dilluns, 26 d’octubre del 2015

Ruta del Cardener amb bicicleta (III)

19.09.15  Aquest dissabte ha estat l’escollit per a dur a terme la tercera, i darrera, etapa de la Ruta del Cardener. Com que aquesta etapa tampoc és circular hem hagut de deixar un cotxe a Castellgalí, allà on es troba l’aiguabarreig del Cardener amb el Llobregat, i després continuar fins a la presa de l’embassament de Sant Ponç, indret on vam acabar l’etapa anterior. Dit i fet, després d’un bon esmorzar, i un xic abans de les 10 del matí, ja ens posem en marxa tot creuant la paret del pantà i continuant uns metres per una carretera local que es dirigeix cap a Navès.

Sortint per la presa de Sant Ponç

Tot seguit ens desviem a mà dreta per una pista pedregosa que baixa en direcció a can Garrigó i Monner. Anem a mig aire de la vall però el riu Cardener, que tenim a la dreta , pràcticament no el veiem de tan encaixat que està entre serres i cobert pel seu bosc de ribera.


A l’altra riba destaca l’enlairat poble de Clariana de Cardener, situat sobre la proa de l’aiguabarreig dels rius Negre i Cardener. Poc després enllacem amb el GR 3 que ve del pont de Buida-sacs. Així arribem al Camp dels Capellans, ja dins la comarca del Bages,  sota la serra de Monner i amb vistes de l’alterós castell de Cardona a contrallum.

Mas del Camp dels Capellans

Cardona a contrallum

Ara seguim, més o menys, el traçat del GR 3 fins que ens apropem tant a Cardona que se’ns fan visibles el detalls de la fortalesa i de la col·legiata romànica de Sant Vicenç. Aquí deixem el GR, el qual creua el Cardener pel pont de Sant Joan i s’enfila al nucli de Cardona; nosaltres, en canvi, ens toca pujar per superar un contrafort en direcció a Cal Cabreta tot observant com el Cardener és desviat cap a un túnel, que forada aquest contrafort, deixant al seu pas un meandre abandonat als peus del castell on ara s’hi asseu un polígon industrial.

El castell de Cardona


Deixant enrera les vistes de Cardona, anem en direcció a Súria tot passant a frec, i amb molt de compte, del circuit de trial conegut com Cal Taule 2D-trae on una pila de motos fan voltes pel circuit tot aixecant una gran polseguera. Seguidament anem a desembocar a la C-55 on hem de rodar un parell de quilòmetres pel seu asfalt fins a una desviació que ens porta cap al petit nucli de El Palà de Torroella, on creuem el Cardener.

Pel circuit de trial

Creuant el Cardener

Per un moment anem pel seu marge dret fins passada la Colònia Valls, on de nou creuem el riu i la C-55, i des d’on ens enfilem ràpidament al peu del turó dels Tres Tossals ja a les envistes de Súria, població envoltada de mines de sal i a la que arribem per l’antiga carretera, tot resseguint un gran meandre que excava un vistos cingle als gresos vermells. Aquí a Súria aprofitem per fer el dinar, que ja toca.

El Cardener al seu pas per Súria

Sortint de Súria creuem de nou el Cardener i anem seguint el senyals del GR 3-1, conegut com “Camí de la Sal”, tot planejant pels contraforts orientals de la serra de Castelltallat. Així arribem a un mirador on hi ha una antiga creu de terme amb els braços molt trencats i des d’on tenim bones vistes de Súria i de les instal·lacions mineres més properes, on les muntanyes de sal semblen de neu.

Creu de terme a la sortida de Súria

Colònia Antius

Poc després arribem a la Colònia Antius on encara es conserven alguns edificis i on un plafó explicatiu ens assabenta que aquí s’hi va establir la fàbrica Filatures Callús, la qual va funcionar des del 1875 fins l’any 1993.  Seguint riu avall veiem, a l’altra riba i dalt d’un turonet, les restes del castell medieval de Callús o de Gotmar, a tocar de l’antiga parròquia de Sant Sadurní. Pel sud ja comencen a sobresortir les agulles de Montserrat.

Restes del castell de Callús al capdamunt del cingle

Callús

Així passem a frec de la població de Callús i de les seves vinyes de la D.O. Pla de Bages. Poc abans d’entrar al nucli de Sant Joan de Vilatorrada, però, passem per un lloc ben curiós: es tracta d’un antic mas anomenat Casal Rojas on, pels seus voltants, s’hi exposen les més diverses obres entre les que hi destaquen un conjunt de tòtems de gran alçada.

Els curiosos tòtems de Casal Rojas

Després de creuar un polígon industrial, voregem per l’est la població de Sant Joan de Vilatorrada i passem sota el viaducte de l’Eix Transversal. Certament aquest tram no és gaire bonic. A la sortida del poble, però, tornem a anar a frec del riu, rodant per un parc amb vistes del cada cop més proper massís de Montserrat tancant-nos l’horitzó.

El Cardener amb Montserrat al fons

Al capdavall d’aquest passeig, on es troba el poliesportiu de Manresa, tornem a creuar el Cardener i rodegem la ciutat pel sud, seguint el curs del riu i passant sota el gran edifici gòtic de la Col·legiata Basilica de Santa Maria de Manresa, més coneguda com La Seu, amb els seus alterosos contraforts, i també molt a prop del Pont Vell, d’origen romà i reconstruit diverses vegades.

Pont Vell de Manresa

La sortida de Manresa no és gens fàcil, car hem de travessar una zona amb força vegetació i on hi malviuen algunes famílies en cotxes i barraques. Després de passar sota la ronda de Manresa i de travessar un petit camp de cultiu, anem a sortir a una pista per la qual ens enlairem ràpidament per damunt de la línia de ferrocarrils de la Generalitat i de la planta de tractament d’aigües residuals de Manresa. La silueta de Montserrat és ja omnipresent al llarg d’aquest tram final del recorregut.


Arribant a Castellgalí

A l'aiguabarreig del Cardener amb el Llobregat

Per aquesta pista, marcada com a Camí de Sant Jaume, anem de dret cap a Castellgalí i cap a l’aiguabarreig amb el riu Llobregat, on finalitzem aquesta tercera i última etapa de la Ruta del Cardener després d’un recorregut de 59 Km i un desnivell de 561 metres, fets en quasi 6 hores de rodar efectives. Track de l'etapa.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 19.09.15 per Isabel Benet, Isabel Salvia i Siscu.

dilluns, 19 d’octubre del 2015

Les Escletxes de Freixeneda

11.10.15  Les Escletxes de Freixeneda són un conjunt d’esquerdes que s’obren al nord de la serra del mateix nom, al municipi de la Vall d’en Bas, a la Garrotxa. Reben també el nom de Cavorques de Freixeneda (una cavorca és un sinónim de cova), Escletxes de l’Euga (per haver-s’hi estimbat al seu interior un d’aquests animals) i Les Clapisses (una clapissa és una acumulació rocallosa de blocs). Les espectaculars formacions rocoses d’aquest indret bé mereixen una visita mitjançant una curta excursió, en gran part circular, ideal per fer-la a la tardor. L’aproximació en cotxe la farem, però, des d’Osona, per les subcomarques del Bisaura i el Vidranès.

Des de Sant Quirze de Besora agafem la carretera BV-5227 en direcció a Santa Maria de Besora i Vidrà (12 Km); d’aquesta població seguim per una carretera més estreta fins al petit nucli de Ciuret o Siuret (5,5 Km) i continuem 1 Km en direcció a Collfred fins que, en un pronunciat revolt a l’esquerra, surt una pista (pal indicador a Platraver i al Puigsacalm) que en poc més d’1 Km ateny el coll de Ciuret. Aquest petit tram de pista es pot fer millor amb un vehicle alt o un tot-terreny; com que no és el nostre cas, cal seguir amunt per la carretera per anar trobant algun eixamplament a la dreta on poder deixar el cotxe.

Vistes a Ciuret i Vidrà; al fons, la serra de Bellmunt


Comencem l’itinerari enfilant la pista que en uns quinze minuts ens apropa al coll de Ciuret o collada de Platraver (1290 m), on trobem una bifurcació de pistes; cap a la dreta, la pista principal continua cap al mas de Platraver i els accessos al Puigsacalm; seguim a l’esquerra pel camí de Freixeneda. Anem planejant per sota el vessant sud de la serra de Freixeneda i als quinze minuts, en una nova bifurcació, continuem per la pista de l’esquerra, tot pujant amb alguna llaçada fins a travessar un collet i situar-nos al vessant nord de la serra. Continuem avançant per la mateixa pista, en direcció nord-est i prop de la carena. Més endavant, quan la pista fa un revolt a l’esquerra, la deixem de moment per pujar uns pocs metres fins a l’ample i herbat coll de l’Home Mort, on el panorama s’obre a les muntanyes de la Garrotxa, com el Bassegoda i el Comanegra, i també cap al Canigó.

Al coll de l'Home Mort, amb el Canigó al fons

Retornem a la pista, que anem seguint en lleugera baixada. Poc després, al costat d’un freixe isolat, girem gairebé 180º a l’esquerra per seguir un camí carreter, tot deixant la pista que continua recte i que poc més amunt es difumina en uns prats herbats on pastura el bestiar. Anem baixant en direcció nord-oest i en cinc minuts arribem a la zona de les escletxes, enmig d’una fageda i a l’esquerra del camí (hi ha alguna estaca metàl·lica que pot servir de referència).

La revista Puigsacalm, del Grup Excursionista, Cultural i Alpinista de la Vall d’en Bas, fa en el seu núm. 97 la següent descripció geològica de l’indret: Un entramat de blocs, passadissos estrets i camins que es perden. Un fenómen natural. El seu origen es deu per la inclinació i el trencament (diàclasis) de les capes de gresos i margues a causa dels plegaments que hi hagueren a la zona durant la formació dels Pirineus, fa uns 40 milions d'anys, a causa del xoc de dues grans plaques tectòniques (l'africana i l'europea). Alhora la inclinació de les capes provoca que l'estrat de gresos llisqui per damunt de les margues i separi els blocs i origini cavitats i balmes entre ells. Les laminacions que es poden veure en l'interior de la roca es deu a la sedimentació de les sorres a la platja. En aquest context es van sedimentar les roques que formen les escletxes i totes les serres que envolten la Vall d'en Bas.




Ens posem a voltar durant una hora llarga pels passadissos humits i ombrívols d’aquests esvorancs, que ens recorden en certa manera als Bufadors de Beví, on vam estar fa gairebé uns tres anys. Anem entrant i sortint per les escletxes més evidents (segur que ens hem deixat moltes altres), cobertes per la molsa i encatifades per les fulles dels faigs. La vegetació que envolta aquest paratge és tan densa que, malgrat que fa un matí esplèndid, amb sol i cel blau, la llum entra molt poc a les esquerdes i sembla en algún moment que estem a l’interior d’una cova, motiu pel qual hem d’utilitzar el flash en algunes fotos.






Un cop satisfeta la nostra exploració, retornem al camí, que amb alguna llaçada va baixant fins a desembocar a una pista, provinent per l’esquerra del mas de la Corretjada, que seguim a la dreta, en direcció est, tot planejant fins al mas de la Freixeneda, a l'extrem oriental de la serra.

Travessem un prat en direcció al mas de la Freixeneda

Arribant al mas, pel costat d'un gran freixe

Uns metres abans d’arribar-hi, deixem a mà dreta la pista, que comença a pujar i per on continuarem després, i ens atansem a aquest mas, que sens dubte fou molt important però que actualment no està habitat i sembla que només s’utilitza per guardar bestiar. El mas de la Freixeneda (1170 m), amb les seves edificacions anexes, es troba situat al bell mig de la carena, amb esplanades herbades a banda i banda; en la primera, orientada al Canigó, podem admirar un gran exemplar de freixe, i en l’altra, que dóna a l’entrada del mas i gaudeix d’una perspectiva poc coneguda sobre el massís del Puigsacalm, aprofitem per a dinar, en una raconada molt acollidora entre la casa i un gran cortal amb una característica arcada.

Vistes al Puigsacalm des de la Freixeneda

Un bon lloc per dinar, entre el mas i un gran cortal

Des del mas de Freixeneda seguim en direcció sud per la pista, ara més aviat camí carreter, que en una pujada un xic costeruda (sobretot si s’ha acabat de dinar) ens mena en quinze minuts al collet de la Creu de Freixeneda (1265 m), encreuament de camins, per on travessem la serra. Girem a la dreta per continuar en direcció sud-oest per la pista, a partir d’aquí més ampla, tot planejant per damunt la solana de Platraver, a una banda, i sota el vessant sud de la serra de Freixeneda, a l’altra.


Arribem així, al cap d’uns 25 minuts, a la bifurcació amb la pista per on hem pujat a l’anada; ja només ens cal desfer el camí cap al coll de Ciuret, i d’aquí a la carretera local on hem deixat el vehicle.

Arribant al coll de Ciuret

Ha estat una tranquil·la excursió d’unes 3 h de marxa sense presses, més 1 h llarga per visitar les escletxes de Freixeneda, a través de suaus paisatges acolorits per l’inici de la tardor.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 11.10.15 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Susana Sanz i Alfons Belinchón.

dilluns, 12 d’octubre del 2015

Per la Senda del Duero amb bicicleta (V)

14.08.15 - 13a etapa: Vilvestre - Barca d’Alva (52 Km / +668 m)

Ahir, abans d’anar a dormir, vam estar repassant la ruta al mapa i veient que el camí natural és poc, o gens, ciclable, vam decidir fer el primer tram de l’etapa per carretera. Així, quan encara és de nit i amb un fred que pela, sortim de Vilvestre en suau pujada cap a Saucelle on, en arribar, ens toquen els primers raigs de sol un xic coberts pels núvols baixos. Sense aturar-nos, però, sortim de Saucelle tot acostant-nos al caire de l’altiplà des d’on ens toca baixar cap al fons de la vall que el riu Huebra excava amb contundència. Malgrat que anem per carretera, a aquestes hores la solitud és absoluta.


A mitja baixada passem a frec d’un edifici que havia estat una caseta de peons i que ara, diuen, és un refugi. Aquí recuperem els senyals del camí natural que a partir d’aquí també segueixen per la carretera. Abans d’arribar al fons de la vall, creuem el Regato de la Ribera que deu ser espectacular... quan baixa aigua! Després d’unes quantes corbes més ens situem a la riba dreta del riu Huebra, el punt més baix que aquí l’indiquen com “Puerto de la Molinera” i per on creuem el riu que baixa amb poquíssima aigua.



Un cop a l’altra banda, ràpidament anem guanyant alçada fins arribar a un mirador sobre el Cachón de Camaces, un salt impressionant... quan baixa aigua! El mirador, que està adaptat, és ple de plafons informatius. Continuem la pujada, ara més suau, tot creuant el riu Camaces, afluent del Huebra, pel Puente del Ojo. Quan arribem de nou al capdamunt de l’altiplà, deixem l’asfalt per prendre una pista per la qual creuem una altra línia de tren abandonada: la de Boadilla a Barca d’Alva. Així entrem al poble d’Hinojosa de Duero on fem un “segon esmorçar” ben calentet... que fa molt de fred! Aquí també prenem la muntanya d’ànims que rebem a través dels whatsapp’s.


Reprenem la marxa per una pista ampla, però això dura molt poc perquè el camí natural deixa la pista i s’endinsa per un corriol estret on afloren unes roques punxentes com llances al rest. Així arribem al fons d’un torrent eixut per on passem sota un preciós pont de ferro de la línia de tren abandonada de Boadilla a Barca d’Alva, tot pensant que si aquesta línia fos una via verda... els quilòmetres que ens hauriem estalviat!

Sota un viaducte de l'antiga línia de FF.CC.

Un cop a l’altra banda del torrent, toca pujar per un camí carreter tan costerut i pedregós que hem de seguir anant a peu fins assolir de nou l’altiplà on, ja rodant per una pista, arribem a La Fregeneda, el darrer poble de la Senda del Duero; i com que són quasi les dues del migdia aprofitem a fer un breu dinar abans d’emprendre el fort descens cap a la frontera.

Arribant a La Fregeneda

Un altre dels viaductes de l'antiga línia de FF.CC.

Per la carretera de baixada ens anem apropant al curs del riu Águeda, fronterer amb Portugal, tot veient molts ponts i túnels de la línia fèrria abandonada, coneguda com “Línea del Duero”, que anava de La Fuente de San Esteban (Boadilla) fins a Pocinho. L’any 1985 va deixar de funcionar el tram espanyol fins a la frontera i poc després, l’any 1988, ho va fer el tram portuguès. Actualment aquesta línia només fa el servei entre Pocinho i Ermesinde, a tocar de Porto. Sembla ser, però, que darrerament han sorgit diversos moviments interessats a reobrir aquest tram fronterer i que molta gent ja fa a peu amb evident risc pel mal estat dels ponts.


Moll fluvial de Vega de Terrón

Així arribem al moll fluvial de Vega de Terrón, situat a l’aiguabarreig del riu Águeda amb el Duero i on, en aquell moment, hi estava atracant un dels molts creuers turístics que remunten el riu. Ens quedem una estona observant les maniobres i després anem a fer-nos les tradicionals fotos al darrer pal indicador de la Senda del Duero; però aquest no és cap indicador especial de final de ruta sinó que resulta ser un pal com qualsevol altre... quina decepció! Aquest any no ens quedarem a les portes de Portugal com l’any passat al Camí del Tajo... aquest any la nostra ruta no s’acaba aquí.


Són prop de les 3 de la tarda quan creuem el pont internacional sobre l’Águeda i entrem a Portugal... i el primer que hem de fer és retrassar una hora els nostres rellotges: ara tornen a ser les 2 del migdia! Això no pot ser bo. A més, a partir d’aquí, el Duero passa a dir-se Douro.



Per carretera continuem fins el proper poble de Barca d’Alva, final d’etapa, població que viu dels creuers fluvials, però que es lamenta que hagin deixat de circular els trens que venien de Boadilla perquè això podria ser un incentiu turístic afegit, i es lamenten amb un mosaic de rajoles blanques i blaves típiques d’aquesta regió de Portugal. Les dues darreres etapes de la ruta, ja en terres portugueses, no ens sortiràn tal i com estaven previstes inicialment. Track de l'etapa.

15.08.14 - 14a etapa: Barca d’Alva – Peso da Régua (67 Km / +900 m)

Avui ben aviat sortim de Barca d’Alva en direcció sud per la carretera N-221, però al pocs quilòmetres la deixem per prendre una pista per la qual ens enlairem ràpidament per damunt la vall del Douro, entre ordenats camps d’oliveres i escarpats vessants guarnits de vinyes.



Després de creuar el riu Aguiar, anem a parar a una carretera local per la qual acabem desembocant per primer cop a la N-222, una via que, sense saber-ho, seguirem des d’ara i gairebé fins a Porto. Anem en direcció a Vila Nova de Foz Côa tot seguint el curs del riu Côa aigües avall entre clapes de matolls socarrats per un incendi forestal molt recent, i passant a frec de Castelo Melhor on hi destaquen les restes d’una fortalesa que coronen un turonet.

Castelo Melhor

Un cop creuat el riu Côa, prop del seu aiguabarreig amb el Douro, toca pujar cap a Vila Nova de Foz Côa, població a la que teniem previst d’arribar a l’hora de dinar, però a la que arribem... a les 10 del matí! Com que és massa aviat i no tenim gaire temps per perdre (tot i que al poble hi ha “mercadillo”) fem cap al proper poble de Pocinho on tenim previst d’agafar un tren diesel de via estreta, que circula a tocar del Douro, i amb el qual tenim pensat d’arribar fins a Marco de Canaveses, població situada a la riba del riu Tâmega i a uns 80 Km de Porto... però res de tot això es compleix.

Per començar el revisor no ens deixa pujar al tren amb les bicicletes... eventualitat que no s’esmenta a les cròniques de la gent que ha fet aquesta mateixa ruta abans que nosaltres. Per les cares que fem, es coneix que al revisor li fem una mica de pena i ens deixa pujar al tren però amb la condició que hem de baixar a l’estació de Pinhão. I quan li preguntem: I després, què?, ell ens contesta (en portuguès) que des de Pinhão hem d’agafar la N-222 fins a Peso de Régua i des d’allà, i per la mateixa carretera, que ens assegura que és preciosa, fins al pont que creua el Douro a l’alçada de l’aiguabarreig amb el riu Tâmega, el seu darrer gran afluent, i un cop a l’altra banda, per la N-108 anar fins a Porto... i això només vol dir que hi ha canvi de plans!

Dit i fet, i amb l’ajut de “l’amable” revisor, entaforem les bicicletes mig “d’amagatotis” al petit departament del correu. Acte seguit el sorollós tren es posa en marxa tan a frec del riu que, a voltes, sembla que anem en vaixell.



Vistes del Douro i d'escarpats camps de vinyes, des del tren

A través de la finestra del tren la Isabel Salvia s’afanya a fer fotos i més fotos dels fugissers camps de vinyes que ratllen els costeruts vessants, així com del riu i dels creuers que el remunten... belles estampes que duren molt poc perquè a Pinhão ens foten fora del tren, però ens quedem una bona estona a l’estació contemplant la pila de rajoles, amb motius paisajístics i “paisanístics”, que decoren les seves façanes.

Estació de tren de Pinhão

Ara toca creuar el Douro per un bonic pont de ferro i continuar ruta per la N-222 en direcció a Peso da Régua, ciutat situada a 25 Km de no res! La carretera, que va molt a prop del curs del riu, és ampla i prou recta i per això anem a gran velocitat, però fem algunes parades per descansar i contemplar el paisatge.També ens aturem un moment en una de les preses que retenen les aigües de Douro, que aquí anomenen barragems, i que els vaixells han de salvar amb unes escluses.


Arribant a Peso da Régua

Són poc més de les 3 de la tarda quan, després de tornar a creuar el Douro per un pont peatonal, entrem a Peso da Régua, pàtria del “Sandeman”, i que aquests dies està de festa i per això tots els hotels estan plens a vessar. A l’oficina de turísme, en principi, no ens donen cap solució i jo ja començo a mirar-me els bancs de les places amb uns altres ulls, però gràcies a la insistència de la Isabel Salvia (gens interessada a passar la nit sobre un banc), la responsable de l’oficina ens ofereix la possibilitat de passar la nit en un domicili particular... ufff!

Aquesta nit a Peso da Régua es prepara una gran festa, amb focs artificials i tot, però nosaltres anem a dormir ben aviat perquè demà ens esperen més de 100 quilòmetres de recorregut fins a Porto. Esperem almenys que el desnivell no sigui gaire exagerat. Track de l'etapa.

16.08.14 - 15a etapa: Peso da Régua - Porto (136 Km / +1645 m)

Són les 6 del matí quan ens acomiadem de la nostra “família d’acollida” tot i que el senyor de la casa s’ha llevat més aviat per treure les biciclets del pati i deixar-nos-les preparades al rebedor, i en assabentar-se de què pensem arribar a Porto rodant... posa uns ulls com plats!

Encara ressonen per la vall els ecos de la festa quan, veloces, creuem el Douro pel pont peatonal i, per la N-222, posem rumb a Resende tot pujant, pujant i pujant. Després d’haver rodat una pila de quilòmetres, observem que l’única cosa que hem fet ha estat guanyar alçada per damunt del riu i dels camps de vinyes.


Quan arribem al capdamunt, pensem que la carretera mantindrà l’alçada i es limitarà a flanquejar plàcidament per l’escarpat vessant sud de la vall... doncs no! Aquesta carretera es converteix en un autèntic tobogan, amb continues pujades i baixades, de manera que tant tenim el Douro a tocar com, unes quantes corbes més enllà, el tenim molts metres per sota nostre.

A estones anem vorejant el Douro...

...i altres estones ens queda ben avall

Així passem per Resende, Caldas d’Aregos i Oliveira da Douro, on aprofitem a fer un petit descans... Fins aquí tot bé perquè tenim tota l’estona el Douro a mà dreta com a principal referència. A partir d’Oliveira, però, la N-222 fa un tomb inesperat i remunta el riu Bestança en direcció a Cinfães, cosa que no estava prevista, i també hem de lamentar la punxada d’una roda que tampoc estava prevista.

Edificis del nucli històric de Cinfães

Deixar de veure el Douro ens produeix certa angoixa perquè anem sense GPS i amb un mapa de carreteres amb moltes mancances i gens actualitzat, i això ho comprovem quan, a l’alçada de Castelo de Paiva, una mica més i ens fiquem en una autovia que no apareix al mapa. Vam haver de preguntar a un bon home per on continuava la N-222 i sort que amb dibuixos i gesticulacions ens vam entendre prou bé... ufff!

Finalment arribem a l’anomenat Ponte Hintze Ribeiro sobre el Douro, situat a l’aiguabarreig amb el riu Tâmega, un pont que arrossega una trista història: va ser inaugurat a finals del segle XIX, però el 4 de març de 2001 aquest pont es va esfondrar per causa d’uns forts aiguats provocant la mort de 59 persones. El nou pont es va reobrir al trànsit el maig del 2002, i en un dels extrems hi destaca un àngel de bronze de grans dimensions en record de les victimes.

Estàtua que presideix el Ponte Hintze Ribeiro

Nosaltres, ignorants d’aquesta tràgica història, creuem ràpidament el pont i, un cop a l’altra banda un indicador ens assabenta que només queden 38 quilòmetres per arribar a Porto... el problema és que ja en portem quasi cent i són més de les 4 de la tarda. Ara anem per la N-108 a frec de la riba dreta del Douro i que ja no deixarem fins al final. El cel s’està tapant per moments i l’amplíssim riu ara té un aspecte trist i llòbrec.

Avituallament prop de Melres

Prop de Melres fem una segona aturada per descansar i fer un mos de cara a superar, amb garanties, els darrers contraforts muntanyosos que ens separen de Porto. Quan falten uns 14 Km pel final comença a plovisquejar però ja ens sobrevolen les primeres gavines... el mar ja s’acosta. Alguns conductors toquen el clàxons amb joia i els ciclístes ens victoregen amb entusiasme... s’imaginen d’on venim?

Quan només falten 6 Km ja podem veure el perfil de la ciutat retallant-se contra la boira al final de l’estreta vall per on el Douro, com una cinta de plata, llisca suaument camí de la desembocadura. Així arribem a unes passarel·les de fusta on podem relaxar-nos i gaudir dels darrers quilòmetres del trajecte, tot flairant la càlida i familiar aroma del mar perquè, per aquests topants, el Douro ja és un estuari.

A les envistes de Porto

Viaducte de Maria Pia

Després de passar sota el viaducte ferroviari de Maria Pia, dissenyat per Gustave Eiffel i que ara és un monument històric, i per sota el pont de São João, per on ara circula el tren, a les 7:30 de la tarda entrem al nucli de la “molt invicta” ciutat de Porto, la Portus Cale dels romans (d’aquí ve el nom de Portugal), tot passant sota un altre pont emblemàtic, el de Lluís I, un pont de ferro de dos nivells que connecta Porto amb Vilanova de Gaia.

En direcció al pont Lluís I

Ens costa déu i ajut travessar la ciutat seguint la riba del riu per causa del trànsit i la gentada; però quan ho aconseguim, marxem imparables enmig de la boira ploranera que ens embolcalla, en direcció a l’espigó que protegeix el port fluvial, al capdavall del qual una barana de ciment ens acaba barrant el pas.

Arribant per l'espigó a la desembocadura del Douro

Al final de la ruta, amb les darreres llums sobre l'Atlàntic

Malgrat que la llum del crepuscle ens dibuixa un camí d’or cap a ponent sobre les ondulants aigües de l’oceà, nosaltres ja no el podem seguir: hem arribat al final... al final del riu que fa 16 dies vam veure nèixer tímidament sota unes pedres al peu de l’Urbión i que, després d’haver-lo acompanyat al llarg de 935 Km, ara el veiem entregar les seves aigües al poderós Atlàntic. Amb les darreres llums del dia els records se’ns amunteguen i un cop més ens venen a la memòria les paraules del poeta que cantava: Caminante, no hay camino, / se hace camino al andar. / (...) y al volver la vista atrás / se ve la senda (del Duero) que nunca / se ha de volver a pisar. / Caminante, no hay camino / sino estelas en la mar. Són dos quarts de nou del vespre. Track de l'etapa.


Apunt final. La joia d’haver conclós aquesta travessa no podia ser completa sense el tradicional dinar de germanor que, com l’any passat, vam celebrar en un restaurant de Taradell i on ens vam reunir la major part dels participants: els que vam fer la ruta i els que, per mediació de Sant Satèl·lit (beneït sia!), ens van seguir i animar constantment i que sense els seu suport segur que la Senda del Duero hauria estat més trista i aburrida. Gràcies a tots i totes!


Al llarg del dinar tothom ens feia la mateixa pregunta: I l’any que ve, què?... la nostra resposta: hahaha...

ISABEL BENET. Activitat realitzada per Isabel Benet i Isabel Salvia.