dijous, 30 de juny del 2016

Les tines de la vall del Flequer

19.06.16  Passejada matinal per la vall del Flequer, al Bages, entre el Pont de Vilomara i Rocafort, on es troba una de les més grans concentracions de tines de la comarca (hi ha altres grups destacats a Mura, Talamanca i Rocafort). Les tines són unes singulars construccions de planta circular, generalment agrupades, fetes amb pedra seca lligada amb morter, amb el sostre de teula o bé de pedra seca, i situades al costat d’antigues vinyes. Un senzill i curt itinerari senyalitzat per la vall del Flequer, d’uns 8,5 Km i 220 m de desnivell, ens permetrà descobrir aquest sorprenent patrimoni arquitectònic, únic al món, mentre anem trobant tot un seguit de plafons informatius, dels quals n’hem extret la següent informació:

A mitjans del segle XIX una gran part de la comarca del Bages estava ocupada pel conreu de vinyes, sobretot en el sector de Rocafort. El fet de que moltes d'aquestes vinyes estiguessin allunyades dels nuclis de població, va provocar que es construïssin tines i barraques de pedra seca a les pròpies vinyes per transformar directament el raïm en vi. Sembla ser que el vi resultant es destinava en gran part, mitjançant una destilació posterior, a l'elaboració d'aiguardent per ser exportat a Amèrica. Tanmateix, amb l'arribada de la fil·loxera a Catalunya, les vinyes del Bages van iniciar una inexorable davallada, i en l'actualitat moltes d'elles es troben ocupades pel bosc, un fet que potser ha ajudat a la conservació de les tines.

Tines del Ricardo, entre el bosc i el torrent del Flequer

L'interior de les tines està dividit en dues parts. La part superior, on hi ha l'obertura per on entrava la verema, està construida amb pedra seca i morter. La part baixa té la paret recoberta amb rajoles vidriades i, a la base, una gran pedra foradada, anomenada boixa, per on sortia el líquid. Entre les dues parts es veu l'encaix on hi anava una plataforma de fusta on es xafava el raïm; al sostre hi solia haver una biga de fusta per penjar una corda i agafar-se en fer la xafada. Algunes tines tenen una barraca adossada, que pot ser compartida, on hi ha la sortida de les boixes. També es poden veure restes d'antigues premses al costat d'algunes tines, o bé a l'interior de les barraques. Per construïr totes aquestes tines s'aprofitava el desnivell del terreny, per poder portar a peu pla la verema fins a la part superior i recollir el vi a la part inferior.

Plafó informatiu de les tines del Bleda

Per accedir a la vall del Flequer, cal anar de Manresa al Pont de Vilomara, i seguir en direcció a Rocafort per la BV-1124 fins que, al cap de 4 Km, agafem a la dreta la desviació a Can Oristrell (pal indicador a les tines del Flequer); tot seguit, passat el primer revolt, trobem un aparcament habilitat per a uns 10 vehicles, en el punt on s'inicia el sender local SL C-52 (senyals blancs i verds).

Comencem a caminar per la pista, amb un primer tram de ciment, que va resseguint en suau pujada la vall del Flequer. Deixem tot seguit a l’esquerra l’accés a Can Oristrell, i poc més endavant, en una altra bifurcació, deixem també a l’esquerra la pista que mena al mas del Flequer, per on retornarem després, i seguim a la dreta, en baixada, fins a trobar un corriol a mà esquerra que porta a les tines del Bleda. Aquest conjunt, amagat dins el bosc, està format per dues tines amb dues barraques a la part inferior. A la part superior del recinte podem veure la pedra que feia de base a una premsa utilizada en la verema.


Tines del Bleda

Barraca de vinya

Continuem baixant, i poc després passem pel costat d'una barraca de vinya, a la dreta del camí. Creuem el torrent, iniciem la pujada per l'altre vessant i tot seguit trobem una desviació a l'esquerra que duu a les tines del Tosques. Es tracta d'un conjunt de quatre tines encarades cap al llit del torrent, cadascuna amb la seva barraca a la base. A l'interior d'aquestes barraques, tres de les quals són de grans dimensions, hi podem veure les boixes lligades amb morter.

Tines del Tosques

Interior d'una de les barraques, amb la seva boixa

El nivell superior de les tines del Tosques

Interior d'una de les tines, amb rajoles vidriades

Retornem al camí principal, que es va fent més estret a mesura que ens endinsem en l'obaga de la serra de Puig Gili. Mentre avancem per un bosc frondós podem veure, al vessant contrari, diverses barraques de vinya. Més endavant, a ran de terra, trobem un dipòsit de vinya o xupet, que els pagesos utilitzaven sobretot per elaborar un fungicida anomenat brou bordelès, una barreja de sulfat de coure i calç diluïts en aigua que prevenia les malalties dels ceps.

El corriol comença a baixar i no triguem en arribar a les tines de l'Escudelleta, espectacular conjunt format per onze tines i set barraques situades a la vora del torrent, en un recinte comú que devia tenir una gran activitat durant la verema. A la part superior hi destaca una gran barraca adossada a un grup de tres tines, dins la qual es troben les tres boques d'entrada, així com les restes de la base de pedra d'una premsa fixa.

Tines de l'Escudelleta, envoltades de bosc

Aspecte parcial de les tines des del torrent

Restes d'una premsa a la barraca principal

Interior d'una altra barraca, comuna a dues tines

Al nivell superior de les tines de l'Escudelleta

El sender travessa el torrent per enllaçar poc després amb la pista que hem deixat a l'inici i que per l’esquerra retorna a l'aparcament, però nosaltres seguim cap a la dreta per anar a les properes tines del Ricardo, situades també a tocar del torrent. Aquest grup està format per sis tines i dues barraques. Al nivell superior hi trobem una de les barraques, separada, amb restes d'una premsa al seu interior; també hi podem veure, en la llinda d'una tina, les marques que devien indicar les càrregues que hi entraven. Al nivell inferior hi ha l'altra barraca, amb el sostre de volta de canó, compartida per dues tines, les úniques del grup amb les boixes protegides.

Tines del Ricardo, al costat del torrent

Al nivell superior, amb la barraca on es prensava el raïm

Interior de l'esmentada barraca, amb la base de la premsa

Continuem per la pista en direcció al mas del Flequer (pal indicador), tot pujant i deixant el torrent enclotat. Anem trobant diverses tines, començant per un grup de dues tines a l'esquerra, sense sostre i amb una barraca comú on es veuen les boixes; a continuació una tina solitària amb les ruïnes de la barraca que protegia la boixa, i, més enllà, una altra tina, sense sostre i ocupada per la vegetació.

Una de les tines del camí del Flequer

... amb el seu corresponent plafó informatiu

En una cruïlla, deixem el ramal de l'esquerra i seguim recte, tot travessant un cadenat, per la pista d'accés al mas del Flequer, que es troba enlairat uns metres per sobre el camí. Un cop situats a l'era d'aquest gran mas, deshabitat i tancat però en bon estat, hi trobem tres tines, una sense sostre, mentre que les altres dues, cobertes amb teules i pedra seca respectivament, encara conserven la biga de fusta amb la corda de subjecció i les proteccions exteriors de les boixes.

Arribem al mas del Flequer

Restes d'una cisterna amb una de les tines al fons

Les tines adossades del mas del Flequer

Entre les edificacions ens fixem en les boniques flors de la montserratina (Centranthus ruber), també anomenada herba de Sant Jordi, de la família de les valerianes, que fou cultivada com a planta ornamental.

Flors de montserratina

Va ser en aquest indret quan el juny de 1949 un escamot antifranquista, comandat per Marcel·lí Massana i del qual també hi formava part el llegendari Ramón Vila, àlies Caracremada, segrestà el propietari del mas, Pere Fontfreda (regidor franquista de l’ajuntament de Barcelona) i altres ostatges, pels quals van cobrar un rescat de 100.000 pts. Aquell grup de maquis aconseguí burlar la persecució de la guàrdia civil i va continuar la seva desigual lluita per la llibertat.

Iniciem el retorn cap a les tines del Ricardo i continuem per la mateixa pista, tot seguint l'itinerari senyalitzat per l'altre vessant de la vall, en un paisatge més obert que ens permet tenir, per la banda del torrent, enlairades i fotogèniques vistes sobre les tines de l'Escudelleta i del Tosques.

Tines de l'Escudelleta, des del camí de tornada

Tines del Tosques, des del mateix camí

Passem a tocar d'una altra barraca, a la dreta de la pista, i poc després retrobem, a mà esquerra, la desviació inicial a les tines del Bleda. A partir d'aquí continuem pel mateix tram de pista de l'anada fins arribar de nou a l'aparcament de Can Oristrell, on donem per finalitzat aquest itinerari per les tines i barraques de vinya de la vall del Flequer, un patrimoni singular de la vida rural que cal preservar i admirar.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 19.06.16 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Ester i Pau.

dijous, 23 de juny del 2016

Els set gorgs del torrent de la Cabana

15.06.16  El torrent d’Estiula, més conegut com a torrent de la Cabana (del nom d’un mas que hi ha a la vora), prop de Campdevànol, al Ripollès, forma un conjunt de set gorgs i salts d’aigua que valen la pena de visitar. La bellesa d’aquests gorgs i el seu facil accés fa que els caps de setmana l’indret estigui molt massificat, fet que ha dut a l’ajuntament de Campdevànol a prendre la decissió de cobrar 10 € (!) per vehicle, tot prohibint l’estacionament a les rodalies. És millor, si ho podem fer, anar-hi entre setmana per trobar-hi tranquil·litat, encara que això no ens estalviarà aquest polèmic peatge.

Des de Campdevànol, on hem deixat un dels vehicles i hem passat tots a l’altre per minimitzar despeses, prenem la carretera GI-401 en direcció a Gombrén uns 3 Km fins que, a l’alçada d’un càmping, seguim a l’esquerra (indicador a l’àrea de la Font del Querol) per una pista cimentada que mena tot seguit a l’aparcament de pagament (barrera automàtica) d’aquesta àrea de lleure.

Sortim de l’aparcament de la Font del Querol tot creuant l’àmplia esplanada on hi ha serveis, taules i llocs per a poder fer-hi foc, al final de la qual hi ha la font que dóna nom a l’indret, que avui regalima un minso cabal d’aigua. Al seu costat hi ha un pal indicador de la Volta al Torrent de la Cabana, per on comencem a seguir els senyals grocs i blancs del sender PR C-26.


Àrea de la Font del Querol

Només entrar al camí ja observem que els marges estan farcits d’orquis maculat (Dactylorhiza maculata) i platanteres (Platanthera bifolia), dues orquídies molt freqüents als prats i clarianes del Pirineu i Prepirineu, però el que no podem sospitar són les sorpreses botàniques que el recorregut ens té reservades.

Orquis maculat

Platantera bifòlia

El camí s’enfila pel bosc per sobre del torrent de la Cabana, que tenim a mà dreta, tot passant a frec de les instal·lacions d’un parc d’aventura. Més amunt arribem a una cruïlla de pistes; seguim a la dreta i arribem poc després a les ruïnes de la casa de la Mosquera.

Passem vora les restes de la Mosquera

Continuem entre les feixes per la pista i passem tot seguit per la font de la Mosquera amb un abeurador per al bestiar, en un indret molt fangós. Anem seguint la pista, paral·lels al torrent, fins que arribem al primer salt d’aigua, el gorg de la Cabana, que forma tres petits gorgs situats esglaonadament.


Gorg de la Cabana

Continuem el camí, torrent amunt, fins a una esplanada, on ens desviem a la dreta (pal indicador) per arribar-nos tot seguit al gorg de la Tosca. Abans de baixar al gorg, però, ja veiem la primera de les sorpreses; es tracta d’un bell exemplar d’orquis militar (Orchis militaris), una orquídia espectacular amb flors de color rosat que recorden un soldat amb casc platejat.


Gorg de la Tosca

Orquis militar

Retornem al camí i un quart més amunt trobem a la dreta (pal indicador) el corriol que mena al gorg de l’Olla. Aquí ens trobem amb una altra sorpresa que, en principi, ens costa una mica de veure; es tracta de la lístera ovada (Listera ovata), una orquídia prima i gràcil, amb fulles oposades i de flors verdoses. Molt a prop també observem un exemplar de flor caputxina (Anacamptis pyramidalis), una altra orquídia d’inflorescència cònica i d’un color rosa pàl·lid.

Gorg de l'Olla

Lístera ovada

Caputxina

De nou al camí principal, anem pujant fins que agafem el primer trencall a la dreta (sense cap indicació) per on baixem fins a situar-nos a la part superior del salt del gorg de l’Olla, des d’on anem resseguint uns metres el torrent fins arribar a la base del proper gorg de la Bauma. A tocar de l’aigua veiem un exemplar del que podria ser un orquis gros (Dactylorhiza elata).

Gorg de la Bauma

Orquis gros

Tornem al camí que comença a pujar fort, tot fent un parell de llaçades. En una esplanada, una altra desviació sense cap indicador ens porta a la part superior del gorg de la Bauma, on aprofitem per fer un mos còmodament instal·lats en uns ressalts de pedra al caire del salt.

Al retornar a l’esplanada ens fixem en una altra espècie d’orquídia; es tracta de la caputxina olorosa (Gymnadenia conopsea), d’inflorescència alta i densa, amb flors rosades i lleugerament perfumades.

Caputxina olorosa

Altre cop a la ruta, no triguem en arribar a una altra esplanada on, ara sí, un pal indicador ens adreça a la part superior del salt del gorg del Forat, tot i que també hi ha algun viarany que mena a la part inferior.

Gorg del Forat

Aquí la sorpresa és majúscula en descobrir entre la gespa un petit exemplar de flor d’abella (Ophrys apifera). El més espectacular d’aquesta orquídia és que, entre els seus sèpals rosats, hi destaca un làbel arrodonit amb taques brunes i lleugerament pelut que recorda un insecte.

Flor d'abella

Seguim la ruta, enmig d’una pineda, i als cinc minuts arribem a un punt clau de l’excursió. Malgrat no haver indicacions cap als dos gorgs que ens falten, hem de travessar el torrent per unes pedres, tot deixant els senyals del PR. Continuem a l’altre costat del torrent, per camí ben marcat i amb indicacions de l’antic traçat del PR, fins que trobem a l’esquerra el corriol (pal indicador) que porta al gorg Petit del Colomer.

Gorg Petit del Colomer

El camí, ara més estret, s’enfila fins a superar el salt d’aigua, i continua per sobre del torrent fins arribar a les feixes d’en Colomer (gran mas situat més amunt), encatifades de verd i ocupades per una bonica pineda.

Per les feixes d'en Colomer en direcció al darrer gorg

Al fons comencem a veure el gorg del Colomer. Baixem cap a l’esquerra (pal indicador) i arribem a aquest darrer gorg, el més bonic i gran, amb un salt d’aigua d’uns 20 m d’alçada.


Gorg del Colomer

Des d’aquí iniciem el retorn per una altra ruta, que fins fa poc estava marcada i ara sembla que ha estat donada de baixa; malgrat tot, si no es vol repetir a l’inrevés el camí dels set gorgs, es pot seguir sense problemes aquesta ruta alternativa de tornada.

Creuem el torrent pel desguàs del gorg per un fàcil pas entre les pedres, i ens enfilem a l’altre costat per un costerut corriol, per on anem trobant senyals grocs, fins a sortir poc després a una pista que seguim a l’esquerra, inicialment en baixada. Als cinc minuts deixem a l’esquerra dos camins que ens retornarien respectivament als dos gorgs del Colomer, i seguim recte en lleugera pujada.

Arribem més endavant a una petita esplanada, des d’on tenim vistes sobre la vall d’Estiula i la serra de Montgrony. Seguim pujant i passem pel coll del Colomer, tot travessant una tanca. Aquí ja ens adonem que la ruta ha estat anulada, doncs s’han arrencat les direccions del pal indicador que hi ha en aquest coll i anem veient com també s’han esborrat els senyals grocs sobre les pedres i l’escorça dels arbres (que tanmateix han deixat el seu rastre i seran fàcils de seguir). Però no ens podiem acomiadar de la vall d’Estiula sense veure una darrera orquídia; es tracta d’un orquis socarrat (Orchis ustulata), de flors de color porpra intens i làbel blanquinós amb taques purpúries.

Orquis socarrat

Passat el coll, el camí canvia de vessant, ara cap a la vall de Baussacs, mentre comencem a tenir vistes sobre el Taga i la serra de Sant Amand. Anem baixant fins al collet de Daguí, situat en una cruïlla de pistes; seguim a la dreta per anar a sortir poc després als prats de Baussacs, que s’estenen per un seguit de feixes per on pasturen, ben distribuïts, ramats de vaques, ovelles i algun cavall, a l’entorn de les edificacions del mas Baussacs, que ens queden a sota i a la dreta, mentre s’alcen enfront nostre les esmentades muntanyes del Taga i Sant Amand.

Als prats de Baussacs, amb vistes al Taga i Sant Amand


Seguim pel costat dels prats fins agafar a la dreta un corriol ben definit (hi ha restes de senyals a les pedres) que primer planeja i després, passat un filat, comença a baixar en llaçades per un frondós bosc on predominen els avellaners; més avall trobem els pals que suportaven un plafó informatiu d’aquesta avellaneda i que, com altres elements senyalitzadors, ha estat retirat.

Anem baixant per un bosc d'avellaners

La baixada es força continuada i anem perdent alçada ràpidament fins a sortir finalment a l’àrea de lleure de la Font del Querol, en el punt on hi trobem un indicador que prohibeix, en el sentit contrari per on hem arribat, l’entrada al camí. Potser ha estat l’esmentada massificació dels caps de setmana la que ha dut a prendre la decissió de retirar la senyalització d’una bonica alternativa de tornada, potser per preservar la zona de pastures; un cop més, el poc civisme d’alguns (hem trobat i hem recollit deixalles escampades al marge del camí) ha fet que malauradament paguem justos per pecadors.

Tanquem el cercle a l'àrea de la Font del Querol

De totes maneres, hem fet una ruta molt recomanable si estem disposats a pagar aquest excessiu peatge de 10 € (caldria omplir el cotxe i repartir despeses), d’uns 10 Km de recorregut (a 1 € per Km) i 250 m de desnivell. És evident que l’horari ens el farem a la nostra mida, en relació al temps que destinem a fruir de cadascun d’aquests bells gorgs i salts d’aigua del torrent de la Cabana.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 15.06.16 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Marc Amorós, Mercè Julve i Toni Tejedor.