dimecres, 26 de febrer del 2014

El Cogulló de Turp i altres coses

23.02.14  La Serra de Turp és un massís calcari situat entre les comarques de l'Alt Urgell i el Solsonès. El seu punt culminant, el Cogulló de Turp (1620 m), és una de les millors talaies del Prepirineu occidental. Des del coll de Boix, al límit de les esmentades comarques, una curta i senzilla ascensió ens permetra gaudir d’un dilatat panorama en totes direccions.

Des del coll de Boix (1260 m) (on hem arribat per Manresa, Solsona, el coll de Jou, Cambrils i Llinars) entrem a una pista que tot seguit es bifurca (pal indicador); a la dreta (per on retornarem), hi mena a la propera ermita de Santa Pelaia; continuem a l’esquerra, per un tram cimentat per on gaudim d’una vista enlairada d’aquest sector del Solsonès amb els poblets de Cambrils i Llinars. Passem pel costat d’una granja i poc després deixem a la dreta el camí que també porta a Santa Pelaia pel coll de Voltrera (que farem a la tornada). A uns 700 m de la granja s’acaba el ciment de la pista, en un punt d’on surten dos ramals a la dreta. Continuem pel segon d’aquests, en direcció oest, per un tram de bosc. En una nova bifurcació, continuem a la dreta (anirem trobant a les diverses cruïlles unes pilones de fusta que ens indiquen la ruta) i poc més amunt, deixem, a la dreta, la desviació que porta a la font del Tilló (a 300 m); en aquesta bifurcació ja podem veure el nostre objectiu, el Cogulló de Turp, amb la seva abrupta i encinglerada paret de la cara sud-est.

El Cogulló de Turp

Continuem, doncs, per la pista principal, prop del carener, per trams de pineda i alguns prats fins arribar al coll de la Travessa (1390 m), on hi arriba per la dreta un corriol provinent de la font del Tilló.

Coll de la Travessa

A partir d’aquí la pista, ara més precària, comença a pujar fort, tot flanquejant en diagonal el vessant sud-est del Cogulló, fins al visible coll de la Coma de Turp (1480 m), al caire de la carena, on el panorama s’obre cap a l’altre vessant, amb la vall del Segre, la població de Coll de Nargó i la serra de Boumort.

A mig camí de la pujada al coll de la Coma de Turp

Serres de Carreu i Boumort (al darrera) des del coll

Des del coll girem a l’esquerra per seguir el corriol (senyalitzat a l’inici per fileres de pedres) que, per l’obaga del vessant nord-oest i entre pineda, puja fort cap al cim. Anem trobant diversos trams de neu dura que dificulten un xic l’ascensió però que evidentment l’embelleixen.

La pujada per l'obaga

El corriol es va desdibuixant però no hi ha pèrdua; acabem de remuntar el vessant nord i arribem finalment al cim del Cogulló de Turp (1620 m) (1h 30’), amb un vèrtex geodèsic aterrat que ara ens serveix com a seient.

Al cim del Cogulló de Turp

Gaudim, en aquest dia tan clar, d’un extens panorama, amb les serres d’Aubenç, Montsec de Rúbies i d’Ares, Carreu, Boumort, Cadí i Port del Comte, els pantans d’Oliana i de Rialb, i poblacions de la vall del Segre (Organyà, Coll de Nargó) i la vall d’Alinyà; tanquen l’horitzó, al nord, les muntanyes pirinenques de l’Alt Pallars, Andorra i la Cerdanya, i cap al sud, el Montseny, Sant Llorenç del Munt i Montserrat.

Vistes al sud, amb els pantans d'Oliana i Rialb

Vistes al nord, amb les muntanyes d'Andorra ben nevades

Vistes al nord-est, amb el Cadí i muntanyes de la Cerdanya

Després d’una bona estona al cim (hi arriba pel vessant sud-est un escalador solitari, l’unica persona que veurem avui), retornem pel mateix itinerari fins que, ja en el tram cimentat de la pista i abans de la granja, seguim a l’esquerra pel circuit de Santa Pelaia. Anem seguint, en direcció nord-est, un camí carreter bastant planer fins al coll de Voltrera (1330. m).

Travessant el coll de Voltrera

Des del coll anem baixant fort per una pista amb trams força erosionats; més avall planeja i acaba per desembocar amb la que ve del coll de Boix. En aquest punt es troba l’antiga explotació de lignits de la mina Juanita i, poc més enllà, on fineix també aquesta pista, l’ermita de Santa Pelaia.

Ens dirigim primer a la mina Juanita. Segons expliquen els plafons informatius, la capa de carbó (lignit) es troba al flanc nord de l’anticlinal de Turp (estatges del Cretaci inferior). Aquest carbó ha estat explotat des d’antic a cel obert i també, en alguns períodes, en una galeria subterrània, encara visible a través de les reixes d’una obertura a la roca (no és, però, la bocamina original).

Obertura a l'antiga galeria de la mina Juanita

Durant els anys vuitanta del segle passat es tornà a explotar a cel obert amb més intensitat; aquesta explotació va tallar part de l’esmentada galeria amb la bocamina d’entrada. El carbó es portava fins al proper parc de carbó, on ara s’ha fet un aparcament vora la pista, on es garbellava i finalment es carregava amb destí al centre de consum. Tanmateix, a finals d’aquella dècada va cessar l’explotació per la crisi del,sector i la baixa qualitat del material obtingut. Al tombant del mil·leni es realitzaren tasques de recuperació de l’entorn.

Anem a continuació a l’ermita de Santa Pelaia de Perles, elevada un xic sobre la petita rotonda on acaba la pista. Es tracta d’una austera construcció romànica del segle XII d’una nau encapçalada per un senzill absis. La nau original fou allargada posteriorment, tot substituint la primitiva porta d’entrada.

Santa Pelaia de Perles

Aquesta ermita es troba situada en una balconada sobre la vall d’Alinyà, que tanquen al nord els contraforts del Roc de Galliner i de la Roca de la Pena.

L'anticlinal de la Roca de la Pena, des de Santa Pelaia

Havent dinat al costat de l’ermita, retornem després per l’ampla pista, en poc més de deu minuts, al coll de Boix, tancant aquest petit circuit de Santa Pelaia.

Un cop finida l’excursió, ens apropem amb el cotxe a Cambrils per fer una visita a les instal·lacions del Salí de Cambrils, antiga explotació artesanal de sal, en procés de restauració, que va estar en funcionament des del segle XVIII fins l’any 1963. El sistema utilitzava l’aigua salada, provinent de dues surgències naturals, per obtenir la sal per evaporació, i l’aigua dolça captada del riu Fred per fer funcionar cinc molins hidràulics esglaonats. Aquest riu Fred s’uneix, aigües avall, amb la riera de Canalda a l’indret d’Aigüesjuntes per formar la Ribera Salada.

Edificacions del Salí de Cambrils

El conjunt de construccions del Salí de Cambrils (basses, conduccions, magatzems, molins, teuleria) es troba situat entre dos grups de terrasses (a les parts superior i inferior del conjunt), en les quals es deixava evaporar l’aigua per obtenir la sal.

Conducció d'aigua salada

Terrasses o eres per a l'evaporació de la sal

Els cinc molins hidràulics (dos de sal, un de farina, un de pinso i un molí pelador) eren alimentats, tal com hem dit, per l’aigua del riu Fred, la qual era regulada per un enginyós sistema de basses i canals. Hi destaca el doble edifici del molí fariner, acabat de restaurar l’agost de l’any passat.

Molí de pinso

Molí fariner

I ara sí, posem el punt final a aquesta sortida tan completa, en la que a més d’un bonic cim panoràmic hem pogut veure dues mostres del passat industrial de Catalunya.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 23.02.14 per Isabel Benet, Ventu Amorós i Ricard Herrero.

dimarts, 18 de febrer del 2014

Per la Ruta del Ter amb bicicleta (V)

15.02.14  Avui toca fer la darrera etapa de la Ruta del Ter i per a celebrar-ho ens hem reunit una bona colla a l’estació de Girona: les Isabels, la Roser i el Ramon venim de Barcelona, el Ferran ha pujat a l’estació de Sant Celoni, i la Natàlia i el Jordi ja ens esperaven a l’andana.

Com que la Natàlia és de Girona ciutat, ens adverteix que el primer tram de la ruta l’haurem de fer per la N-II perquè el camí està en molt males condicions, per això enfilem cap al nord a trobar el pont sobre el Ter, a l’alçada de l’aiguabarreig amb el riu Onyar. A partir d’aquí ja prenem la nacional i, amb gran perill, passem ràpidament per Sarrià de Ter i alguns polígons industrials. Després de Medinyà entrem de ple a la plana empordanesa i, tot deixant la nacional, prenem la carrereta GI-633 que és un xic més tranquil·la i per la qual creuem Cervià de Ter. A la sortida d’aquest poble per fi ja toquem terra quan ens desviem per una pista que ens apropa a la riba esquerra del riu: comença la ruta pròpiament dita.



Comencem a rodar sota la coberta vegetal d’un verd brillant, i és que avui fa un dia excel·lent, amb un cel blau i una temperatura primaveral molt agradable, malgrat que encara estem en ple mes de febrer. A l’horitzó es retalla el massís del Canigó ben nevat. Tot plegat una imatge de postal.


En alguns trams, però, la ruta circula per camins carreters un xic enfangats que travessen extenses pollancreres de troncs blanquíssims, com col·lumnes de marbre, i on cal estar atents a les senyalitzacions.



Així arribem al veïnat de Sobrànigues, al sud de Sant Jordi Desvalls, on creuem el Ter per una passera de ciment. A l’altra banda del riu, a pocs metres a mà dreta, està el poble de Flaçà on agafarem el tren de tornada; ara, però, anem a l’esquerra seguint el curs del riu per una carretera que ens apropa a Sant Llorenç de les Arenes on prenem la variant de Jafre.

El Ter al seu pas per Sobrànigues

Per aquesta variant travessem una petita muntanya que sobresurt de la plana i que el Ter rodeja pel nord tot descrivint una gran corba. Un cop situats a l’altre vessant d’aquesta muntanya, baixem de dret cap a la presa de Colomers, estructura destinada al control del cabal del riu i on s’ha habilitat un pas per als vianants i ciclistes. Un cop a l’altra banda del riu ens anem acostant al poble de Jafre i al massís del Montgrí, la silueta del qual veiem alçar-se entre els ametllers florits i els camps tofuts.

Presa de Colomers

Arribant a Jafre

El Montgrí tancant l'horitzó

Pel Pla d’Amunt passem pel sud de les poblacions de Verges i d’Ullà. En apropar-nos al Montgrí ja veiem perfectament el castell de quatre torres que el corona. En aquest punt el riu Daró vessa les seves aigües al Ter a través d’una canalització. A partir de la resclosa d’Ullà entrem dins l’anomenat Parc natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, creat al maig de 2010 i on darrerament s’hi han fet actuacions de recuperació de la flora i la fauna pròpies dels aiguamolls i dels quals en podem veure alguns exemplars, sobretot de corbs marins, en miradors habilitats amb plafons informatius.

El castell de Montgrí al capdamunt del massís

A la resclosa d'Ullà

Punt d'observació de la fauna del parc

Resten pocs quilòmetres per arribar a la desembocadura, i ara el Ter baixa ample i plàcid i nosaltres rodem còmodoment per una pista de ferm excel·lent que ressegueix la riba esquerra del riu, mentre observem com les Illes Medes neixen i creixen per damunt dels camps recent llaurats que sembla que les hagin cultivat.


Al fons dels camps apareixen les Illes Medes

Encara que tots tenim certa pressa (s’acosta l’hora de dinar i ja tenim gana) gaudim plenament d’aquest moment, sobretot les Isabels ja que pressentim que s’acosta el final de la Ruta del Ter, la qual vam començar el dia 2 de novembre de 2012 a Vallter. Així d’aquesta manera arribem a l’indret anomenat la Gola, entre les platges de l’Estartit i de la Fonollera, on el Ter finalitza el seu viatge tot escolant-se per un estret canal que trenca la barra de sorra que quasi clou el seu curs. Tot són felicitacions. Portem uns 50 Km de recorregut amb un desnivell positiu d’uns 300 metres, però la jornada encara no s’ha acabat.

A la platja de l'Estartit, punt final de la Ruta del Ter

Les Isabels, protagonistes de les cinc etapes del Ter

Després de dinar i reposar forces sota l’ombra d’uns tamarius, i de fer uns cafès a Torroella, ens toca desfer el camí fins a l’estació de tren de Flaçà... total uns 30 Km de res...

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 15.02.14 per Isabel Benet, Isabel Salvia, Roser Masferrer, Ramon Boldú, Natàlia Santjaume, Jordi Colomer i Ferran Guillén.

dimecres, 12 de febrer del 2014

Passejada pel Caos de Targasona

9.02.14  A l’Alta Cerdanya, el Caos de Targasona és un d’aquests lloc interessants ideals per visitar quan el dia no acompanya massa, com ha estat el cas d’aquest cap de setmana que, entre front i front, hem aprofitat les poques hores de treva meteorològica.

Aquest “caos” (el mot francès chaos es refereix a una esllavissada de roques) és un conjunt de boles granítiques, amuntegades unes sobre les altres, formant petits turons escampats pel vessant sud del Pic dels Moros, entre els 1500 i 1600 metres d’alçada dins la Cerdanya francesa. La carretera D-618, que va d’Ur a Font Romeu, el travessa en diagonal d’oest a est.

Hi podem arribar directament al Caos de Targasona per aquesta carretera on, a partir del Km 6, es van trobant diferents llocs per aparcar al voral amb petits senders que s’endinsen al seu interior. Nosaltres, per tal d’allargar un xic més l’excursió, sortim del poble d’Angostrina (on hem arribat per l’esmentada carretera) tot prenent el GRP Tour de Cerdagne, marcat en vermell i groc que, un cop creuat el riu pel pont de la carretera, s’enfila pel vessant oest de l’ampla vall guanyant alçada ràpidament entre marges d’antics camps.

Angostrina


Ben aviat ens veiem envoltats d’una pila de grans blocs granítics aïllats que sobresurten d’entre els matolls d’avellaners encara pelats, mentre el sender, tot fent una amplia corba, arriba al caire de la petita carena que separa la vall d’Angostrina del vessant del Pic dels Moros, suaument inclinat vers al sud. Des d’aquí ja veiem l’alta torre de la central solar de Thémis i el Caos de Targasona just al seu dessota. Des del capdamunt d’un dels blocs més destacats ens observen uns voltors.

La torre de la central Thémis sobre el Caos de Targasona

Els vigilants del Caos

Aquesta carena resulta ser la cresta d’una morrena lateral deixada per la llengua d’una glacera que un dia, procedent dels massís del Carlit, es va desplaçar per la vall d’Angostrina fins a desembocar a la plana cerdana. El dia, que ha començat amb un sol enterenyinat, s’anat tapant poc a poc cobrint el cel d’un tel de núvols d’un gris plom, que fan ressaltar la neu recent caiguda.

Dia gris sobre el Puigllançada i la Tosa d'Alp

Deixem el GRP i baixem per la cresta morrènica fins als prats que tenim just a sota, tot acostant-nos al marge occidental  del Caos de Targasona, al qual entrem per un dels molts senderons que el recorren i, de seguida, veiem un dels monticles coronat per una immensa roca que es retalla contra el Puigmal.

Entrant al Caos pel sector del Dolmen

Vista del Puigmal des del Caos

Hi anem trobant diverses colles d'escaladors, doncs el Caos de Targasona és un indret molt freqüentat per escaladors de tot Europa que practiquen l’escalada en bloc o boulder. Aquesta activitat es realitza en gairebé un miler de blocs repartits en diferents sectors (Baleine, Dolmen, Dieux-Païens, Thémis, Aigle, Arche, Chapeau de Napoléon; vegeu reportatge a la revista Vèrtex, núm. 206). A les roques podem resseguir les vies pels rastres que hi deixa el magnesi.

Roca tacada amb el magnesi dels escaladors

Passadissos, gateres, esquerdes, agulles, torres, són els elements escultòrics entre els quals anem desplaçant-nos com dins un laberint poblat d’avellaners i bedolls que aprofiten qualsevol racó arrecerat per a establir-se. Algunes roques estan disposades de tal manera que semblen ben bé dolmens prehistòrics.





El "dolmen" natural que dóna nom al sector

Tot i que el mot chaos significa despreniment, aquest conjunt té el seu orígen en la meteorització química del granit el qual es transforma en sorra (sauló) deixant a l’aire els nuclis, en forma de boles, de les roques que encara no s’han alterat. També té molt importància l’acció física de l’aigua que s’escola entre les esquerdes i que, quan es congela, actua com una falca.


Hem entrat al Caos pel sector del Dolmen i hem anat baixant per un sender principal que travessa el sector de Dieux-Païens fins arribar a la carretera D-618 (Km 6), mentre el dia s’esdevé cada cop més rúfol, els núvols comencen a cobrir els cims de les muntanyes que ens envolten i la temperatura cau en picat. Hi podriem tornar a Angostrina per aquesta carretera, però és millor (i més elegant) travessar uns prats en direcció oest fins arribar al peu de la carena per on hem vingut. Una breu pujada per algun corriol obert pel bestiar ens situa altre cop a la cresta morrènica, on retrobem el GRP que seguim, doncs, a la inversa per retornar a Angostrina.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 9.02.14 per Isabel Benet i Ventu Amorós.

dimarts, 4 de febrer del 2014

Castells de Centelles i Castellcir

2.02.14  Recomanable excursió matinal als castells de Sant Martí de Centelles i de Castellcir o de la Popa (a aquest darrer ja hi vam anar per un altre itinerari, vegeu la ressenya Castell de la Popa i Sauva Negra), des de Sant Martí de Centelles, on hem arribat per la C-17 fins a Centelles i d’aquesta població hem seguit per la C-1413b en direcció a Sant Feliu de Codines, tot passant per sota el penyal on es troba el castell de Centelles, fins que, al cap d’uns 3 Km, agafem a mà dreta l’accès a la parròquia de Sant Martí, on hem deixat el cotxe a l’aparcament vora la font de Sant Martí.

Des de la parròquia de Sant Martí de Centelles (735 m), un pal indicador assenyala les dues rutes al castell: pel camí de les Feixes, a la dreta, per on retornarem; i pel “camí equipat”, recte en direcció nord, que és el que agafem de pujada i que no té cap mena de complicació. El sender s’enfila per un breu tram de bosc i continua per sobre la roca, per on anem trobant tot l’”equipament” del camí: dues petites grapes a l’inici i diverses baranes amb cable d’acer, útils en cas de trobar la roca mullada. A mesura que anem pujant, anem tenint fotogèniques vistes del castell de Centelles.

L'encinglerat castell de Sant Martí de Centelles

Pel camí equipat amb baranes

Després del tram equipat, el camí, més redreçat, entra a un bosc d’alzines, per on arriba per la dreta el camí de les Feixes, i ens situa poc després al coll del Castell (835 m). Un corriol a la dreta ens apropa al castell de Sant Martí, malauradament tancat per treballs arqueològics (cal dir que resseguint les parets del castell per un corriol es pot accedir, al punt més baix del mur i amb una petita grimpadeta, al seu interior).

Arribant a l'entrada del castell, que trobem tancada 

Al pla interior del castell

El primitiu castell (documentat al segle IX amb el nom de Sant Esteve que després canviarà pel de Sant Martí) s’integrava en la xarxa de castells del comtat d’Osona. A partir del s. XII passà al llinatge dels Centelles, els quals el convertiren en el centre de la seva baronia. Durant la guerra civil catalana (s. XV), la Generalitat pren el castell, que és destinat com a residència del rei Pere IV, Conestable de Portugal; aleshores, com a Castell Reial, es fan treballs de fortificació i embelliment. A partir del s. XVI s’abandona com a residència senyorial i continua com a masoveria i capella (Santa Maria del Castell), amb usos militars puntuals (guerres dels Segadors, de Successió, del Francès i carlines). A finals del segle XIX, fou abandonat definitivament i les seves ruïnes es convertiren en una destinació freqüentada pels excursionistes.

Ens apropem a un mirador sota la roca on s’alça el castell (plafó panoràmic), des d’on tenim bones vistes del Pirineu i el Montseny, així com de la plana de Vic, i acabem de revoltar aquesta roca per tornar de nou al coll.

Al mirador del castell, encarats al Montseny

Bona visió del Pirineu des del mirador

Aquí deixem el camí principal que puja al castell per l’altre vessant, i ens enfilem a mà esquerra per un corriol que ens apropa al cingle. Passem tot seguit per una petita balma i anem a sortir al Pla del Castell (859 m), indret on hi ha les restes d’una antiga pedrera (lligada a la història del castell) i des d’on tenim una àmplia i enlairada vista del castell de Sant Martí i del cingle on s’hi assenta.

Pedrera del castell de Centelles

El castell de Centelles des de la pedrera

Des d’aquí anem seguint el camí principal, primer en direcció oest i després nord, fins a desembocar, passats uns camps, a la gran masia de la Rovira dels Cerdans, per on passa la pista que puja de la carretera per on hem vingut (entre Centelles i Sant Martí).

Arribant a la Rovira dels Cerdans

Continuem a l’esquerra per aquesta pista, en lleugera pujada, fins que no triguem en arribar al collet de la Rovira (882 m), des d’on ja podem veure, cap a l’oest, el castell de la Popa. Deixem la pista i seguim a l’esquerra per un camí carreter que baixa suaument en l’esmentada direcció. Travessem dues portes que limiten finques i pujem un darrer tram pedregós fins arribar al prat sota la gran roca on s’aixeca el castell de Castellcir (854 m) o de la Popa, doncs la roca s’assembla a la popa d’un vaixell.

Castell de Castellcir o de la Popa

Arribant al prat amb la roca on s'aixeca el castell

Vorejem aquesta roca per la dreta per anar a trobar l’escalinata que dóna accés al castell. Tal com vàrem dir en la ressenya de la nostra anterior visita, entrem per un portal adovellat a una sala amb volta de canó, amb dues portes, una a cada costat, que s’obren a les dependències del castell; a la dreta (sud-oest) hi ha el cos principal, amb altes parets i finestres corresponents a la planta i dos pisos, i cap a l’esquerra, juntament amb restes de més dependències, es troba la capella de Sant Martí de la Roca, situada a l’extrem nord-est del penyal.

Entrant a la sala que dóna accés al castell


Finestres del pis superior, al sector sud-oest

Dependències del sector nord-est

Davant la capella de Sant Martí de la Roca

Aquest castell, documentat al s. XI, fou propietat de la nissaga dels Castellcir i posteriorment, a partir del x. XIV, dels Planella. Com en el cas del castell de Centelles, va passar, al llarg dels segles, de tenir un ús senyorial a esdevenir una masoveria (existent fins gairebé mitjan del segle passat), i les seves dependeències aprofitades com a corrals, estables i pallers.

A l'escalinata del castell

Per sota les parets del vessant sud

Després d’una altra sessió fotogràfica i de prendre algun mos, sortim del castell per seguir el corriol que li dóna la volta i un cop de nou al prat iniciem el retorn, que fem amb dues variants. En la primera, seguim la pista que des del collet de la Rovira passa a frec de la Rovira dels Cerdans i, quan aquesta comença a baixar, abans d’arribar a un marcat revolt, travessem un filat, a la dreta de la pista, d’on surt un emboscat corriol que més amunt es va fent més evident i acaba per desembocar al camí de l’anada, vora el pla i la pedrera del castell de Centelles.

De retorn al castell de Centelles

En la segona variant, un cop arribats al coll del castell, agafem a l’esquerra el camí de les Feixes, que baixa decidit entre les antigues feixes de conreu de la capella de Santa Maria del Castell que avui són objecte de treballs arqueològics (hi veiem alguns estatges delimitats per al seu estudi) per tal de documentar, tal com indica un plafó, la seva relació amb el castell, les plantes que s’hi conreaven i les tècniques constructives dels murs de contenció de les terrasses.

Un cop hem passat aquest tram de feixes, no triguem en arribar al nucli de Sant Martí de Centelles, i pel carrer de la Font retornem al pal indicador de l’inici de l’excursió i a la parròquia de Sant Martí, punt final d’aquesta breu però molt agraída passejada matinal pels castells de Centelles i Castellcir.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 2.02.14 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón i Ricard Herrero.