dimecres, 24 de febrer del 2016

Excursió a les Pedritxes i les Foradades

20.02.16  Matinal per la serra de les Pedritxes, dins l’àmbit de la serra de l’Obac, prop de Terrassa, amb visita al petit conjunt d’esquerdes de les Foradades; aquestes curioses cavitats i el tram rocós de carena que puja al turó de les Pedritxes no ens decebran pas.

Des de Terrassa seguim per la BV-1221 en direcció a Matadepera i el parc de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Cap al Km 4,8 d’aquesta carretera, abans dels camps d’hoquei de les Pedritxes, ens desviem a l’esquerra per l’accés al mas de Can Roure, on als pocs metres podem deixar el cotxe al marge dret d’aquest accés.

Can Roure, amb l'ermita de Sant Joan

Situats a l’entrada de Can Roure, comencem a caminar per la pista que voreja inicialment per l’esquerra aquesta propietat, i continua en lleugera pujada fins al proper collet de Can Roure (533 m). Cal dir que uns metres més avall d’on hem sortit, un altre camí a l’esquerra, amb senyals de PR, passa primer pel costat dels antics forns de calç de Can Roure i arriba igualment a l’esmentat collet; és una opció que farem de tornada.

Al collet de Can Roure trobem un pal indicador en tres direccions, però que incomprensiblement no indica el camí carener de les Pedritxes que surt a mà dreta. Deixem la pista, per on tornarem, i girem a la dreta per enfilar un corriol (hi posem una fita de pedres per indicar l’entrada), poc evident als primers metres, però que tot seguit es converteix en un ben marcat camí carener per on travessarem la serra de les Pedritxes de sud-est a nord-oest.

Iniciem una forta però curta pujada, tot passant pel costat d’una instal·lació que sembla preparada per acollir una antena, fins arribar al primer cim del dia, el turó de Sant Joan (619 m), on tenim bones vistes de Sant Llorenç del Munt.

Al turó de Sant Joan, amb vistes a Sant Llorenç del Munt

Baixem per l’altre costat, a través d’un bosc de pins i alzines, per on anem veient diversos agrupaments de pedres que podrien correspondre a les restes d’un poblat ibèric, segons s’esmenta en algunes ressenyes. Arribem tot seguit al collet de Sant Joan (585 m), on comencem a veure afloraments de riolites, roca volcànica característica d’aquesta serra, i continuem pel collet de l’Ós (619 m), el turó de l’Ós (675 m) i el collet de l’Àliga (657 m), a partir del qual el panorama s’obre.

Al collet de l’Àliga comença el tram més costerut però també més bonic de l’excursió. Anem pujant per diverses graonades rocoses de riolites, que va salvant el ben definit camí carener, amb vistes a Sant Llorenç, a una banda, i a Montserrat, a l’altra, fins que assolim el turó de les Pedritxes (788 m), el punt més alt de la serra.


Pujant per graonades de riolites

Montserrat, a l'altre vessant de la carena

Al turó de les Pedritxes

Continuem per la carena, i poc després observem com les riolites deixen pas al terreny de conglomerat, just abans d’arribar a la Moleta (770 m), que forma una ampla esplanada a l’extrem nord de la serra, amb caients al vessant de Sant Llorenç.

A l'extrem de la Moleta, amb vistes a la serra de l'Obac

El camí gira tot seguit a l’esquerra i baixa en direcció oest fins a sortir al collet de les Foradades (726 m), per on passa una pista, al costat d’un gran dipòsit d’aigua, que seguirem a l’esquerra de tornada; abans, però, cal que ens apropem a les Foradades.

A tal efecte, continuem per un camí que surt de la pista en la mateixa direcció que portàvem, i que va seguint una línia elèctrica fins arribar als cinc minuts a una esplanada sobre el cingle on s’obren les Foradades. Un corriol baixa una curta graonada i ens mena a la base d’aquest cingle on hi ha aquest petit conjunt d’esquerdes i obertures, amb un recorregut total d’uns 70 m.




Interior i exterior de les Foradades

En el cingle extraplomat sobre les Foradades els espeleòlegs acostumen a realitzar pràctiques d’ascens i descens (com és el cas d’avui), i a la resta d’aquest sector s’han obert recentment diverses vies d’escalada esportiva.

El cingle de les Foradades, on es fan pràctiques d'espeleologia

Retornem al collet de les Foradades, des d’on tenim l’opció de tornar a fer el camí carener a l’inrevés o bé, com hem fet nosaltres, de seguir ara la pista cap a la dreta (venint de les Foradades), en direcció sud per la carena de l’Alzina del Vent, per on ens allunyem de moment de les Pedritxes. Quan la pista passa a frec d’una torre elèctrica, a la nostra esquerra, la deixem per baixar per un corriol que surt de la mateixa torre i que més avall desemboca a una altra pista, procedent de l’anterior, que seguim a l’esquerra. Anem planejant llarga estona per aquesta pista, que va salvant diverses barrancades. Més endavant, en una cruïlla (pal indicador), seguim a l’esquerra, en direcció a Can Roure, i no triguem en situar-nos sota el vessant sud de les Pedritxes, que anem resseguint fins arribar altre cop al collet de Can Roure.

Ara deixem la pista per agafar a la dreta el camí esmentat a l’inici i que s’endinsa al bosc per passar succesivament pels tres antics forns de calç de Can Roure. D’aquests, el millor conservat és el tercer (venint de baixada), que conserva una gran arcada de maons que dóna pas a l’interior cilíndric del forn, on encara es poden veure incrustades a la paret les restes de les cuites.

Arcada ben conservada d'un dels forns de calç

Els forns de calç s’encenien entre els mesos d’abril i setembre per evitar les èpoques més fredes i humides. En cada cuita s’hi podien encabir unes 100 tones de pedra calcària. La combustió, a base principalment de branques de pi, agafava una temperatura de 800/1000º i durava unes dues setmanes, fins que la calç, inicialment de color vermell, agafava un color groc daurat. Després calia esperar un parell de dies a que l’interior es refredés i tot seguit es treia la cendra, s’ensorrava la volta i es recollia la calç; de cada 100 tones de pedra inicial es podien obtenir 50 tones de calç viva.

Del darrer forn seguim pel camí, gairebé en paral·lel a la pista de pujada, fins arribar poc després al camí d’accés a Can Roure, a pocs metres d’on hem sortit i on finalitzem aquesta recomanable matinal, d’uns 9 Km de recorregut i 350 m de desnivell, per aquests indrets de la serra de l’Obac.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 20.02.16 per Isabel Benet i Ventu Amorós.

dilluns, 8 de febrer del 2016

Per la serra de Benavent

25.01.16  Circumstàncies diverses ens han reunit a uns quants “aligots” un dilluns laborable per a fer una excursió. La boira, present a bona part del territori, ens empeny cap al Prepirineu on la Mercè té ganes d’explorar una zona de tots nosaltres desconeguda: la serra de Benavent, alterosa muralla conglomeràtica que, des del coll de Comiols, es dirigeix cap al nord-est, tot elevant-se per damunt la Conca Dellà que és l’extrem més oriental de la Conca de Tremp. Aquesta serra fa de frontera natural entre les comarques de la Noguera i el Pallars Jussà.

La boira ens acompanya quasi tot el trajecte que fem en cotxe, i no és fins ben a prop del coll de Comiols que la deixem enrera, estesa com un mar de nata de la qual només sobresurten les agulles de Montserrat i alguns relleus tarragonins; en canvi des del mirador del port, encarat al nord, es domina una àmplia panoràmica de la Conca de Tremp i de les muntanyes que l’envolten com són l’esquena del Montsec, la serra de Sant Gervàs, el vistós cingle taronja de la Pessonada i les serres de Carreu i Boumont. També tenim una bona vista del Pirineu central (amb poquíssima neu) que va des del Turbón al Montsent de Pallars passant per l’Aneto. Al peu del cingle, encara a l’ombra, s’arrauleix el petit poble de Benavent de la Conca.

Al mirador del port de Comiols

Des d’aquest mirador, on hem aparcat i on hi ha un plafó informatiu de caire geològic mig destrossat, creuem la carretera comarcal 1412, per la qual hem arribat, i anem uns metres pel seu voral en direcció sud fins a l’entrada d’una pista que surt a l’esquerra i on hi ha un pal indicador del Cami del Cap del Roc, marcat en groc.


Vistes de l'esquena del Montsec

Comencem l’excursió pujant per aquesta pista que va a frec del caire dels cingles i on podem veure les restes del que podria haver estat una de les trinxeres del Front del Pallars, excavades a la roca per l’exèrcit republicà durant la Guerra Civil. Així ens dirigim cap a l’edifici d’una torre de comunicacions on aprofitem per a fer un mos mentre contemplem les vistes cap a llevant on hi destaquen el Cadí, la serra d’Aubenç, el Port del Comte i els Rasos de Peguera.


Panoràmica del Prepirineu de llevant


En direcció al Roc de Benavent

En acabat continuem per la pista en direcció al Roc de Benavent, coronat d’antenes, tot deixant la sortida dels graus Curt i dels Escoms que baixen cap al poble. També deixem a l’esquerra el cim del Roc de Benavent, i anem directament al Mirador de Roca Roia, portentós balcó sobre el poble de Benavent de la Conca equipat amb un plafó orientatiu que no ens orienta en absolut perquè està en blanc! Des d’aquest mirador veiem estrendre’s als nostres peus la Conca Dellà tacada de camps de conreu d’un color verd deslluït per causa de “la pertinaz sequia”.

Mirador de Roca Roia

Vista aèria de la Conca de Tremp

A partir del mirador, la pista abandona el caire del cingle i va a mig aire del suau vessant est de la serra i per la qual anem rodejant petites elevacions i esquivant el pelegrinatge de milers i milers d’erugues de la processionària del pi (Thaumatopoea pityocampa), les quals corren a enterrar-se per tal de convertir-se en unes papallones nocturnes molt poc vistoses, tot deixant enrera el seu rastre de destrucció.

Gran acumulació d'eruges de la processionària

Baixant pel grau de Moles

Així anem fins a un collet on trobem el sender GR 1, camí que seguirem a partir d’ara. Aquí iniciem el descens pel grau de Moles per un corriol que ens deixa ràpidament al peu del cingle. En una cruïlla deixem a mà dreta un camí que es dirigeix cap a Isona passant pel castell de Llordà; nosaltres continuem a l’esquerra pel GR en direcció a Benavent a frec de les enlluernadores cingleres montserratines il·luminades pel sol de la tarda.


Retornem per sota els cingles de Benavent

Des del poble de Benavent prenem la carretera comercal 1412 en direcció al port de Comiols, tot passant sota l’esglèsia de Santa Margarida, un edifici d’origen romànic alt i quadrat que més aviat sembla una fortalesa. Quan arribem a una zona d’aparcament, on hi ha alguns plafons informatius, creuem la carretera i prenem una pista, on les marques del GR es troben mig esborrades sota una capa de pintura gris.

Per aquesta pista anem en suau baixada fins que aquesta gira bruscament cap a ponent, llavors el GR es desvia per un sender que comença a pujar fort cap al port de Comiols tot seguint una línia elèctrica. Per aquest sender arribem finalment de nou al mirador on tenim el cotxe aparcat i on hem iniciat aquest tomb per la desconeguda serra de Benavent.

Vistes a Benavent de la Conca des del port de Comiols

Donem un darrer cop d’ull als cingles de Benavent, tocats pels darrers raigs de sol, i a la poca neu rosada del Pirineu i ens acomiadem d’aquest paisatge incomparable. Fins la propera!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 25.01.16 per Isabel Benet, Susana Sanz, Anna Torres, Mercè Julve i Toni Tejedor.

dilluns, 1 de febrer del 2016

Els megàlits de Can Planes i el Bosc Màgic

16.01.16  Segona ruta al voltant dels megàlits i pedres singulars de la Roca del Vallès, després de la que vam fer pel sector de la muntanya de Céllecs. En aquesta ocasió seguirem a l’anada la Ruta Prehistòrica II per visitar el dolmen de Can Planes, la Pedra de l’Escorpí i la Roca Foradada de Can Planes, els tres megàlits que conformen la ruta, però que es troben incomprensiblement mal indicats. Seguirem fins a l’ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes, punt d’unió amb l’anterior itinerari, i retornarem per l’anomenat Bosc Màgic, on trobarem les curioses pedres, esculpides al segle XX, de l’Elefant i l’Indi-Moai. En aquesta ruta de la pedra, l’aigua també hi serà present, doncs passarem per les fonts de la Mansa i de Sant Bartomeu, i per la bassa de Ca l’Argent.

Situats a la plaça de l’Ajuntament de la Roca del Vallès (120 m), on hi ha un plafó indicatiu, comencem a caminar en direcció muntanya seguint les profuses balises amb senyals dels senders SL-C 137 Ruta Prehistòrica II, del PR C-36 del qual forma part, i de la Ruta del Meridià Verd. Passem pels carrers Montseny, Camèlies, Girasol i Rocatomba, on s’acaba l’asfalt. Seguim per ampla pista que ens mena tot seguit als camps i a la gran masia de Can Planes, que tenim a mà dreta.

El gran mas de Can Planes

Un cop hem deixat enrera la masia, arribem a una bifurcació un xic confosa. Els indicadors de la ruta semblen assenyalar a mà dreta una drecera de la pista (útil a la tornada), que no hem d’agafar, malgrat els senyals del PR als arbres, perquè evita passar pel primer dels megàlits; seguim doncs per la pista, per on també anem veient indicadors, fins a trobar tot seguit, a l’esquerra, el dolmen de Can Planes (212 m). Es tracta d’una petita cambra sepulcral datada al calcolític (2200-1800 aC), que conserva una gruixuda llosa de coberta recolzada en dues de laterals, lleugerament inclinades a un costat, i en la de capçalera, caiguda però en contacte amb la coberta.


Dolmen de Can Planes

Continuem per l’ampla pista, per on s’ajunta més amunt la drecera abans esmentada. D’aquí seguim endavant un 300 m fins que trobem a la dreta una gran acumulació de roques granítiques, al sector de la Replana de Can Planes (265 m), on cal parar atenció per trobar els altres dos megàlits esmentats. Girem tot seguit a la dreta per entrar a una petita clariana del bosc, on un indicador a mà dreta assenyala erròniament aquest conjunt granític com la Pedra de l’Escorpí; cal seguir un petit corriol a l’esquerra, sense cap indicació, que en uns escassos 30 m ens mena en primer lloc a la Roca Foradada de Can Planes.

Roca Foradada de Can Planes

Es tracta d’un bloc de granit buidat artificialment, semblant a la Roca Foradada de Can Gol que vam veure a l’anterior excursió, però amb el forat arran de terra i de dimensions més petites, i que també podria haver tingut funcions de cambra sepulcral. Aquesta roca també era coneguda com a Pedra del Marxant, doncs sembla ser que un antic traginer que feia ruta entre els pobles de la comarca hi sojornava al seu interior quan se li feia de nit.

Retornem a la pista i continuem només uns 20 m fins que veiem a la dreta un altre conjunt de blocs. Ens apropem i, ara sí, trobem la veritable Pedra de l’Escorpí. Es tracta d’una petita cavitat natural entre blocs de granit, que sembla haver estat aprofundida i tancada parcialment amb una paret de pedra seca, restes de la qual encara es poden veure a l’interior. La seva funció podria ser també la d’un lloc d’enterrament durant el neolític final, però no deixa de ser una suposició, doncs fins ara no s’han fet treballs sistemàtics d’arqueologia.

Pedra de l'Escorpí

Interior de la cavitat

Seguim avançant per la pista. Deixem poc després un camí a la dreta, per on tornarem, i més endavant trobem a l’esquerra un corriol que porta a la font de la Mansa, a poc més de 100 m (pal indicador), per on ens desviem un moment de la ruta. Aquesta font es troba en una raconada ombrívola, al mig del torrent de Can Companys. La font té un petit bassiot on veiem moure’s petits amfibis; l'aigua desguassa per una canaleta de pedra que creua el camí i mena directament al torrent.

Font de la Mansa

Detall del bassiot

Per continuar la ruta no ens cal tornar enrera, sino que seguim pel corriol fins a sortir poc després a una pista que agafem a la dreta fins enllaçar al cap de poc amb la que seguíem anteriorment, per on transcorre la Ruta Prehistòrica. Poc més amunt arribem a un prat i continuem per un bosc d’alzines sureres. Sempre per la pista principal, arribem a l’encreuament amb la que per l’esquerra mena a Can Pahissa; aquí, en un marge de la pista, es desplega l’extens i eclèctic pessebre de Can Pahissa. Seguim pujant, tot deixant desviacions a banda i banda, fins arribar a la part superior d’una pedrera, on enllacem per l’esquerra amb el sender GR 92. Podem veure aquesta pedrera mitjançant un petit corriol que surt a l’esquerra de la pista i mena al caire de la carena, des d’on veiem també la veïna població d’Òrrius i un tram de la costa del Maresme.

Continuem avançant per la pista, amb la pedrera a la nostra esquerra, fins que als 400 m arribem a la carretera d’Òrrius a La Roca del Vallès, al coll de Sant Bartomeu (395 m). Creuem la carretera per arribar tot seguit a l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes, punt d’unió amb l’altra Ruta Prehistòrica, on ja vam arribar des de la muntanya de Céllecs en l’anterior excursió. Esperàvem dinar aquí, però el fort vent que bufa ens fa decidir continuar per trobar un lloc més arrecerat.

Sant Bartomeu de Cabanyes

Des de Sant Bartomeu iniciem el retorn per camins no senyalitzats. Retrocedim fins a la carretera i, sense creuar-la, agafem un corriol a l’esquerra (pal indicador) que en uns 300 m ens mena a la font de Sant Bartomeu (366 m), situada al capdamunt del torrent del mateix nom, en un revolt del camí.

Font de Sant Bartomeu

Continuem per aquest camí, que de seguida esdevé una torrentera, fins a desembocar poc després a una pista, que seguim a la dreta, de baixada, durant uns 700 m. En la primera bifurcació girem a la dreta, gairebé 180º, per continuar per un camí carreter. Al cap d’uns 500 m el camí creua per un gual el torrent de Sant Bartomeu, i uns 100 m més endavant trobem a l’esquerra un parell de xiprers i al seu costat l’entrada d’un camí delimitat amb dues pilones de pedra; ens desviem aquí per arribar tot seguit a la bassa de Ca l'Argent, on trobem, ara sí, el millor indret per fer-hi un mos.

Bassa de Ca l'Argent

Es tracta d'una bassa-piscina circular d'uns 12 m de diàmetre i uns 2 m de profunditat, construïda amb finalitats lúdiques a principis del segle XX per l’antic propietari de Ca l’Argent, amb una terrassa de rajoles, un mur amb una bancada també de rajoles i escales d’accés, la qual encara avui dia s'omple mitjançant una sèquia que agafa l'aigua del torrent de Sant Bartomeu uns metres més amunt.

Tornem al camí i reprenem la marxa. Deixem un camp de conreu a la dreta i tot seguit arribem a pocs metres de l’esmentada carretera d’Òrrius a La Roca, a l’entrada de l’anomenat Bosc Màgic d’Òrrius o de Ca l’Argent (255 m), indret de trobades i experiències esotèriques (segons consta en diversos blocs d’internet i videos penjats a youtube) degut, sobre tot, a les nombroses roques granítiques que afloren al seu interior, on alguns hi veuen un simbolisme màgic. De seguida veiem a l’esquerra una gran roca amb el cap esculpit d’un Elefant, i a la dreta, una llosa vertical amb el perfil d’un Indi, mentre que al seu costat superior hi ha la talla d’un Moai de l’Illa de Pasqua.

Un elefant treu el cap pel bosc

Sota el cap de l'Indi

El Moai, a la mateixa roca

Roca de l'Elefant

Sembla ser que cap a la meitat del segle passat uns escultors picapedrers van esculpir aquestes curioses figures. A tot això cal afegir que dins del bosc hi ha altres roques amb formes naturals singulars, com la d’una granota, una tortuga o una bota, encara que nosaltres només sabrem veure aquesta darrera.

Des de la roca de l’Elefant continuem pel camí, que primer gira a l’esquerra i baixa uns metres fins a una bifurcació, per on seguim a la dreta, acció que repetirem en els següents encreuaments fins que als 400 m arribem a una esplanada, al costat de la carretera que hem anat resseguint; abans de creuar-la encertem a veure, a la nostra esquerra i al límit del bosc, la roca amb la forma d’una gran bota.


Creuem tot seguit la carretera per continuar a l’altre costat per un camí carreter, barrat per una cadena. Ens endinsem al bosc, per on avancem al llarg d’uns 900 m amb petites pujades i baixades fins passar per sota d’una línia elèctrica, i arribar, uns 100 m després, a la pista principal per on hem vingut a l’anada.

Seguim, doncs, ara a la inversa el recorregut, tot passant altre cop pel sector de la Pedra de l’Escorpí i la Roca Foradada, però agafant mes avall la drecera que mena directament als camps de Can Planes, bellament il·luminats pel sol de la tarda, d’on no triguem en arribar als primers carrers de La Roca del Vallés.

El bell entorn de Can Planes

Ha estat un tranquil itinerari d’uns 10 Km de recorregut i 300 m de desnivell, per on hem completat la Ruta Prehistòrica iniciada a l’anterior excursió, i que ens ha permés també de descobrir i compartir altres indrets en bona companyia.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 16.01.16 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Isabel Salvia i Anna Torres.