dilluns, 30 de maig del 2016

Pels camins d'en Serrallonga (III)

Casal de Montdois - el Vilar - Sant Martí de Querós - Santuari de Montdois

21.05.16  Després de les nostres visites a la Sala de Viladrau i a les restes del mas Serrallonga, calia completar el cicle d’excursions sobre el bandoler Serrallonga amb la visita a Sant Martí de Querós, parròquia de la qual depenia el mas Serrallonga, i on l’any 1618 es celebrà la boda d’en Joan Sala, aleshores un pacífic pagés, amb Margarida Tallades, pubilla de l’esmentat mas. L’església de Sant Martí, abandonada com tot Querós l’any 1966 per la construcció del pantà de Susqueda, és l'únic edifici que aflora d’aquest antic poble, submergit per les aigües del Ter.

Des de Rupit continuem per l’estreta carretera cimentada que va en direcció al pantà de Sau. Als 3 Km deixem a la dreta el trencall de Sant Joan de Fàbregues i continuem 3 Km més fins al coll de Pendís; poc més enllà, quan la carretera fa un marcat revolt a la dreta, agafem una pista a l’esquerra (indicador a Montdois), en estat acceptable per a cotxes alts. La pista passa per un bosc d’eucaliptus i pel coll i el mas de l’Aulet, fins que als 3 Km arriba al pla de Montdois, d’on surt a la dreta una altra pista, ja només apta per a tot-terrenys, per on començarem a caminar. Deixem el cotxe en un marge de la pista principal, al costat del Casal de Montdois, a poc més de 100 m d’on es troba el santuari de Montdois, on anirem de tornada.

Cal dir que l’excursió d’avui és un xic atípica, doncs a l’anada serà quan farem tota la baixada, amb un desnivell de 565 m que haurem de remuntar a la tornada, a l’hora de la calor; tanmateix, la bellesa del bosc, que ens donarà ombra durant gran part del camí, les vistes al pantà de Susqueda i les que tindrem després des del santuari de Montdois, així com la solitud d’aquests paratges, compensen amb escreix aquest inconvenient.

El Casal de Montdois, a l'inici de l'excursió

Situats al Casal de Montdois (915 m), comencem a caminar per la pista esmentada (indicador a Querós), per on anirem trobant, com a senyalització, tot un seguit de petits triangles grocs. Deixem de bon principi un ramal a la dreta (que sembla no tenir massa continuació), i iniciem una llarga baixada en direcció sud-oest per aquesta pista, per on travessem un atapeït bosc d’alts exemplars de pins i avets.



Força estona més avall passem pel costat de les ruïnes del mas del Vilar de Querós (s. XVI), envoltat de pins i que, pel que sembla, es troba en una fase de ràpid enrunament, doncs s’han anat desmuntant les teules suposadament per reaprofitar-les. Aquest mas va quedar deshabitat cap a l’any 1960, per la mateixa època en que també ho fou el mas Serrallonga.


Restes del Vilar de Querós

Continuem per la pista i poc després, en una bifurcació, seguim a la dreta. La pista continua la seva davallada amb llaçades, i comencem a entreveure les aigües del pantà de Susqueda, avui un pèl baix, amb el turó del Malsopar que emergeix vora la riba on es troba Sant Martí de Querós.

El pantà de Susqueda, amb el roc o turó del Malsopar

Finalment, després d’uns 4 Km des del pla de Montdois, la pista s’acaba en una placeta, on a la dreta trobem un pal indicador de fusta que assenyala l’entrada al corriol que davalla en direcció sud per la carena de la Rectoria cap a Sant Martí de Querós.


Cal dir que teniem alguna prevenció sobre l’estat en què trobariem aquest camí pels comentaris d’algunes ressenyes que el definien com a molt tapat per la vegetació i amb escassa senyalització, però veiem amb satisfacció que recentment ha estat netejat i senyalitzat amb els esmentats triangles grocs, així com també s’han col·locat rengleres de pedres que barren les desviacions incorrectes. És d’agraïr la tasca portada a terme per recuperar aquest antic camí a Querós.

Anem baixant, doncs, per aquest ben marcat camí, amb algun tram que fins i tot sembla empedrat, i envoltats per un atapeït bosc, majoritàriament d’alzines, que ens dóna una bona ombra.

Anem baixant pel camí de Querós

Arribant a la vora del pantà de Susqueda

El pendent s’accentua al darrer tram, per terreny sorrenc que ens obliga a parar atenció per no relliscar, fins arribar a l’església de Sant Martí de Querós (350 m), a la vora del pantà i enfront de l’illot del turó del Malsopar, que avui el discret nivell del pantà fa aflorar més el seu espadat de blanca roca granítica. Segons la tradició popular, aquest turó s’anomena així pel fet de que una nit en Serrallonga i la seva colla, que havien parat aquí per descansar i sopar, van trobar-se de sobte assetjats pels soldats del virrei i hagueren de fugir precipitadament, deixant el sopar a mig fer.


Turó del Malsopar

L’església romànica de Sant Martí de Querós (s. XI) és encara una sólida construcció d’una nau, amb volta de canó reforçada amb tres arcs torals, i un absis decorat amb arcuacions i faixes o lesenes. Al mur de migdia s’obre la porta d’accés, amb un senzill arc adovellat de mig punt, i també s’aixeca la torre-campanar, posterior a la nau romànica, doncs una finestra exterior d’aquesta s’obre ara al campanar. Observem que el sostre d’aquest campanar, que cobria un darrer pis habilitat com a golfes, per sobre del nivell on hi havia les campanes, s’ha esfondrat recentment, doncs l’any passat, en l’excursió del santuari del Coll al mas Serrallonga, encara el podiem veure sencer. Al costat del mur de ponent es troben les restes de la rectoria, i a la vora d’aquest conjunt hi trobem també un pou.

Sant Martí de Querós

Interior de la nau

Com hem dit, aquí es varen casar, l’11 de març de 1618, en Joan Sala, de 24 anys i posteriorment conegut com a Serrallonga, i la Margarida Tallades, jove pubilla de 17 anys. I més tard, quan el bandoler ja era mort, un dels seus fills, Antoni Sala, fou el rector d’aquesta parròquia durant més de 50 anys, deixant escrit un Llibre de Notes on dóna informació sobre la seva família i el seu pare, del qual va dir: “Era furiós i venjatiu, un tant, però ho deixo a la ploma, perquè m’era pare natural y diguiho altro sens passió alguna y fassa procés”.

El mur nord de Sant Martí de Querós s'obre a una placeta

Ens posem a menjar prop del mur nord de l’església, en una placeta que sembla una antiga era, cómodament instal·lats sobre uns taulons que fan de senzill seient. La solitud i el silenci del lloc ens transporten a un altre temps; ens dónba la sensació que d’un moment a un altre hagin d’anar arribant els protagonistes i convidats d’aquella boda, o bé que l’ombra del bandoler, burlant els seus perseguidors, s’esmunyís entre el bosc...

Però bé, un cop enllestit el dinar, ens hem de posar a remuntar tot el desnivell que hem perdut pel mateix camí de l’anada, que per sort conserva, gràcies a la frondosa vegetació, gairebé la mateixa ombra del matí. I així, després d’unes 4 h de marxa efectiva (entre anar i tornar), arribem de nou al Casal de Montdois.

Retornem al Casal de Montdois

Ara, abans d’agafar el cotxe, val la pena seguir poc més de 100 m la pista principal per arribar-nos al santuari de la Mare de Déu de Montdois, a l’extrem est del pla de Montdois, que acaba bruscament aquí.

Santuari de la Mare de Déu de Montdois

El santuari, conegut com la Catedral de les Guilleries per les seves dimensions, sembla externament una gran masia, que mostra la seva condició d’església en el triple pòrtic que dóna pas a un petit atri i a la porta d’entrada, malauradament tancada per a nosaltres, i que ens priva d’admirar la recent restauració del seu interior, format per una gran nau amb creuer, capelles laterals, cambril, cor i una cúpula, no visible des de l’exterior. Des d’aquí gaudim d’una gran vista en direcció nord, amb la característica roca de l’Agullola i els cingles de Rupit i el Far.


Vistes des del santuari als cingles de Rupit i el Far

La visita al santuari de Montdois ha estat la cirereta del pastís de l’excursió d’avui, que tanca el cicle d’excursions sobre el bandoler Serrallonga. Tanmateix, ja estem preparant noves sortides temàtiques sobre altres personatges. Us seguirem informant.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 21.05.16 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Mercè Julve i Toni Tejedor.

dimarts, 24 de maig del 2016

A l'entorn del Puig de Meià

15.05.16  Curta però interessant excursió per la primera graonada del Montsec de Rúbies o de Meià, des de la població de Vilanova de Meià, per on ens atansarem al santuari romànic de la Mare de Déu del Puig de Meià, a les restes del castell de Meià i als dòlmens de la Lluella del Llop, tot gaudint d’una magnífica vista sobre la conca de Meià, així com dels alterosos cingles de la Roca Alta i la Roca dels Arcs. De fet, l’excursió es podria allargar amb l’ascensió a aquests cims del Montsec, en un itinerari que passaria pels graus de les Eugues i de Paús, però avui el nostre objectiu és bàsicament geològic i deixem per a més endavant l’itinerari esmentat; ara ressenyem només un tast d’aquests bells racons del Montsec de Meià.

A l’entrada de Vilanova de Meià, on hem arribat per Artesa de Segre i Alentorn, seguim encara uns 200 m per la L-913 en direcció al Pas Nou, i girem a l’esquerra per l’accés a les piscines del poble, on hi ha una ampla zona d’aparcament per deixar el cotxe.

Situats a Vilanova de Meià (633 m), pugem pels seus estrets i costeruts carrers a la part alta del poble cap a l’església de Sant Salvador, on ens detindrem a la tornada. Agafem a la dreta el camí vell de Meià, inicialment cimentat, per on anem pujant en direcció N.O. encarats al santuari del Puig i al marcat coll que s’obre a la seva esquerra, mentre anem gaudint d’una bona vista sobre la conca de Meià i la serra de Sant Mamet.

Pel camí vell de Meià

Panoràmica sobre la conca de Meià

El camí va guanyant alçada amb diverses llaçades i acabem d’arribar a l’ample i herbat coll de Meià (890 m); enfront tenim els corrals, un xic descurats, de la cabana del Pansot. El Montsec de Meià es desplega davant nostre amb els tres esperons del Puig del Camí Ramader i els cingles de la Roca Alta i la Roca dels Arcs.

Arribant al coll de Meià, amb la Roca Alta

A la dreta dels esmentats corrals veiem un pal indicador situat a la pista que mena al Puig de Meià, però no ens cal arribar, doncs agafem un corriol a la dreta que pel caire del cingle ens mena directament cap a l’altiplà del Puig de Meià (923 m), on s’aixeca l’església romànica de la Mare de Déu del Puig (s. XI), antiga església de Sant Cristòfol del poble medieval de Meià o Vila Vella. Es tracta d’una construcció de grans dimensions, d’una nau i amb un absis de la mateixa amplada que aquesta; al seu costat, aprofitant l’edifici de l’antiga rectoria, hi ha un refugi amb un porxo i una font.


Església de la Mare de Déu del Puig de Meià

Seguim ara la pista que arriba al santuari, procedent de l’esmentada carretera L-913, entre Vilanova de Meià i el Pas Nou, per atansar-nos tot seguit a l’extrem est del turó, on hi ha les restes del castell de Meià, el Castrum Mediani que ha donat nom a la zona, on podem veure una torre cilíndrica envoltada per un vall o fossar, i més avall restes de panys de muralla, així com una cisterna.



Restes del castell de Meià

Continuem breument per la pista fins a l’esmentat pal indicador, sobre el coll de Meià, que ara travessem fins al seu extrem oest, per on continua el camí vell de Meià. Passem pel costat d’un corral amb el sostre enfonsat, que forma part de les construccions de la cabana del Pansot, i anem a sortir a un ample llom carener, entre els barrancs dels Escallissos, a l’esquerra, i del riu Merler, a la dreta.

Puig del Camí Ramader (esquerra) i Roca Alta (dreta)

Anem pujant per aquest llom i més endavant, quan comencem a planejar, a l’alçada de la cabana de Cal Nari que veiem a l’altre costat del barranc del Merler, trobem a mà esquerra unes fites que menen, entre l’alzinar, al dolmen de la Lluella del Llop II, petita construcció megalítica amb la coberta trencada, però que conserva dempeus la llosa de capçalera i dues de laterals.

Dolmen de la Lluella del Llop II

Retornem al camí i poc després una nova sèrie de fites, també a l’esquerra, ens adrecen tot seguit al dolmen de la Lluella del Llop I (1028 m), amb una gran coberta inclinada per haver-se ensorrat la llosa que la suportava en un costat. Aquesta forma és la que li ha donat el nom, i per extensió a l’anterior dolmen, doncs una “lluella” o “llosella” és un parany fet amb una pedra plana o llosa suportada en un extrem per una branqueta que cedeix quan un animal la toca.

Dolmen de la Lluella del Llop I

Fins aquí la nostra petita descoberta d’avui. Una veritable excursió continuaria per la font del Sitó, el grau i el Pas de les Eugues i, ja en plena carena del Montsec, per la Roca Alta. el Pas de Nerill i la Roca dels Arcs, per retornar a l’anterior pas i baixar pel Graell de Paús. Ho deixem apuntat per a una propera ocasió en la que completariem aquesta ressenya.

Retornem a l'ample coll de Meià

Desfem el camí fins al coll de Meià i d’aquí baixem ràpidament a Vilanova de Meià, on ara sí que ens detenim per admirar les dues portalades de l’església de Sant Salvador (s. XIII-XV), la principal a la façada de ponent, amb una remarcable decoració gòtica emmarcada per sis arquivoltes, i la porta original, romànica, al mur de migdia, amb dues arquivoltes i quatre columnes; també és remarcable el seu gran absis, de transició entre el romànic i el gòtic, que es troba literalment penjat per sobre les primeres cases del poble.

Portalada gòtica de l'església de Sant Salvador

Finalment comentar que l’únic mapa excursionista de la zona el trobem a la col·lecció dels Mapes de la Guia Negra (Montsec de Rúbies, 1:20.000), doncs l’editorial Alpina no ha reeditat el que antigament cobria tot el Montsec.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 15.05.16 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Ester i Pau.

dilluns, 9 de maig del 2016

Travessa de Collserola

23.04.16  La serra de Collserola, tan propera a nosaltres, és un bon camp d’activitats a l’aire lliure (senderisme, running, ciclisme, etc). Aquesta serra, que s’aixeca entre el pla de Barcelona i la depressió del Vallès, s’estén de sud-oest al nord-est entre les valls del Llobregat i del Besós. La seva travessa en aquesta direcció, de Sant Pere Màrtir a Torre Baró, és una excel·lent idea per omplir una matinal de primavera com la d’avui. Les estacions de metro de Zona Universitària i Roquetes, als extrems de la L3, constitueixen, respectivament, un pràctic inici i final d’aquesta ruta.

En aquesta travessa anirem seguint gairebé sempre el sender PR-C 171, amb trams comuns amb el GR 92 i el PR C-35; cal dir que cap d’aquests senders no passa per l’urbanitzat cim del Tibidabo, punt culminant de la serra, i tampoc ho farem nosaltres (ho deixem per als col·leccionistes de sostres comarcals), doncs la continuació des d’aquest cim implica una llarga i poc natural marrada per la carretera d’accès a les seves instal·lacions (o bé anar-hi expressament i tirar enrera per continuar la ruta proposada).

Situats a l’estació de Zona Universitària, a l’avinguda Diagonal, ens dirigim al Parc de Cervantes, que travessem enmig d’ufanosos i esplèndids rosers de moltes varietats, un ambient molt adient avui que és la diada de Sant Jordi.

Al Parc de Cervantes amb el turó de Sant Pere Màrtir

A la sortida del parc travessem la Ronda de Dalt i entrem al barri espluguenc de Finestrelles, per on passem pel costat de l’hospital de Sant Joan de Déu i enfilem el carrer de Tenerife, al final del qual comencem a pujar per un seguit d’escales. Més amunt continuem la pujada per corriols en direcció evident cap al turó de Sant Pere Màrtir, ocupat per unes antenes de telecomunicacions.

Guanyem alçada mentre la vista es va ampliant

Travessem el Passeig de les Aigües, ampla i planera pista transversal utilitzada habitualment per ciclistes i corredors, que seguirem molt més endavant, i passem pel costat del Mirador dels Xiprers, amb una bona vista de la ciutat.

Mirador dels Xiprers

Des d’aquí enfilem el darrer tram de forta pujada que ens mena al cim de Sant Pere Màrtir (384 m), antigament anomenat Puig d’Ossa i també Mont d’Orsa i Monte Ursa. Al cim tenim una gran vista en totes direccions: Barcelona i el mar, el Baix Llobregat i el Garraf, Montserrat, la depressió del Vallès, el Montseny, el Montnegre, el Maresme i el tram de carena fins al cim del Tibidabo. Al costat de les minses restes de l’antiga ermita, una placa ens informa que aquesta fou erigida al s. XVII sota l’advocació de Sant Pere Màrtir per frares dominics del convent de Santa Caterina de Sarrià.

Placa davant les restes de l'antiga ermita

Un plafó situat més avall amplia aquesta informació amb les diferents utilitzacions que ha tingut aquest cim al llarg del temps: fortificació durant les guerres dels Segadors (s. XVII) i de Successió (s. XVIII), torre de telegrafia òptica (s. XIX), bateria antiaèria (1936-39), repetidor de TV (1960), i emplaçament actual d’antenes de telecomunicacions.

Baixem del cim en direcció nord per l’ampla carena fins al coll del Portell (347 m), i seguim el camí carener, amb petits desnivells i envoltats de bosc de pins, fins arribar a la gran plaça de l’Ârea del Turó d’en Cors; abans de continuar, girem a la dreta per unes escales que menen tot seguit al bonic i curiós oratori de Santa Maria de Collserola.

Oratori de Santa Maria de Collserola

Vallvidrera i el Tibidabo des de l'àrea del turó d'en Cors

Retornem al camí i no triguem en arribar al collet de l’Espinagosa (358 m), per on travessem la carretera de Molins de Rei a Vallvidrera, i entrem a aquest nucli de població pel carrer de Mont d’Orsà que desemboca a la plaça de Vallvidrera. Seguim pel carrer Queralt, pujant per tot un seguit d’escales i passant pel costat de l’edifici modernista de l’estació superior del funicular de Vallvidrera. Continuem, enmig de més cases i xalets modernistes, pels carrers dels Algarves, de les Alberes i del Parc de la Budellera, al final del qual deixem a l’esquerra el camí que baixa a la font de la Budellera, i sortim de Vallvidrera pel camí del Passeig dels Til·lers.

Passeig dels Til·lers

Torre de Collserola, per sobre el camí

Anem vorejant la Torre de Collserola, que ens queda elevada a mà dreta, i no triguem en arribar a una cruïlla, on deixem a la dreta l’accés a l‘esmentada torre, i seguim a l’esquerra en direcció al Tibidabo i el coll de la Vinyassa. El camí desemboca poc després a una pista asfaltada, on cap a la dreta aniriem al cim del Tibidabo; girem a l’esquerra per entrar al petit nucli residencial del Tibidabo, sota el cim, passat el qual, ja per pista de terra, passem a frec de Can Tano i arribem al coll de la Vinyassa (463 m), on hi conflueixen, per l’esquerra, els senders GR 92 i PR C-35, que ara s’ajunten a la ruta del PR C-171. Seguim a la dreta, tot passant una cadena, per un camí que s'endinsa al bosc i que tot seguit es bifurca; deixem a l'esquerra el ramal que baixa a la carretera de la Rabassada i a la font de Can Ribas, i seguim a la dreta en direcció a la font de la Salamandra i Vista Rica. Per aquest camí no triguem en passar pel costat d’un gran plàtan, a la nostra esquerra, d’on surt un curt accés amb graons que baixa a la font de la Salamandra, d'aigua ferruginosa, a la capçalera del torrent del mateix nom.

Font de la Salamandra

Continuem el descens, per terreny rocós, fins a sortir a la carretera provinent, per la dreta, de les instal·lacions del Tibidabo, i que travessem per girar a l’esquerra i anar-la resseguint uns metres, pel voral reservat als peatons, fins a la confluència amb la carretera de la Rabassada, de Barcelona a Sant Cugat. Seguim recte uns quants metres més per aquesta carretera fins que veiem a l’altre costat unes fites de fusta i senyals dels esmentats senders, que indiquen l’entrada a un corriol per on continua la ruta; en total, haurem fet uns 200 m d’asfalt.

Per aquest corriol sortim a una clariana i davallem suau per bosc, molt a prop encara de la carretera, fins arribar tot seguit a les edificacions i la zona d’aparcament de Vista Rica, al coll de l’Erola (397 m) que ha donat nom al topònim Collserola. Havent travessat aquesta zona, continuem recte i en suau pujada per una pista; poc més amunt deixem a la dreta un camí que mena al turó de la Font Groga i la serra d’Agudells, i poc després deixem a l’esquerra un altre corriol que porta al turó de Sant Cebrià. A partir d’aquí la pista baixa a buscar el Passeig de les Aigües, que tanmateix no arribem a trepitjar, sinó que continuem a l’esquerra per un ample camí carener que va esdevenint corriol i puja decidit entre bosc fins assolir el turó de la Magarola (429 m), un gran mirador a banda i banda de la serra, i punt d’observació de les aus rapinyaires migradores, sobre les quals hi ha un parell de plafons informatius.

Al turó de la Magarola

Continuem per l’altre costat, tot baixant per un corriol un xic erosionat. Una estona després cal estar atents perquè el camí senyalitzat gira bruscament a la dreta, i poc més avall arribem al collet del Pas del Rei (408 m), que travessa el GR 6, d’Horta (cap a la dreta) a Sant Cugat i Montserrat (cap a l’esquerra). Seguim recte, ara en pujada, fins al proper turó de Valldaura (419 m), on s’aixeca una torre de vigilància forestal, i molt a prop una altra antena de telecomunicacions.

Arribant al turó de Valldaura

Baixem cap a la pista d’accés a aquestes instal·lacions, que travessem per iniciar una forta baixada per un corriol bastant erosionat fins que arribem altre cop al Passeig de les Aigües, que ara sí anirem seguint una bona estona. Tot seguit travessem, per un pont de fusta elevat, la carretera d’Horta a Cerdanyola, a l’indret del Portell de Valldaura (349 m) o Forat del Vent (cal dir que no hi ha unanimitat en la localització d’aquest segon topònim).

Pont sobre el Portell de Valldaura

Seguim pel Passeig de les Aigües, en baixada lleu però constant, i més endavant passem per sota el gran mas de Can Ferrer. Sempre per la pista principal arribem a un segon pont, al coll de la Ventosa (248 m), que travessa la carretera del cementiri de Collserola. En la següent bifurcació, uns 500 m més endavant, deixem el Passeig de les Aigües per seguir a la dreta en direcció als turons Blau, d’en Segarra i de Roquetes. Arribem així al coll de Canyelles (263 m), i girem a l’esquerra per enfilar una curta pujada cap al turó de Roquetes (304 m).

Arribant al turó de Roquetes

Roques de pissarra negra al capdamunt del turó

Al cim, el fet negatiu d’estar ocupat per un gran edifici abandonat queda compensat pel conjunt de formacions rocoses de pissarra negra que l’envolten i per la magnífica vista que gaudeix sobre Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montseny, el turó de Montcada i la serralada de Marina. Sota aquest turó de Roquetes, a la banda de mar, hi ha l’entrada a una antiga mina de baritina, on hi aprofitem per entrar i observar, al llarg d’uns 100 m de recorregut, les restes de filons d’aquest mineral.

Entrada a la mina del Turó de Roquetes

A l’alçada d’aquesta mina, per on arriba una pista, al costat d’una torre elèctrica, ja podem veure el castell de Torre Baró, al final de la serra. Des d’aquí iniciem un fort però curt descens entre matolls per un corriol que més avall es transforma en un camí ample. Travessem la Carretera Alta de Roquetes i arribem a l’esplanada on s’aixeca l’esmentat castell, recentment restaurat i que alberga al seu interior un centre d’informació del Parc de Collserola.

Iniciem la baixada cap al castell de Torre Baró

Vora el castell de Torre Baró, al final de la travessa

Aquesta edificació, destinada a hotel, fou aixecada l’any 1905 i formava part d’un projecte de ciutat jardí a la serra de les Roquetes, impulsat per Manuel de Sivatte, marquès de Vallbona. Els problemes econòmics i les males comunicacions van fer fracassar la iniciativa, i només se’n va materialitzar la Carretera Alta de les Roquetes i el castell, que restà inacabat. Tanmateix, la llegenda popular explicava que la torre s’havia ideat per al repós d’un fill del marquès, malalt greu, però que s’havia mort abans de la finalització de les obres i per això no va arribar mai a acabar-se; en una altra versió, és una filla la protagonista tràgica de la llegenda.

El castell de Torre Baró (i no pas del Marquès, com seria lògic) ha agafat el nom d’una antiga torre del s. XVIII del baró de Pinós, situada més avall, i que fou enderrocada sense miraments l’any 1967 per les obres de perllongació de la Meridiana; fins aquell moment, l’edificació actual era coneguda com Torre Baró de dalt. Tenim la sort de que avui fan una visita guiada pels diferents àmbits de la torre, des d’on gaudim de magnífiques vistes de tot el seu entorn i de les pertinents explicacions de la molt amable senyoreta Marina, del centre d’informació del Parc.

Al darrer nivell del cos principal

Panoràmica des del castell

Aquest és el punt final de la nostra travessa per la serra de Collserola. El que resta és una ràpida baixada pel Mirador de Torre Baró, la Carretera Alta de Roquetes i les Escales d’en Llobera, fins a l’estació de metro de Roquetes. Ha estat una bella matinal d’uns 17 Km de recorregut i 700 m de desnivell a través d’aquest parc natural, veritable pulmó de Barcelona.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 23.04.16 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Ester i Pau Vázquez.