dissabte, 28 de juny del 2014

Pic de la Costa Cabirolera (Serra del Cadí)

22.06.14  Un dels cims més atractius de la serra del Cadí, i també un del seus millors miradors, és el pic de la Costa Cabirolera (2605 m), sostre comarcal del Berguedà i provincial de Barcelona, que des de la Cerdanya, on s’anomena Roca Punxenta, presenta una característica forma piramidal. Cal dir que el punt culminant del Cadí, ja a l’Alt Urgell, és el Vulturó o Puig de la Canal Baridana (2653 m), que no és cap sostre comarcal, però si el punt més alt de tot el Prepirineu, del Cantàbric a la Mediterrània.

Hem pujat al Costa Cabirolera - Roca Punxenta per la Cerdanya, des de Prat d’Aguiló, on hem arribat des de Montellà per una llarga pista d’uns 11 Km més apta per a tot-terrenys que per a turismes, encara que, com hem anat veient, molts conductors no tenen manies en fer passar el seu vehicle per on sigui. Deixem al cotxe al petit aparcament de Prat d’Aguiló (1980 m), on una cadena barra el pas als vehicles no autoritzats.


Comencem a caminar per la pista, que poc després s’acaba al refugi de Prat d’Aguiló (2024 m), al costat del qual (pal indicador) passa el sender PR C-124 Ruta dels Segadors, que estableix un itinerari entre Bellver, a la Cerdanya, i Gòsol, al Berguedà, tot travessant el Cadí per l’històric Pas dels Gosolans, que és cap on ens dirigim. Seguim, doncs, l’esmentat PR que s’enfila pels prats, passa per la font del Grau, que raja fresca i abundosa, i comença a guanyar desnivell, primer entre bosc i després per tartera amb tot un seguit de llaçades que fan de bon pujar fins al Pas dels Gosolans (2430 m) (1 h). Cal dir que durant tota la pujada hem tingut magnífiques vistes locals sobre el Prat d’Aguiló i la vall de Bastanist, així com dels cingles calcaris de la paret nord del Cadí que hem superat.





Al Pas dels Gosolans

Al Pas dels Gosolans (pal indicador en totes direccions; cap a l’est, al proper Comabona), deixem el PR C-124 i també el GR 150-1, que travessa la serra però que des d’aquí fa una llarga marrada per baixar al Cortal dels Cortils. Seguim a la dreta, en direcció oest, prop de la carena, tot vorejant els cims o puntes que formen la Serra dels Cortils (la més alta de les quals la farem a la tornada).

Avançant per la carena cap al pic de la Costa Cabirolera

Al vessant sud s'eleva la Serra Pedregosa

Al final de la serra hem de davallar prop de 100 m fins al Pas de la Roca Plana (2329 m), des d’on s’eleva la Serra Cabirolera.

Baixant cap al Pas de la Roca Plana

Des d’aquest coll remuntem uns metres i anem flanquejant per l‘esquerra la serra Cabirolera sense unes traces clares de corriol però sense cap problema, fins que enllacem, per l’esquerra, amb el GR que ve del Cortal dels Cortils (per on retornarem després). Ara avancem més còmodament per aquest sender fins al final de la coma situada entre la Serra Cabirolera, al nord, i la Costa Cabirolera, al sud, que culmina en el cim. En aquesta coma hi ha una gran senyera estelada feta amb pedres que veurem millor a mesura que anem pujant. Des d’aquí el sender puja fort per una costeruda tartera, que ens obliga a esforçar-nos de valent per anar guanyant alçada.

Continuem pel GR cap a la capçalera de la coma,

ens situem a la base de la tartera

i comencem a remuntar-la; a sota, l'estelada de pedres

Més amunt, continuem en diagonal a l’esquerra per una curta canaleta fins atènyer el Pas del Cabirol (2500 m), al contrafort de la Costa Cabirolera, on el panorama s’amplia cap al sud amb la paret nord del Pedraforca, el Serrat del Verd i el Port del Comte.

Sortida de la canaleta al Pas del Cabirol

Al Pas del Cabirol, amb el vessant nord del Pedraforca

En aquest coll deixem el GR, que voreja el cim per l‘esquerra per continuar la travessa del Cadí, i anem pujant per l’ample llom, d’inclinació moderada, fins assolir el pic de la Costa Cabirolera (2605 m) (3 h), amb una creu i un vèrtex geodèsic.



Al cim del Costa Cabirolera

El cim s’aboca a l’oest a les impressionants parets de la capçalera de la canal d’Estana, que puja des de l’idíl·lic Prat de Cadí que veiem ben verd sota nostre. La vista de la carena del Cadí abasta des del Comabona, a l’est, fins al Vulturó, a l’oest.

El Vulturó, a l'oest, sobre la capçalera de la canal d'Estana

El Comabona, a l'est, amb les serres dels Cortils,
Pedregosa i Cabirolera (en primer terme)

Al tram final de la pujada i al mateix cim hem trobat excursionistes que han fet l’ascensió des del Berguedà, per Gisclareny, el Collell, la Serra Pedregosa i la coma dels Cortils, per continuar després per la mateixa ruta nostra (ens ho apuntem com una interessant alternativa).

Després d’una bona estona al cim (per fortuna el bon temps aguanta i la pluja prevista a la tarda no farà la seva aparició), baixem de nou cap al Pas del Cabirol i d’aquí davallem fort, com no podia ser d’altra manera, per la tartera. Un cop avall, decidim seguir baixant pel GR, com a variant de tornada, fins al cortal dels Cortils. Abans d’arribar-hi, deixem a la dreta el sender que passa per la font dels Cortils i puja després per travessar la Serra Pedregosa.

Arribant al Cortal dels Cortils

El modest refugi del Cortal dels Cortils (2223 m) està ben conservat per dins i pel que veiem té capacitat per a unes 5 persones. Des d’aquí cal enfilar-se novament a la serra per la coma dels Cortils, primer seguint encara el GR i després, quan aquest fa una llarga marrada cap a la dreta, seguim pujant directament per inclinació notable fins que, tot esbufegant (alguns més que altres), assolim la Serra dels Cortils, per on pujem, ara sí, a la Punta Aguda (2441 m), des d’on ja tenim a tocar el Pas dels Gosolans.

Remuntant la coma dels Cortils,
sota l'esguard del Costa Cabirolera i el Vulturó

Baixant de la Punta Aguda cap al Pas dels Gosolans

Entre les esquerdes de les roques veiem florir la rosa de roca (Dryas octopetala), una petita planta relíquia de la darrera glaciació, de fulles fistonades (retallades en forma de dent de serra) de color verd fosc i flors blanques de corol·la còncava que acumula la calor del sol, cosa que aprofiten els insectes per escalfar-se i, de passada, pol·linitzar aquesta planta que pot viure més de cent anys.

Rosa de roca

Quan iniciem la baixada que des del coll ens retornarà a Prat d’Aguiló, veiem pujar els amics Jordi i Natàlia, que estan fent la travessa dels Cavalls del Vent. Ens fem una foto per al record i els hi desitgem una bona travessia.

Trobada d'amics al Pas dels Gosolans

Ara ja només ens cal desfer la Ruta dels Segadors fins al Prat d’Aguiló, on a la terrassa del refugi, amb magnífiques vistes de l’entorn, reprenem merescudament les forces.

Iniciant la baixada pel sender de la Ruta dels Segadors

Arribant al Prat d'Aguiló

Ha estat una magnífica excursió pel Cadí d’uns 1000 m de desnivell i de gairebé 6 h, al nostre pas, de marxa efectiva. Cal dir que, sigui per on sigui, pel pas de la Roca Plana o la coma dels Cortils, s’ha de perdre desnivell per tornar-lo a guanyar, però la bellesa d’aquesta ascensió paga amb escreix aquest esforç.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 22.06.14 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Isabel Salvia i Anna Torres.

dimecres, 25 de juny del 2014

Per la serra de Sant Marc

31.05.14  El darrer dia de maig toca la sortida col·lectiva programada prevista, en principi, al Clot de la Muga (Alt Berguedà), però el pronòstic meteorològic aconsella fer una sortida més curta per evitar els anunciats ruixats de tarda. Per tant, una vegada hem acabat de prendre els cafès amb llet i talladets “de rigor”, al punt de trobada de l’àrea de servei de Cercs, optem per aquesta no menys “resultona” alternativa cap a la serra de Sant Marc, mirador privilegiat que s’alça a la confluència dels rius Bastareny i Llobregat i que, per la seva orientació variable, presenta una flora de diversitat notable.

Després d’aparcar els cotxes al passeig que dóna accés al nucli del poble de Bagà, comencem l’excursió per una pista asfaltada, en direcció nord, cap al santuari de Paller. Travessem pel damunt de la carretera que porta al túnel del Cadí i iniciem l’ascens pel flanc de ponent de la serra, acompanyats per les marques del GR 4-2.


Al principi l’itinerari es fa força perdedor, per la qual cosa fem diverses marrades abans no trobem el camí que ens condueix cap a una petita àrea de picnic on es troba la font del Sofre, a tocar del torrent de Paller, però com que encara és massa aviat per aturar-nos a esmorzar, seguim pujant per a fer-ho un xic més amunt.



Després d’esmorzar continuem l’ascens i, poc després, arribem al santuari de Paller, situat en una bella raconada del torrent a l’indret de Paller de Baix. L’església, del segle XVIII, substitueix a la que hi havia hagut a la masia de Paller de Dalt, força més amunt. La casa dels ermitans del santuari s’ha convertit en refugi i restaurant.



Seguim pujant en direcció al Paller de Dalt, però passat el Clot de les Marrades el nostre camí es desvia a la dreta per una solana on abunda l’adusta vegetació mediterrània. Alguns es posen les mans al cap en veure la forta pujada que ens espera. Anem guanyant alçada en direcció al collet de la Foranca, amb bones vistes sobre la serra d’Ensija i el Pedraforca.



Ara seguim pujant per terreny més suau, i entre pastures, fins a l’ermita de Sant Marc on veiem un ramat de vaques acompanyades dels seus porucs vedells, els quals, al nostre pas, surten corrent deixant les seves ”supermares” enrere.


A la bassa de Tarnes assolim la carena principal i prenem el PR C-158 que ens condueix cap a l'ermita de Sant Marc de Brocà (1608 m), el punt més alt de l’itinerari, on hi ha un vèrtex geodèsic. Aquesta ermita es troba, per desgràcia, en un lamentable estat de conservació; tanmateix, el punt on es troba és un excel·lent mirador sobre la vall i de les muntanyes que formen l’Alt Berguedà, on el riu Llobregat s’obre pas a través d’un profund congost. Aquí ens fem la rigorosa foto de grup per a la posteritat. El nostre gos, en “Pongo”, es posa tan bé que sembla que ho hagi fet tota la vida.



El descens el fem per un corriol, en direcció sud, que baixa fort per damunt la capçalera del barranc de Gavarrós, amb esplèndides i aèries vistes sobre la vall de Guardiola. Tot seguint una línia elèctrica arribem al Pla del Castell on es troba la casa del Castell, encara força ben conservada.



Els camps de sota la casa són una zona ideal per a iniciar-se en la caçera dels deliciosos bolets anomenats “carreretes”. Així arribem a la font de la Torre i a Sant Martí de Brocà, petit nucli dispers on hi destaca la seva ermita d’origen romànic modificat, amb un absis amb arcuacions cegues i un campanar de cadireta.


El PR continua cap a Guardiola, però nosaltres anem a la dreta per una pista que puja lleugerament tot revoltant la capçalera del torrent de Mullapà. En una corba abandonem aquesta pista per a prendre una altra que baixa directament a Bagà tot passant pel mas de Clarà.


Havent arribat de nou a Bagà, anem a fer el dinar a una zona de picnic prop del poble... que ja va essent hora! Després de dinar, i dels “carajillos” de rigor, toca recollir els trastos i anar al poble a fer les cerveses de comiat, ja que aquesta és la darrera sortida col·lectiva de la temporada i ja no ens tornarem a reunir fins passades les vacances d’estiu. Així davant una bona cervesa ens desitgem adéu i fins la propera!



NOTA: si voleu veure més fotos de l'excursió, no deixeu de consultar el blog del Joan Asín, clicant aquí

FERRAN GUILLÉN (text), PEP GARCÍA (fotos). Sortida col·lectiva realitzada el dia 31.05.14.

divendres, 20 de juny del 2014

Pels camins d'en Serrallonga (I)

Molí de la Barita - La Sala - L’Erola - Can Bosc - Molí de la Barita

15.06.14  Comencem el cicle d’excursions pels camins del bandoler Serrallonga amb una agradable passejada circular pels voltants de Viladrau, pel mas de la Sala, casa pairal de Serrallonga que encara avui dia manté una plena activitat, l’ermita de l’Erola, el mas de Can Bosc i la font de les Ametistes.

Des de l’Eix del Llobregat, a l’alçada de Tona, continuem cap a Seva i seguim en direcció a Viladrau fins que, uns 4 Km abans d’aquesta població, deixem el cotxe a l’ampli aparcament de la Castanya de Viladrau, vora el restaurant Molí de la Barita. Cal dir que el nom d’aquest històric restaurant fa referència a un antic molí dedicat a moldre el mineral de barita o baritina que es recollia en una pedrera propera, i encara avui dia l’aigua discorre per les antigues canalitzacions que feien moure aquest moli, aprofitades ara pel restaurant per mantenir un viver de truites.

Des de la Barita cal anar per la carretera en direcció a Viladrau uns 200 m fins que, a l’alçada del mas La Noguerola, continuem a la dreta per la pista que porta a les instal·lacions del Club de Polo Sant Antoni de Viladrau, a l’entrada de la qual hi ha un pedró amb la inscripció “A la Sala”.

Pont de fusta sobre la riera Major

Baixem cap a la riera Major, que creuem per un pont de fusta no massa en bon estat (la pista la travessa directament) i anem seguint uns 3 Km aquesta pista, entre un bosc d’alzines i roures a l’esquerra, i les esmentades instal·lacions de polo a la dreta, que més endavant donen pas a camps i pastures.

Mas de La Sala

Més endavant comencem a veure el mas de La Sala, elevat sobre un petit pujol, entre la riera de Montcalvell, pel costat d’on venim, i el torrent de Rentadors a l’altre (i que poc més avall formen la riera de la Sala). Poc després la pista fa un gir per travessar a gual la riera de Montcalvell (nosaltres ho fem per sobre d’unes pedres) i ja no triguem en arribar a l’històric mas de La Sala, on va nèixer, l’any 1594, Joan Sala i Ferrer, i on hi va viure fins l’any 1618 en que anà al mas Serrallonga de Querós per casar-se amb la pubilla d’aquest mas, d’on agafaria el sobrenom que el faria famós.

La Sala, fortificada amb una muralla i una torre

La part més antiga de la casa correspon al segle XIV, moment en que va ser fortificada amb una muralla de tanca i una torre cilíndrica de guaita. El cos central data del segle XVII, i més moderns són els afegits per a ús agrícola. La primitiva edificació defensiva ha donat pas, en la façana principal, a un conjunt d’acollidores porxades i galeries. Com hem dit, la casa, després de tants segles, segueix en plena activitat agrícola i ramadera.

Des de la Sala pugem per la pista fins a la Sala Nova, que deixem a l’esquerra per seguir, a la vora d’uns antics camps, per un sender que s’endinsa al bosc. Anem trobant alguns cartells en vermell amb indicacions a l’Erola i no triguem en sortir a la pista d’accés a Can Gat, antiga masia ja documentada, com les de la Sala i Can Bosc, al segle XIV, encara que el gran casalot que entreveiem des d'aquí data d'inicis del segle XX. Travessem la pista per seguir pujant, en direcció sud-est i trobant més indicacions, fins arribar a la masia-ermita de la Mare de Déu de l’Erola.

Masia-ermita de l'Erola

Detall del rellotge de sol

Aquesta ermita, amb arcades obertes a dues façanes que donen pas a un ample i acollidor porxo, i amb un curiós rellotge de sol a l’intersecció d’aquestes façanes, consta documentada al segle XVI i havia estat la residència d’hivern dels frares de l’antic monestir de Sant Segimon, que veiem encinglerat damunt nostre, en un contrafort del Matagalls, amb la capella de Sant Miquel dels Barretons penjada més amunt. La comunitat d’aquest monestir havia ajudat al bandoler Serrallonga a amagar-se, sobretot dies abans de la seva captura, a la tardor de 1633, quan cercava refugi i repós per a la seva companya Joana Massissa, qui estava embarassada.

Des de l’Erola continuem a l’esquerra (balises del PR C-205) baixant per un ample camí cap al torrent de l’Erola (que més avall es converteix en l’esmentada riera de Montcalvell), que travessem per unes pedres.

Castanyer enmig del camí

El camí, passat el torrent, gira cap a l’esquerra i continua el descens, entre bonics exemplars de castanyers, fins a la masia de Can Bosc, important conjunt de tres edificacions amb una ampla era, una bassa i una font amb dos brolladors.

Boles granítiques vora Can Bosc

Can Bosc

Era de Can Bosc

Des de Can Bosc continuem recte i en suau descens per la pista que arriba al mas, tot deixant un ramal a la dreta. Poc més avall, al pla del Quintà Nou, la pista desemboca a una de més ampla, provinent de la Solana (masia-restaurant situada a la mateixa carretera per on hem vingut) i que per l’esquerra continua cap a Can Gat. Seguim, doncs, cap a la dreta fins que, uns metres abans de que la pista quedi tallada a la circulació per una tanca de ferro, continuem a la dreta per un sender que ens estalvia un gran revolt de la pista. Poc després el sender es bifurca: per la dreta pren la direcció de Viladrau pel mas de Els Molins; nosaltres continuem a l’esquerra, tal com indica la balisa del PR, en direcció a la Solana.

El sender no triga en desembocar novament a la pista, passat ja el revolt, que seguim a la dreta. Deixem un ramal a la dreta que porta també al mas de Els Molins i seguim en suau descens fins que la pista travessa la riera Major, poc abans de sortir a la carretera a l’esmentat indret de la Solana. Tanmateix, per evitar haver de trepitjar uns 2,5 Km de carretera fins a la Barita, continuem a l’esquerra per una altra pista que porta fins a una depuradora d’aigua, abans de la qual agafem un estret corriol a la dreta, per on anem avançant, paral·lels a la carretera, fins que creuem novament la riera per un pont de pedra.

Seguim a l’altre costat en la mateixa direcció i passem per la font de les Ametistes, a l’esquerra del camí, que no raja gaire, encara que l’entorn sí que està humit. El seu nom fa referència a les famoses ametistes del Montseny, explotades fins a mitjans del segle XIX, quan aquesta activitat deixà de ser rendible.

Font de les Ametistes

El nostre corriol es va fent un xic més ample i acaba per desembocar a la pista que voreja el camp de polo, que seguim ara a l’inversa, cap a la dreta, per tornar a creuar la riera Major pel pont de fusta i sortir a la carretera a pocs metres de la Barita.

Camp de polo de Viladrau

Ha estat una agradable passejada matinal, de 3 h tranquil·les de marxa i poc més de 200 m de desnivell, per aquest idíl·lic racó del terme de Viladrau, entre boscos ombrívols i edificacions plenes d’història, per on trescaria en la seva joventut Joan Sala, encara lluny de dir-se Serrallonga, i com sigui que l’activitat ens ha obert la gana, acabem la festa al restaurant del Molí de la Barita. Molt recomanable (l’excursió i el restaurant).

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 15.06.14 per Isabel Benet i Ventu Amorós.