25.01.14 Després del
perèntesi nadalenc, tornen les excursions col·lectives mensuals amb el tomb al
voltant de la Roca Regina, alterosa paret situada a l’extrem oriental del Serrat
Pedregós, un contrafort que sobresurt de l’esquenall del Montsec i separat d’aquest
pel barranc del Bosc. Per això ens hem reunit una bona colla (42 companys i un gos) a l’estació
de tren de Cellers, just a la sortida del congost de Terradets, des d’on
iniciem l’excursió ben abrigats ja que fa un fred que pela i el cel està força
tapat.
Anem per una
pista que puja en amples llaçades pel vessant nord del Serrat Pedregós, on anem
trobant marques de pintura, pals indicadors i plafons que ens informen sobre la
flora i la fauna de l’indret. A mitja pujada, en una de les corbes de la pista,
prenem un corriol a mà dreta que s’enfila decidit pel bosc cap al fil de la
carena. Quan hi arribem se’ns obre la profunda gorja que el barranc del Bosc ha
excavat al vessant obac del Montsec, encara mig nevat, d’on sobresurten
escarpades roques, llar de molt voltors.
Anem per la
carena en direcció a llevant cap al cim de la Roca Regina tot passant pel
capdamunt de la canal de Sòls per on baixarem, assenyalat amb un pal indicador.
Seguim remuntant la carena fins arribar a una petita clariana que fa de mirador
sobre el barranc i des del qual, abocant-se amb compte, es pot veure la
vertical paret de més de 600 metres de desnivell en la qual s’han obert vies d’escalada
de gran dificultat com la clàssica via Galí-Molero que durant molts anys va ser
la segona via més dificil després de la Rabadà-Navarro a la cara oest del Picu
Urriellu (altrament anomenat Naranjo de Bulnes).
Des d’aquest
punt també albirem com el pantà de Cellers s’escampa als nostres peus i al seu darrera
s’entreveu el Pirineu del Pallars mig embocallat per la boira.
Tot seguit
enfilem carena avall fins al coll on prenem el camí de baixada per la canal de
Sòls. En aquest moment desapareixen de cop tots els núvols i les parets que ens
envolten quasi ens enlluernen.
A mitja
baixada hi ha un punt d’on surt el camí d’aproximació a la paret de la Roca
Regina on tots aprofitem per a donar-li un cop d’ull i copsar la seva
verticalitat.
Seguim
baixant fort per l’ampla canal acompanyats pels cingles daurats fins a creuar
el curs del barranc del Bosc ara sec, però el fang humit i relliscós evidencia
que ha baixat força aigua no fa massa.
Un cop hem
creuat el barranc, anem planejant per la seva riba dreta mentre aquest s’encaixa
més i més entre les roques deixant al descobert la Roca Regina inundada de
llum. Conforme ens anem acostant a la base, la seva magnificència es fa ben
palesa i tots enlairem la vista mentre els escaladors ens indiquen el
recorregut de les principals vies que solquen la paret on es veuen brillar
algunes xapes. Hi ha un moment en que sembla que la roca ens hagi de caure al
damunt.
Pel bosc anem
veient uns ramells de llavors d’un color blau metàl·lic molt vistós: es tracta
de les llavors del marfull (Viburnum
tinus), un arbust típic del sotabosc mediterrani que a la primavera es
vesteix amb denses agrupacions de floretes blanques.
Llavors de marfull
Amb les
cervicals ben adolorides de tant mirar cap amunt, continuem el descens cap a l’aiguabarreig
del torrent del Bosc amb la Noguera Pallaresa, tot passant sota el pont del
tren des d’on aprofitem per a donar una darrera ullada a la tàpia. Tot seguit
ja toquem l’asfalt de la carretera nova de Tremp just a l’entrada d’un túnel
on, a mà dreta, surt l’antiga carretera; en aquest lloc hi ha un aparcament i
alguns plafons informatius de la ruta que estem seguint.
Continuem per
la carretera vella, per on creuem la presa de Terradets i seguidament ens
entaforem dins un túnel amb una pila de finestres cap al pantà molt
fotogèniques, on ens hi entretenim una bona estona.
A la sortida,
i després de creuar el pont sobre el pantà, ens trobem que no podem accedir a
la flamant passarel·la metàl·lica penjada sobre el pantà, per la qual ens
hauriem pogut estalviar d’anar per l’escàs voral de la carretera. (fotos 14 15)
La flamant pasarel·la amb l'accés tancat
El pantà de Cellers i al fons el Pirineu nevat
Un cop hem
arribat de nou a l’estació de Cellers, anem tots plegats a fer el dinar a una
esplanada a tocar del pantà d’aigües plàcides, i ens hi estem aquí fins que un
aire fort i glaçat, procedent d’un Pirineu ben nevat, ens anuncia que la festa
s’ha acabat. Fins la propera!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada