dilluns, 11 de desembre de 2017

Les Escletxes de Papiol

26.11.17  Curta però interessant matinal pels trams més transitables de les Escletxes de Papiol, al Baix Llobregat. El turó on es troben aquestes escletxes és un antic escull de corall que conté nombrosos fòssils marins (algues, ostres, eriçons, etc.) originat al miocè, quan aquí hi havia mar, i situat damunt d’argiles continentals; les escletxes són el resultat del lliscament dels blocs calcaris sobre els materials més plàstics de la seva base, fet que donà lloc a aquestes fractures, seguint aquell axioma geològic (i que pot ser extensible a altres àmbits) de que tot allò que no es deforma, es trenca.

Aquestes escletxes, amb parets de 10 a 20 m d’alçada, travessen el turó de nord a sud i es distribueixen principalment d’est a oest, amb algunes unions entre elles gràcies a altres fractures perpendiculars. A la zona més oriental del turó, a la dreta de la primera escletxa que hom veu des de l’actual camí d’accés, hi havia altres esquerdes que van desaparèixer a mitjans del segle passat per l’explotació d’una pedrera que extreia la roca calcària per fer ciment.

La primera de les escletxes, al sector més oriental

Durant els anys 1952-53 són explorades i topografiades per membres del GES del Club Muntanyenc Barcelonès; la topografia d’Oscar Andrés mostra amb línia discontinua les escletxes ja desaparegudes i l’autor calcula un antic recorregut total de 640 m que actualment ha quedat reduït a uns 300 m.

Topografia d'Oscar Andrés (1953), orientada al nord

L’any 1987, Xavier Badiella, del SIS del Centre Excursionista de Terrassa, realitza una altra topografia que assigna alguns noms a les principals esquerdes.

Topografia de Xavier Badiella (1987), orientada a l'est

D’acord amb aquestes dues topografies, nosaltres hem trobat transitables set escletxes, que en la nostra descripció numerem, sense més pretensió que l’orientativa, de l’Escletxa 1 a l’Escletxa 7, tot seguint un ordre d’est a oest.

Ens apropem a les Escletxes per l’autopista AP-2 fins a la sortida de Molins de Rei i continuem per la N-340 i després per la C-1413 en direcció a Rubi fins a la cruïlla amb la carretera que mena al nucli de El Papiol. A l’entrada del poble la mateixa carretera es converteix en Av. Generalitat, per on continuem fins al capdamunt de la població, on trobem una petita rotonda; seguim pel carrer del Carme fins que al final de les cases trobem a mà esquerra una gran esplanada on aparquem el cotxe, al costat d’una bòbila que explota les argiles de la zona.

Al costat d’un cartell informatiu, agafem en direcció nord un camí ample per on, després de pujar uns metres, passem pel costat d’una torre elèctrica. Poc després deixem a l’esquerra un corriol, per on continuarem després, i arribem tot seguit a una esplanada on s’obre la primera i més coneguda de les escletxes, que nosaltres anomenem Escletxa 1, a la dreta de la qual, segons hem arribat, s’obrien les altres escletxes desaparegudes.

Abans d’entrar al seu interior, pugem a la dreta per un corriol que ens situa al capdamunt de la seva paret oriental, amb bones vistes sobre Montserrat i el proper castell de Papiol, situat sobre un altre bloc rocallós que es va separar del grup principal.

Pugem al capdamunt de la primera escletxa

El castell i la població del Papiol

Retornem a l’esplanada i entrem a l’Escletxa 1, entre parets d’uns 15 m d’alçada a banda i banda on s’hi han traçat nombroses vies d’escalada, curtes però d’alta dificultat (5c, 6a, 6b). Cal dir que en ser la primera de les escletxes (i molts cops l’única) que veu molta gent, sovint és citada erròniament com la Rambla, quan aquesta es troba situada molt més a l’oest, gairebé al final del nostre recorregut. Aquesta “falsa Rambla”, curta i ampla, és una escletxa més interessant per a la pràctica de l’escalada en les seves dues parets que pel seu recorregut espeleològic, motiu pel qual no se li ha assignat cap nom en concret ni senyalitzat cap punt d’entrada i sortida en la topografia d’Oscar Andrés.

Escletxa 1


Sortim de l’Escletxa 1 en lleugera pujada per l’accés nord i girem tot seguit a l’esquerra amb una fàcil grimpada per la roca fins a situar-nos a l’entrada nord de l’Escletxa 2 (punt H de la topografia esmentada), molt més estreta que l’anterior i que es desenvolupa en paral·lel a aquesta. Primer hem de despenjar-nos uns metres per la roca, amb precaució però sense gaires dificultats (una altra cosa seria remuntar per aquí), fins que, arribats al fons, el recorregut va planer entre estretes parets fins a la sortida (punt G), on trobem un petit bloc encastat just a la nostra alçada que hem de superar ja sigui per sota, tot arrossegant-nos, o bé per dalt, tot fent oposició entre les dues parets.

Entrada nord de l'Escletxa 2



Ens trobem altra cop a la zona de l’esplanada. Seguim vorejant les parets calcàries en la mateixa direcció i girem tot seguit a la dreta en el punt on s’obre la següent escletxa; abans, però, pujem dalt de la roca per situar-nos sobre aquesta massa calcària, per on transcorren les escletxes que després visitarem. Estem una bona estona caminant per aquest sector, tenint sempre cura d’anar mirant per on trepitgem, doncs anem travessant per diversos llocs els esvorancs d’aquestes escletxes.

Al capdamunt d'una de les escletxes

Retornem al punt anterior i just a la nostra dreta (a l’esquerra si venim de l’aparcament) s’obre l’Escletxa 3 (punt F), anomenada Zig Zag en la topografia de Xavier Badiella. Fem un curt recorregut d’anada i tornada per aquesta escletxa estreta i sinuosa, tal com indica el seu nom, mentre tenim al damunt diversos blocs encastats entre les parets, que confiem seguiran ben ferms al seu lloc.

Escletxa 3, la Zig Zag


Des del capdamunt de l'escletxa

Tornem al punt d’entrada i seguim per un corriol, senyalitzat amb punts blaus, en direcció a la torre elèctrica per on hem passat abans; sense arribar-hi, girem tot seguit a la dreta per començar a baixar cap al sector occidental de les escletxes, més proper al poble. No triguem en trobar a la dreta l’entrada a l’Escletxa 4. Baixem uns metres fins a un racó relativament ample on sembla que tot just l’escletxa s’acabi; cal seguir, però, a l’esquerra per un estret forat a ran de terra, per on ens hem d’arrossegar de costat, fins aconseguir sortir a un eixamplament (punt D) on l’escletxa es bifurca.

Primera part de l'Escletxa 4

Entrant al pas estret

Deixem de moment l’escletxa de l’esquerra, i seguim recte per la que considerem la continuacio de l’Escletxa 4, anomenada la Mariana, tot passant per sota de més blocs encastats, fins que l’estretor ens impedeix de continuar.

Continuació de l'Escletxa 4, la Mariana


Retornem a l’anterior punt D i seguim ara per l’Escletxa 5, tot despenjant-nos fàcilment uns metres. Més endavant trobem una esquerda transversal que connecta amb l’Escletxa 6 (l’autèntica Rambla); no val la pena intentar arribar per aquí, doncs ho farem després per la seva entrada principal. El tram més transitable de l’Escletxa 5 acaba poc més endavant, en una zona estreta on trobem, entre algunes deixalles, un llibre de signatures dins un vell túpper de plàstic.

Baixem a l'Escletxa 5



Refem el camí fins a l‘Escletxa 4, per on superem altre cop el pas estret i tornem a sortir al camí principal. Per aquest camí, veiem poc després, a la dreta, una petita entrada, rere un altre bloc encastat, que acaba tot seguit en un petit pou; creiem que correspon al desenvolupament de la mateixa Escletxa 5.

Al petit pou de l'Escletxa 5

Seguim pel camí i als dos minuts entrem a la dreta (punt A) per veure les dues darreres escletxes, que s’obren tot seguit a banda i banda. Continuem primer recte per entrar a l’ampla Escletxa 6, anomenada la Rambla, que és l’altre sector on hi ha vies d’escalada i muntatges per a pràctiques d’espeleologia, doncs la seva amplada ho permet. Travessem aquesta escletxa, on al bell mig, vora la paret occidental, es dreça un gran lledoner, i sense sortir per l’altre costat (punt C) retornem a la seva entrada sud (punt A).

Entrada a les escletxes 6 (dreta) i 7 (esquerra)

Escletxa 6, la Rambla

Un gran lledoner al mig de l'escletxa


A continuació ens enfilem a la dreta (a l’esquerra si venim pel camí) per superar un bloc que dóna entrada a l’Escletxa 7, anomenada la Figuera, amb un primer tram paral·lel a l’anterior, que és la part més fàcilment transitable.

Entrada a l'Escletxa 7, la Figuera



Tanmateix, la continuació obliga a una grimpada un xic complicada; els més agossarats del nostre grup superen aquest pas, després del qual l’escletxa va canviant de direcció, de nord cap a sud, tot formant una “U”, fins que hom pot arribar al capdamunt.

Sortint per la continuació de l'Escletxa 7

Els altres membres del grup reculem fins al camí, des d’on també podem accedir a la part superior de la roca on s’obren les escletxes de la Figuera i la Rambla.

Després d’explorar aquesta zona, ja només ens cal seguir baixant pel corriol un parell de minuts fins a sortir al carrer d’accés a les Escletxes, que seguim a l’esquerra uns 200 m fins a l‘aparcament.

El castell del Papiol, sobre un gran bloc calcari

Completem aquesta ruta per les Escletxes amb la visita exterior del castell del Papiol, d’origen medieval (s. X-XII), bastit sobre un espectacular bloc de calcàries esculloses que va lliscar del grup principal de les escletxes. Un bon punt final a la nostra espeleo-passejada d’avui.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 26.11.17 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Ester Escobar i Pau Vázquez.

dilluns, 4 de desembre de 2017

Roca de Sant Martí, via Magical Mystery Tour

22.11.17  La Roca de Sant Martí és un dels nombrosos monòlits que es drecen a l’indret montserratí de la Plantació, a l’ombra dels Gorros i les Magdalenes. Es tracta d’una agulla modesta, eclipsada per la veïna Roca de Sant Cugat, però a la seva aresta sud els cèlebres germans Masó hi van obrir una via prou interesant: la Magical Mystery Tour.

Traçat de la via Magical Mystery Tour

Ressenya extreta de el col.leccionista de vies

Arribar a peu de via ja és tota una excursió, car hem de deixar el cotxe a la Vinyanova i continuar a peu per la pista en direcció a Collbató. Passat un camp d’oliveres, prenem un camí carreter, a l’esquerra i marcat en blau, que ens mena al Clot de la Mònica i des d’aquí ja ens enfilem pel sender conegut com a “Camí de l’Artiga”, tot deixant el serrat d’en Muntaner a ponent i passant sota la formosa placa oest del serrat de la Pastereta on ressonen noms de vies d’altíssima dificultat com  Anoiram, Stargate, el Kraken o Viatge Apatxe.

Passem de llarg, lògicament, i continuem l’ascens fins a un marcat pas entre roques on trobem, a mà dreta, el camí que s’enfila a Sant Joan. Nosaltres, però, seguim recte en suau baixada. Aviat se’ns uneix, per l’esquerra, el corriol de sortida de la ferrada de les Dames. Ara anem pel fons ombrívol del barranc fins que trobem una gran fita que ens indica l’entrada a la canal dels Llorers per on hem de pujar i fer els primers trams equipats amb unes grapes molt torçades. El peu de la via està a mà esquerra assenyalat amb les lletres MMT gravades a la roca. Aquí iniciem el nostre particular “tour”.

Inici del primer llarg

Com que el primer llarg és “de tràmit”, en Pau me’l deixa fer a mi. Malgrat que la tirada està qualificada de IV grau i que està molt ben assegurada amb quatre parabolts, jo vaig amb molt de compte i munto la primera reunió al bosquet penjat que hi ha al damunt.

Assegurant des del peu de la via

El segon llarg també és un pur tràmit, però la sortida és dolentíssima ja que és un desplom molt acusat. Per poder penjar els estreps del primer parabolt hem de refregar-nos l’esquena contra un escarransit arbret com si fossim l’ós Baloo de la Selva. Superat aquest “mal pas”, la dificultat minva moltíssim.

Inici del segon llarg

Així arribem a un nou bosquet suspès on es troba la segona reunió. Aquí comença la veritable escalada, i per a començar el tercer llarg no es veu ni un parabolt, i això que l’inici del llarg està qualificat de IV+.

Progressant pel tercer llarg

Quan en Pau arriba a un pitó clavat sota una panxeta de roca, el sol comença a il·luminar la part alta de l’esperó i, de sobte, es veuen brillar una colla de xapes que ens indiquen la continuació de la via, la qual, després d’un flanqueig ascendent a la dreta, segueix amunt per la vertical placa, que jo supero amb un parell de passos en A0 abans d’assolir el cim del contrafort on es troba la tercera reunió.

Superant la vertical placa

Des de l’esmentat cim, ens cal fer un canvi de reunió per tal de situar-la el més a prop possible de la base de l’autèntica Roca de Sant Martí. Aquí s’inicia la quarta tirada que és, en opinió de tothom, la més bonica de la via car es tracta d’un llarg flanqueig ascendent a la dreta a través d’una placa força vertical però farcida de generosos forats... sort d’això! En un pas, però, a mi em cal tirar d’A0 per a superar-lo amb garanties.

Inici del quart llarg

Flanquejant a través de la dreta placa

Delicat flanqueig d’entrada a la quarta reunió

A la quarta reunió

Després d’un flanqueig força aeri arribem a la quarta reunió, penjada a mig aire de la canal dels Llorers i damunt una pobra savina entaforada al peu d’un diedre per on s’inicia la cinquena i darrera tirada.

Sortint de la reunió pel diedre

Assegurant des de la quarta reunió

Mentre asseguro al company, em fixo en una sargantana que, curiosa i desinvolta, em mira a mi i a les cordes alternativament... com a ella no li fan falta! Quan em toca pujar a mi, em trobo a mitja tirada al peu d’un petit desplom, on me’n recordo de la sargantana i penso: «que bé m’aniria ara un xic de la seva desinvoltura». En fi... A0 i amunt! Així arribo a la cinquena i darrera reunió, situada just sota el cim de l’agulla, on ens fem la fotocim de rigor.

Fotocim

Per baixar cal continuar cap al nord i desgrimpar uns metres fins a la bretxa que separa les agulles de Sant Martí i de Sant Cugat i continuem el descens a frec de l’agulla dels Col·leccionistes per una dreturera canal, tant que en un punt hi ha fins i tot una corda fixa. Així arribem de nou al peu de la via i retornem a la Vinyanova seguint el mateix camí de l’anada... tota una altra excursió!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 22.11.17 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dilluns, 27 de novembre de 2017

Els Ganxos del Puigsacalm

19.11.17  Sembla un slogan però és cert que el Puigsacalm té “ganxo”, en concret té dues canals, equipades amb graons, baranes i passarel·les de ferro, i també alguna corda fixa, anomenades Ganxos Vells i Camí Nou (o Ganxos Nous). Per aquestes canals es pot pujar de dret cap al Puig Corneli des de Joanetes, i aquest és el lloc proposat per l’equip “ferratero” per anar escalfant motors de cara a la nova temporada.

Puig Corneli des de Joanetes

A Joanetes hem arribat de bon matí tot travessant el coll de Bracons pel flamant túnel homònim, i hem deixat el cotxe a l’aparcament que hi ha a l’entrada del poble a tocar d’un restaurant, i des d’aquí hem fet cap al nucli del poble acompanyats per un parell de gossos que se’ns han afegit a la festa. A la sortida del poble trobem a mà dreta una primera desviació cap a les Olletes, però nosaltres anem uns pocs metres més enllà per prendre la segona desviació que indica a Santa Magdalena pel Barret.

Travessem una tanca metàl·lica

Després de deixar les darreres cases i de travessar el Pla de Miralles, el camí, amb marques de pintura groga i estaques de fusta, s’endinsa a un ombrívol bosc d’alzines i pren una carena que es va fent més i més costeruda a mesura que pugem amb nombrosos ressalts rocosos, alguns força descarnats.

Al capdamunt d’un ressalt de roca

Façana sud del Puig Corneli

De sobte sortim del bosc d’alzines i davant se’ns desplega la muralla sud del Puigsacalm per on pugen els camins equipats. Aquí la carena s’ajeu i ens dóna un breu respir però tot seguit torna a redreçar-se. En aquest espai recerat i assoleiat encara es poden trobar algunes flors com les de l’aster (Aster amellus).

Aster

Així arribem al peu d’un gran bloc conglomeràtic amb lletres pintades en les que es pot llegir “el Barret”. Aquest és el punt clau de l’excursió, on els camins divergeixen: a ponent marxa el sender cap a la canal dels Ganxos Vells i a llevant va el sender cap al Camí Nou.

La roca pintada on divergeixen els camins

Nosaltres com que pretenem pujar pels Ganxos Vells i baixar pel Camí Nou, anem cap a l’esquerra tot planejant sota la gran paret sud del Puig Corneli entre arbres caducifolis de fulles color groc i roig, que tan grats pensaments evoquen a segons qui.

Planegem sota el mur de gres...

...entre arbres tardorencs

Així arribem al peu de l’ampla canal, la qual remuntem gràcies a un enginyós conjunt de baranes de ferro forjat, grapes, cadenes i cordes fixes que ens ajuden a superar els trams més verticals. Lògicament aquí ens acomiadem dels nostres fidels acompanyants de quatre potes que se’n tornen al poble.


Trams de canal equipats amb baranes i grapes

També hi ha cadenes...

... i cordes fixes

Passats aquests trams equipats, continuem pujant fort fins que assolim el coll de Joanetes ( o dels Ganxos) entre el Puig dels Llops i el Puig Corneli. Des del coll anem a la dreta per un sender molt penjat que flanqueja sota el cim del citat Puig Corneli on es pot veure un estel de Nadal de colossals dimensions.

Arribant al coll de Joanetes on finalitza la canal

Indicador de la canal al coll de Joanetes

Planejant per una cornisa del vessant sud del Puig Corneli

Aviat s’encendrà aquest estel de Nadal

El camí arriba a les instal·lacions d’unes antenes que són un punt de referència de primer ordre, i des d’aquí ens enfilem fins al capdamunt del puig per tenir més bona vista de la vall de Bas i del pla d’Olot. Al cim aprofitem per a fer un mos de cara al nord amb vistes de l’ermita de Santa Magdalena del Mont, del clot per on es despenja el Salt del Sallent i del gran massís del Canigó. Des d’aquí podem reconèixer el mas de Freixeneda, amb la seva característica arcada i que ja vam visitar en el decurs de l’excursió a les Escletxes de Freixenda l’octubre del 2015.

El darrer esforç per pujar al Puig Corneli

Fent un mos al cim

Es dóna el cas que al cim no estem sols ja que també hi ha un grup de joves que, en un moment donat, despleguen els seus parapents i surten volant... Davant la sorpresa, les càmeres treuen fum i les boques se’ns omplen d’ooohs i d’aaahs, tot despertant en nosaltres una sana enveja.


Els parapents s’enlairen aprofitant el suau vent

Ens estem al cim una bona estona seguint el vol silenciós dels parapents fins que decidim que ja és hora d’anar tornant car no tenim tot el dia. Així que baixem del cim fins les antenes i aquí, després de creuar una porta de fusta, prenem un sender que davalla fort en direcció a una marcada bretxa on trobem els primers ferros del Camí Nou.

A la bretxa trobem els primers graons de ferro

El descens continua cap al sud per l’estreta i descarnada bretxa equipada amb una barana de ferro i uns quants graons, que si no fos per ells la baixada seria força compromesa.

El descens per la bretxa

Un cop ens situem al peu de la bretxa, i abans de continuar el descens, anem un xic a l’esquerra a trobar un balcó rocós on hi ha una campaneta coronada amb un barret.

La campaneta del Barret

Ara toca el tram més impressionant de la baixada: Un diedre força dret equipat amb uina barana, uns quants graons i unes passarel·les de ferro que ens asseguren un descens més o menys segur... glup!

Inici de la baixada del diedre

Aquest tram equipat vist des de baix

A partir d’aquí la dificultat del camí minva ja que només queden algunes grapes aÏllades que ens ajuden a superar alguns trams de roca despullada. Per a un descens més gradual, recentment s’hi han fet uns esglaons amb planxes de ferro. Al final d’aquest tram, l’any 2008 s’hi va col·locar una placa amb motiu del 45 aniversari de l’obertura d’aquest camí amb ferros, molts ferros.

Placa commemorativa a l’entrada del Camí Nou

Tanquem el cercle

Així arribem de nou al bloc conglomeràtic on tanquem el cercle i ara ja només ens cal tornar a Joanetes pel mateix camí d’anada. Després de travessar de nou el pla de Miralles arribem al poble, el qual creuem tot passant a frec de la seva església de Sant Romà, d’origen romànic però molt modificada.

Notables roures al Pla de Miralles

Arribem a Joanetes

Ens acomiadem dels nostres amics de quatre potes

Quan sortim de Joanetes en direcció a l’aparcament... oh sorpresa!, ens venen a acomiadar els gossos que ens han acompanyat fins al peu dels Ganxos Vells. Aquests si que estan en forma! Fins a la propera.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 19.11.17 per Isabel Benet, Alfons Belinchón, Pau Vázquez, José Rodríguez i Ferran Guillén.