada a la capçalera del barranc homònim.

Font Nova

A la font prenem ràpidament els entrepans del dinar i seguim ruta cap a la capçalera del barranc de la Pixera que és per on baixarem. En molt llocs trobem la pista interrompuda per grans bassals que sortegem com podem i en alguns racons encara es conserva la calamarsa que va caure ahir. Aquí dalt trobem a faltar els senyals de pintura i hem observat que al llarg de la ruta molts pals indicadors jauen per terra amb els cartells de les direccions desapareguts. Arribant a la font de l’Abeurada comprobem que aquesta està totalment desbordada i això ens obliga a fer una complicada marrada.

Un dels pals indicadors caiguts

Travessant l'indret inundat de la font de l'Abeurada

A partir d’aquí ja enfilem la baixada per un camí carreter, passant a frec d’una caseta metal·lica d’obrers que fa la funció de petit refugi. Tot seguit el camí carreter es converteix en un corriol pedregós i ple d’aigua, pel qual arribem a la Cova del Grèvol, profunda balma on raja una font abundosa i on s’obre una petita cavitat que aprofitem per visitar.

A l'interior de la Cova del Grèvol

El camí continua planejant per una estreta feixa amb el cingle a mà dreta i el barranc de la Pixera a mà esquerra. Al Puntal del Colomer, portentós balcó, fem un cop d’ull al fons de la vall on veiem la font de la Llúdriga a l’aiguabarreig dels barrancs de la Pixera i de la Font Nova. També hi veiem el poble de Capafonts a la sortida de la gorja. A partir d’aquí el camí baixa decidit i és aprofitat per l’aigua en el seu descens cap al barranc; això fa que haguem d’anar molt en compte de no relliscar.

Capafonts des de la Foradada

Seguidament el camí passa per sota la Foradada, on s’enmarca el poble de Capafonts tocat pel sol ponent que treu el cap d’entre les boires escombrades pel mestral que ja s’aixeca. Continua el descens, ara ja per l’interior del bosc fins trobar de nou la carretera uns metres abans del pont.

Un cop hem arribat de nou al cotxe i ens hem tret les botes (el millor moment del dia...) fem cap a l’agradable bar del bonic i endreçat poble de Capafonts. Allà, davant uns cafés amb llet ben calents i d’uns bombons carregats de licor, pensem que aquell “recorregut tan curt...” de fa vint anys, avui ens ha sembla prou llarg (s’ha eixamplat el món?), però, això sí, la càrrega de satisfaccions continua essent la mateixa.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 19.01.14 per Isabel Benet, Ventu Amorós i Ricard Herrero.

dimarts, 14 de gener del 2014

Pel Parc Fluvial del Ripoll amb bicicleta

12.01.14  Després de tantes festes i tants torrons, les Isabels ens tornem a reunir per fer la primera bicicletada de l’any, i per això decidim sortir aquest diumenge cap al riu Ripoll, riu que molts pensen que es troba al Ripollès però que en realitat neix al Clot del Galí (serra de Granera) al nord de Sant Llorenç Savall i, després de passar per aquesta població, travessa la serralada Prelitoral i baixa cap al sud passant per Castellar del Vallès, Sabadell, Barberà del Vallès i Ripollet, i acaba abocant les seves aigües al riu Besòs a l’alçada de Montcada i Reixac. El Parc Fluvial del Ripoll, perfectament senyalitzat, permet fer un itinerari totalment ciclable entre Montcada i Castellar del Vallès.

Així és que les Isabels, després de trobar-nos ben aviat a la plaça de les Glòries i després de baixar per la Diagonal fins al Fòrum, arribem a la platja de Sant Adrià des d’on comencem a remuntar el riu Besòs des de la seva desembocadura.


Quan arribem a Montcada, el sol tot just treu el cap d’entre les boires costaneres. Aquí ens reunim amb el Ferran que arriba en tren des de Cardedeu, i tots tres iniciem l’ascens del riu Ripoll des del seu aiguabarreig, tot sortint de la població per un carril bici que passa per un polígon no gaire bonic. Tanmateix, un cop hem deixat enrera la zona industrial ens endinsem a la vall per aquest carril bici de recent construcció, passant a frec d’ufanosos i ordenats horts urbans que ocupen la llera inundable.


Al llarg del recorregut un seguit de plafons i pals indicadors ens informen en tot moment del lloc on ens trobem, així com també de la flora, la fauna, l’arquitectura i el seu passat industrial. Després de creuar el riu per damunt del pont de Santiga, juntament amb els cotxes, anem camí de la ciutat de Sabadell, tot passant sota la població de Cerdanyola. A l’indret de la Bassa de Sant Oleguer tornem a creuar el riu per damunt una passera de fusta de disseny ondulant.


Malgrat que el riu Ripoll passa molt a prop de grans poblacions, la seva situació encaixada profundament entre les argiles roges del Miocè, les quals reomplen la fossa del Vallès, li dóna un cert aïllament, i després de molts anys de treballs per tal de recuperar  aquest espai per al lleure, val a dir que ha valgut la pena i avui hem trobat una veritable allau de nens damunt les seves flamants bicicletes noves que els han deixat els Reis d’Orient.



A tocar de Sabadell creuem el riu per l’anomenada passera de Torre Romeu, un pont penjant sustentat per tirants de ferro, construït urgentment després dels aiguats del 1962 i, seguidament, ens acostem al bonic pont de la Salut el qual dóna accés a Sabadell.


A l’altre costat del riu encara es pot veure la “caseta de les aigües” i petits masos envoltats d’horts. Al llarg d’aquest tram del recorregut anem trobant tot un seguit d’àrees de picnic avui molt concorregudes perquè està fent un dia molt agradable.


Sortint de Sabadell, a l’indret del Molí d’en Busquets, veiem enlairat a l’altra banda del riu el castell de Castellar Vell o del Clasquerí, d’origen medieval però molt modificat. Un camí permet d’apropar-s’hi però no tenim massa temps, així és que, després de creuar el riu per un dels molts guals de ciment, ens enfilem de valent cap al nucli de Castellar del Vallès, situat al peu del Puig de la Creu, on hi destaca la seva alterosa església neoclàssica, dedicada a Sant Esteve, coneguda com la catedral del Vallès.

Sant Esteve (Castellar del Vallès)

A partir d’aquí el riu Ripoll travessa la serralada Prelitoral i el recorregut deixa de ser ciclable, almenys per a nosaltres. A la terrassa d’un bar fem el merescut dinar i, acte seguit, iniciem el retorn pel mateix camí cosa que ens permet tornar a gaudir del recorregut que, de baixada, es fa més agradable. Així passem de nou a tocar del forn de calç de Ribatallada, reabilitat recentment. També passem a frec de les ruïnes del molí paperer d’en Mornau, el qual, segons un plafó informatiu, fou el més rellevant de Catalunya al segle XVIII.

També passem pel costat d’un dels nombrosos passos de fauna més coneguts com “escales de peixos”, construccions que permeten als peixos i petits vertebrats de superar les rescloses dels molins i així solucionar la discontinuïtat del curs fluvial i afavorir la biodiversitat. Aquests peixos alimenten corbs marins, gavines i bernats pescaires, aus que hem anat veien al llarg del recorregut.

Pas de Fauna de la font dels Gitanos

Fem un petit descans a l’àrea de picnic de la font dels Degotalls on, malgrat estar ben arranjada, un cartell ens adverteix que l’aigua no és apta per al consum. Més endavant tornem a creuar el riu per la passera de la Torre Romeu, just abans de passar de nou per davant el renovat molí d’en Santo. Molt a prop un camí permet apropar-se al castell de Barberà... però no tenim temps, els sol es va ponent a poc a poc, deixant el seu reflex damunt el riu Ripoll que, com una serp de plata, llisca suaument cap al seu aiguabarreig.

Passera de la Torre Romeu

Vorejant el riu Ripoll

Un cop creuat el pont de Santiga i passat sota l’autopista AP-7, ja veiem el turó de Montcada retallant-se a l’horitzó.

Arribant a Montcada

A la terrassa d’un bar a tocar de l’església de Montcada fem un berenar i un resum de la jornada: han estat uns 50 Km entre anar i tornar de Montcada a Castellar (les Isabels ja en portem més de 60 Km), amb un desnivell total de 400 metres repartits en un 3% de desnivell de pujada bastant constant al llarg de la ruta. Finalment ens acomiadem del Ferran a l’estació de tren de Montcada, però a nosaltres encara ens queden uns bons 17 Km de tornada fins a casa!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 12.01.14 per Isabel Benet, Isabel Salvia i Ferran Guillén.