dimarts, 8 d’agost de 2017

Matinal al pic de Duraneu

16.07.17  Fàcil i ràpida ascensió al pic de Duraneu (2539 m), situat a la serra de l’Artiga, a l’Alta Cerdanya, sobre l’antiga estació d’esquí d’Er Puigmal (tancada des de l’abril de 2013), i enfront del massís del Puigmal. Malgrat ser un modest cim, d’alçada similar a la de la Tosa d’Alp però envoltat de muntanyes més altes, és un mirador excepcional i la seva ascensió és molt recomanable si, com avui,  ens trobem a la Cerdanya i disposem només d’unes poques hores al matí per realitzar una excursió.

El punt de sortida es troba a l’esmentada estació d’esquí d’Er Puigmal, des d’on pujarem, d’una manera prosaica però pràctica, pel traçat de les pistes d’esquí. Es pot accedir per l’ampla carretera que hi mena des de la N-116, a l’alçada de Santa Llocaia, entre la Guingueta d’Ix (Bourg-Madame) i Sallagosa. També ho podem fer (és el nostre cas) des de la població d’Er, al costat de Sallagosa, on agafem una estreta pista asfaltada que travessa la Ribera d’Er i comença a guanyar alçada amb llaçades fins a desembocar a la carretera de l’estació, per on continuem a l’esquerra, tot passant pels edificis de serveis del Pla de Cotze (1832 m) i per l’antic aparcament de les Esplanes (1971 m), fins a la nova zona d’aparcament (2060 m), on una barrera marca el límit d’accés als vehicles.

Comencem a caminar pel tram de carretera tancat a la circulació. Als cinc minuts, en un revolt a la dreta on hi ha una estació de tractament d’aigües, deixem a l’esquerra el camí ample que s’endinsa a la vall de la Ribera d’Er, per on retornarem, i seguim la solitaria carretera, tot guanyant alçada en diverses llaçades mentre tenim cada cop un panorama més obert, fins que l’asfalt s’acaba a la jaça del Prat de la Tossa (2220 m), una zona de pastures on es troben les instal·lacions d’un remuntador.

La vall de la Ribera d'Er i el massís del Puigmal,
des de la jaça del Prat de la Tossa

Comencem a pujar per les antigues pistes d'esquí

En aquest punt iniciem l’ascens al pic de Duraneu a través de pistes d’esquí per on haurem de remuntar uns 320 m de desnivell. Al principi la inclinació és moderada i ens anem decantant cap a la dreta, en direcció oest, seguint el traçat d’una pista de manteniment, mentre rera nostre es desplega, esplèndida, la vall de la Ribera d’Er, encapçalada pel Puigmal de Llo, el Petit Puigmal de Segre i el Puigmal d’Er o senzillament Puigmal.

Més amunt, quan el panorama s'amplia cap a la plana cerdana i el massís del Carlit, girem a l’esquerra per enfilar la pista d’esquí que mena directament al cim, mentre la inclinació augmenta i ens obliga a esforçar-nos de valent.

Vistes al massís del Carlit

Enfilem el segon i més dur tram de pujada

Finalment arribem a una gran esplanada de la carena, on es troben les instal·lacions del remuntador i una caseta de fusta, que deixem enrera per assolir un turonet amb dues grans fites que indiquen el cim del pic de Duraneu (2539 m).

Els remuntadors al capdamunt del cim,
inactius i abandonats els darrers anys

Ens dirigim al turó on es troba el cim

Arribem entre dues grans fites

Al pic de Duraneu, amb el Puigmal al darrera

Des d’aquí gaudim d’una gran vista: la Tosa d’Alp, rera la qual treu el cap el Pedraforca, la serra del Cadí, els massissos del Puigpedrós i del Carlit, els Perics i la serra de Madres, així com l’esmentada vall de la Ribera d’Er amb tres dels quatre Puigmals.

Vistes a la Tosa d'Alp i el Cadí

La carena on ens trobem continua al sud-est cap a la Tossa del Pas dels Lladres, més elevada i on arriben més remuntadors. Nosaltres avui ja en tenim prou i baixem per l’altre costat del cim fins a un collet (2480 m) on hi ha un altre remuntador. Des d’aquí, deixant la pista d’esquí que baixa de la Tossa dels Pas dels Lladres, iniciem un fort descens cap a la jaça del Prat de la Tossa, enllaçant més avall amb l’itinerari de pujada.

Baixem cap a la jaça del Prat de la Tossa

Al pedregar hi creix l’herba blanca (Senecio leucophyllus), una planta endèmica del Pirineu oriental, i damunt les seves flors hi trobem un exemplar de papallona que rep el nom de paó de dia (Inachis io), pels grans ulls que té a les ales.

La papallona anomenada paó de dia

Un cop a la jaça, seguim la continuació de la carretera per on hem arribat, ara una pista herbada que en suau descens mena a la vall de la Ribera d’Er; uns metres abans d’arribar al torrent, deixem a la dreta el sender amb fites que s’enfila entre nerets cap al clot de la Pastera i la carena del Puigmal.

A l'entrada de la vall de la Ribera d'Er

Enllacem poc després amb el camí que recorre la vall, a pocs metres d’una captació d’aigües. Ara ja només cal seguir a l’esquerra aquest camí en suau descens, per on travessem la Ribera d’Er; i que poc més avall desemboca al revolt de la carretera de les pistes d’esquí, per on retornem tot seguit a l’aparcament. Ha estat una “ascensió-exprés” molt panoràmica i gratificant.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 16.07.17 per Isabel Benet, Isabel Salvia i Ventu Amorós.

dimarts, 1 d’agost de 2017

Pel Camí de Sant Jaume a la Cerdanya (II)

15.07.17  Encara que només sigui per una jornada, les Isabels ens tornem a posar en marxa pel Camí de Sant Jaume, allà on el vam finalitzar en l’anterior recorregut a peu, és a dir, al final del carrer Camí d’Ur de Llívia (1224 m), on hi ha uns plafons informatius de la ruta. A aquesta hora del matí encara fa prou fresca per anar un xic abrigades, però ja es veu que acabarà fent calor… com cada dia.

A la sortida de Llívia

Enfilem la pista en direcció a Ur, tot deixant a mà esquerra les instal·lacions d’una hípica. Marxem entre els camps de conreu encarades al Puigpedrós. A mà dreta tenim el turó de Bell-lloc coronat per l’església de Santa Maria.

Pel camí d'Ur

Arribem  a l’entrada del pont medieval sobre el riu d’Angostrina on trobem l’únic plafó en francés del camí de Sant Jaume que trobarem avui i també un poltre, instal·lació que servia per a subjectar i ferrar els cavalls.

A l'entrada d'Ur, amb el poltre per a ferrar els cavalls

Pont sobre el riu d'Angostrina

Així, després de creuar el riu, entrem al nucli històric d’Ur (1200 m) situat a mig camí entre Puigcerdà i Llívia, i tot seguit passem a frec de l'església de Sant Martí, romànica encara que molt modificada.

Sant Martí d'Ur

Sense perdre més temps, car tenim molt camí per endavant, creuem la N-20 i abandonem Ur per continuar per una urbanització, tot passant també sota les vies del famós “Tren Groc”, que va de la Tor de Querol a Vilafranca de Conflent, i que avui tampoc tindrem la sort de veure’l.

Remuntant en direcció a Puigcerdà

Des d’aquesta urbanització surt un sender molt estret i costerut que ens obliga a posar peu a terra i a treure’ns una de les capes d’abric. Aquest sender desemboca a una pista asfaltada d’accés al nucli de Puigcerdà. Per damunt d’aquesta pista, i a tocar d’un dipòsit de gas natural, s’hi ha construït un petit estany i una àrea de lleure.


Seguim per la pista asfaltada fins que, uns metres més enllà, la deixem per prendre un camí carreter anomenat Camí dels Enamorats, flanquejat per grans arbres i que va paral·lel a una sèquia d’origen medieval, la qual neix a Riutés, prop de la Tor de Querol, i pren les aigües del riu Querol o Aravó. Aquest canal és el que alimenta l’estany de Puigcerdà, a l’entorn del qual s’hi van construïr, a finals del segle XIX i inicis del XX, diverses vil·les d’estiueig de la burgesia catalana.

Un dels pals indicadors de la ruta

Camí dels Enamorats

Uns metres més enllà deixem a mà esquerra la pista que es dirigeix a Sant Jaume de Rigolisa, una capella de finals del segle XVII i d’estil neoromànic, amb un esbelt campanar el qual amb prou feines sobresurt d’entre l’espessa vegetació.

Campanar de Sant Jaume de Rigolisa

Nosaltres, però, continuem recte pel Camí dels Enamorats i així arribem a la part alta de Puigcerdà (1204 m), que creuem pel seu extrem nord, tot deixant a mà esquerra l’estany que no visitem perquè no tenim temps. Ràpidament baixem del turó on s’hi asseu el nucli antic i a mig descens ens desviem a la dreta per un carrer que baixa de dret al polígon industrial des d’on anem a buscar el pont gòtic de Sant Martí sobre el riu d’Aravó.

Travessem el pont de Sant Martí sobre el riu d'Aravó

Just a l’altra banda creuem la carretera i ens dirigim cap al nucli urbà de Bolvir, tot travessant una urbanització amb residències molt luxoses i passant a frec de la Mare de Déu del Remei, una església de finals del segle XIX i d’estil neogòtic coronada per una esbelta cúpula poligonal. Sobre la seva porta d’entrada hi ha uns versets que resen: En mig d’una hermosa plana / heu posat la vostra seu / per ser reina i sobirana / dels pobles que tant ameu.

Mare de Déu del Remei

Baixant cap a Bolvir

Després de creuar ràpidament el nucli antic de Bolvir (1145 m), travessem la carretera N-260 i prenem una pista molt oberta que davalla suaument, entre prats i conreus, vers el riu Segre amb bones vistes de la Tosa d’Alp, les Penyes Altes del Moixeró i la cara nord del Cadí.


Mare de Déu de Quadres, amb el Cadí al fons

Així arribem a una gran clariana on hi destaca l’església romànica de la Mare de Déu de Quadres (s. XII), que fou capella d’un antic hospital de viatgers i pelegrins. Avui dia aquesta ermita està a tocar d’un bonic hotel-restaurant, o sigui que no ha perdut del tot la seva funció. Pocs metres més enllà ja toquem la riba del riu Segre.

A la vora del Segre

Continuem per la pista, la qual fa una petita marrada per evitar alguns camps i, tot seguit, arribem a l’entrada de l’estret d’Isòvol, obert entre els turons de Baltarga i d’Isòvol. Antigament hi havia hagut un pont medieval, conegut com el Pont del Diable, les restes del qual encara es poden veure a tocar del les instal·lacions del camping Bellver. Avui dia és gràcies a la passarel·la d’una estació d’aforament que podem creuar el Segre en aquest punt.

Creuem el Segre pel pont de l'estació d'aforament

Fins fa ben poc, però, el Camí de Sant Jaume quedava aquí interromput perquè el citat càmping i un canal d’aigua, situats a banda i banda de l’estret, n’impedien el pas, però des de l’any 2014 , en que es va cobrir el canal amb lloses de ciment,  ja es pot travessar aquest estret tot planejant per la base del turó de Baltarga.

Camí sobre el canal

En sortir de l’estret ja entrem a la subcomarca de la Batllia on retrobem el canal descobert i on deixem a mà esquerra una pista que puja a un camp de conreu. Nosaltres continuem per un sender pedregós que baixa fort  i passa per sota la carretera d’accés al Túnel del Cadí. Tot seguit, però, ens trobem que el torrent de Pedra, que normalment està prou sec, ara baixa tant ufanós que pensem que és millor descalçar-se i passar-lo a peu abans de caure-hi a dins.

Creuem el torrent de Pedra

Un cop a l’altra banda continuem a la dreta per un camí carreter pel qual també creuem el torrent de la Fou de Bor però per una passarel·la de ciment. Així sortim a la carretera d’accés a Bellver de Cerdanya, on s’ha habilitat un carril-bici molt ample però molt curt car s’acaba a l’entrada del nucli de Talló.

Santa Maria de Talló

Així arribem a l’església de Santa Maria de Talló, un gran temple d’origen romànic, que alguns qualifiquen com La catedral de la Cerdanya, i que al seu dia va acollir una comunitat canonical. Continuem pel Cami de Sant Jaume, tot vorejant pel sud el turó on s’asseu el nucli antic de Bellver, fins que sortim a una carretera local just al costat de la font dels Cucs. Anem cap a ponent per aquesta carretera i, als pocs metres, trobem a mà dreta la desviació que porta al Parc Fluvial de les Basses de Gallissà, que és per on va el Camí de Sant Jaume, però com que no hi ha cap indicació a l’entrada nosaltres continuem recte per la carretera tot passant pel nucli de Pi, als afores del qual recuperem el senyals del camí.

La torre inclinada de Santa Eugènia de Nerellà

Així arribem a Santa Eugènia de Nerellà (1060 m), petit poble on hi destaca l’únic element romànic de la seva església: una torre-campanar de quatre pisos amb un desplom de 1,25 m.  Deixem enrera aquesta particular “torre de Pisa” de la Cerdanya i continuem per la mateixa carretera de traçat ondulant, tot creuant el mas dels Torrents rehabilitat com a casa de turisme rural.

Cal Manxot

Així arribem a Cal Manxot, un gran casal amb tots els elements típics d’una casa de pagès: el badiu, l’era, el porxo, una ermita (dedicada a la Mare de Déu del Roser), i també una granja. Aquí deixem l’asfalt per prendre una pedregosa pista que creua la propietat i, amb fortes baixades i pujades, arribem a les envistes de Sant Martí dels Castells, una fortificació medieval que va servir d’inspiració al poeta Gustavo Adolfo Bécquer per a la seva llegenda La cruz del diablo.

Baixant cap a Sant Martí dels Castells

La pista desemboca a la N-260 però el Camí de Sant Jaume baixa per darrera la tanca de protecció de la carretera cap a l’aiguabarreig del Segre amb el torrent de Ridolaina, el qual creuem per un pont de ciment i continuem per un sender enlairat però tan estret que l’hem de fer tot a peu. Després de passar sobre una passarel·la de fusta, desemboquem a un camí carreter conegut com Itinerari de la Llúdriga, recorregut marcat amb estaques i plafons que ens informen sobre l’hàbitat i costums d’aquest mamífer seminocturn.

Instal·lacions de l'Itinerari de la Llúdriga

Així arribem a Martinet (950 m), capital de la subcomarca del Baridà i punt des d’on iniciarem el retorn a Llívia ja que aquí deixem el camí de Sant Jaume, el qual segueix baixant per la vall del Segre en direcció a l’aiguabarreig amb el riu Ebre. Portem uns 35 Km de recorregut.

Pont sobre el Segre a Martinet

Aquí ens trobem amb en Ventu, el nostre particular “equip de suport”, i tots plegats aprofitem per a fer un descans i un mos, i un cop recuperades les forces, prenem la carretera que puja a Montellà tot gaudint de les espectaculars vistes de la muralla del Cadí amb el Costa Cabirolera com a cim més destacat.

Per la carretera de Montellà, amb grans vistes del Cadí

Passem vora Montellà

Deixem de banda l’accés al poble de Montellà i continuem recte per una carretera local més estreta i ondulant, tot deixant a mà dreta la pista que puja a Prat d’Aguiló i passant a frec de la casa de colònies de Ridolaina, molt animada aquests dies de vacances.


Així passem de nou per cal Manxot i per Santa Eugènia de Nerellà, on un passejants que descansen a l’ombra ens saluden i ens animen: «Vinga, que ja us falta poc»... la realitat, però, és que encara ens queda molt. Passem per les Basses de Gallissà i revoltem el turó de Bellver pel nord en direcció a Baltarga on, a l’església del poble, ens espera l’”equip de suport”.

Baltarga

Sant Andreu de Baltarga

Quan hi arribem, en Ventu ens comenta que ha tingut temps de pujar al Tossal de Baltarga on des de l’any 2015 s’hi fan treballs d’excavació d’un poblat ibèric. Després d’omplir els bidons d’aigua, molt necessària a aquesta hora en que la calor apreta de valent, continuem ruta per la pista de connexió amb Sansor.

Camí de Sansor

Arribant a Sansor

Des del petit nucli de Sansor continuem recte tot creuant el pla de Prats fins que desemboquem a una carretera local a l’alçada de l’aeròdrom de la Cerdanya. Anem a l’esquerra per aquesta carretera que ens porta a Sanavastre, poble reunit al voltant de la seva petita església de Sant Iscle i Santa Victòria, d’origen romànic però molt modificada.

Sant Iscle i Santa Victòria de Sanavastre

Ara ja només ens cal seguir a llevant per la carretera, a frec de la sèquia de Sanavastre, tot creuant el camp de golf de Fontanals, a Soriguerola, i els olorosos camps de blat recentment segats.


Tornem a creuar el riu Segre per un pont de ciment i prenem la direcció de Puigcerdà tot passant a prop de Ventajola.

Arribant a Puigcerdà

Des de Puigcerdà anem cap a la Guingueta d’Ix (Bourg-Madame) i després, fent un darrer esforç, pugem cap a Oncés des d’on prenem una pista, que sembla que no s’acabi mai, la qual ens deixa a la urbanització de Llívia Park, molt a prop del parc de Sant Guillem on finalitzem aquesta ruta circular del Camí de Sant Jaume per la Cerdanya.

Capella de Sant Guillem de Llívia

Ha estat un itinerari gratificant, malgrat la calor, d'uns 71 Km de recorregut i 800 m de desnivell. Fins la propera! Track de la ruta.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 15.07.17 per Isabel Benet i Isabel Salvia.

dimarts, 25 de juliol de 2017

Pel Camí de Sant Jaume a la Cerdanya (I)

El Camí de Sant Jaume per la Cerdanya és una via secundària del camí principal català (de la Jonquera i del Port de la Selva a Montserrat i Alcarràs), antigament transitada pels pelegrins provinents dels colls de la Perxa i de Pimorent, dues rutes que confluïen a Sant Jaume de Rigolisa, prop de Puigcerdà. El camí unificat creuava la Cerdanya al costat del riu Segre, i continuava des de Martinet resseguint aquest riu per la Seu d’Urgell i Balaguer, des d’on seguia per Alcarràs, Montsó i Jaca, on hi confluïa finalment amb el Camí Francés provinent de Roncesvalles; també es podia continuar més al sud per Lleida i Alcarràs, per seguir el Camí de l’Ebre o Xacobeo. Els pelegrins seguien bàsicament el traçat de l’antiga via romana coneguda com Strata Ceretana, que des del coll de la Perxa passava per Julia Lybica (Llivia) i anava seguint el riu Sícoris (Segre) fins a Ilerda (Lleida).

Aquest estiu ens hem proposat fer aquest Camí de Sant Jaume per la Cerdanya en dues etapes: del coll de la Perxa a Llívia a peu, i de Llívia a Martinet amb bicicleta. En la primera d’aquestes etapes, d’uns 14 Km de recorregut, 150 m de desnivell positiu i 520 m de desnivell negatiu, ens dirigim des de Llívia, amb un dels cotxes, cap a Sallagosa, des d’on continuem per la carretera N-116 fins al coll de la Perxa (15 Km des de Llívia); a l’alçada d’aquest coll, girem a la dreta per la D-33 per deixar tot seguit el cotxe en una zona d’aparcament a la dreta de la carretera.


Des del coll de la Perxa (1579 m), seguim uns 50 m per l’esmentada D-33, amb marques del GR 10 que deixem tot seguit per continuar a la dreta per un camí ample, a l’entrada del qual trobem el primer plafó informatiu de l’etapa sobre el Camí de Sant Jaume, senyalitzat a partir d’aquí amb estaques de fusta amb el símbol de la petxina groga sobre fons blau; també hi trobarem en aquest primer tram les marques grogues i vermelles corresponents al GRP Tour de Cerdagne.

Plafó a l'inici del Camí de Sant Jaume a la Cerdanya

Anem avançant en direcció sud, amb una gran vista sobre el massís del Carlit i la plana cerdana, amb les poblacions de Bolquera i Font-romeu, i flanquejats a l’esquerra per un bosc de pi roig que més endavant també ens envolta per la dreta.

La plana cerdana i el massís del Carlit des del Camí

Anem travessant un bosc de pi roig

Anem pujant suaument, i al final d’aquesta pujada el camí gira a la dreta i poc després surt del bosc. El sender, ara ja un camí carreter, travessa un rierol i poc després, en una bifurcació, conflueix amb el Circuit arqueològic d’Eina, senyalitzat com a PR 16, que vam seguir fa uns anys; deixem en aquesta cruïlla el GRP, que continua a l’esquerra en direcció a Eina, i seguim recte pel PR, mentre veiem, elevat uns metres a la nostra dreta, el dolmen de Pasquerets.

Ens apropem al dolmen de Pasquerets

Deixem de moment el camí per apropar-nos, mitjançant un corriol a la dreta, a aquest sepulcre megalític, erigit probablement durant el Calcolític o Edat del Coure (2000-1800 a.C.), que té com a elements originals la llosa de capçalera i les dues lloses laterals, mentre que la coberta i una petita llosa lateral que la equilibra són modernes, corresponents a la restauració de 1987. Des d’aquí es domina una gran panoràmica, amb el massís del Carlit a un costat, i el Cambradase i la serra dels Clots flanquejant l’entrada a la vall d’Eina, a l’altre.


Dolmen de Pasquerets

Vistes al Cambradase i l'entrada a la vall d'Eina

El corriol continua per l’altre costat i baixa tot seguit al camí, pel qual anem baixant suau en direcció oest, tot observant les curioses flors en forma de bec de l’herba esquellera (Rhinanthus mediterraneus), una planta semiparàsita que, quan s’asseca, les llavors que estan dins el calze, en ser mogudes pel vent, fan un so com una esquella.

El camí es troba ben senyalitzat

Herba esquellera

Després d’un parell de revolts, arribem al tram on es fa visible la via romana. Malgrat que que la vegetació cobreix gran part de les restes de l’antic empedrat de la calçada, encara hi podem veure, al llarg d’uns 200 m, diversos pilons guarda-rodes, un canal de desguàs i dos grans murs de sosteniment a sota nostre.

Tram visible de la via romana, amb guarda-rodes

Al final de la baixada girem a la dreta per creuar el riu d'Eina per un pont de fusta, situat sobre les restes de la base d’un antic pont d'origen romà.


Travessem el riu d'Eina

Trobem tot seguit una cruïlla amb un pal indicador; deixem a l’esquerra el PR, que puja cap al menhir d'Eina, i seguim recte per passar tot seguit per un petit pont fet amb grans lloses de pedra, que correspon també, malgat estar indicat com a pont mégalithique, a l'època de la via romana (hi podem veure, tombat a un costat, un altre piló guarda-rodes); uns pocs metres més endavant, a la dreta del camí, hi ha la curiosa Roca dels Traginers, amb un trau vertical que la talla pel bell mig.

Deixem el circuit arqueològic i continuem pel Camí de Sant Jaume

El camí, ocupat en algun tram per amplis bassals d’aigua, acaba desembocant a la carretera D-29 que per l’esquerra mena a Eina; aquí hi trobem una altre plafó informatiu. Seguim a la dreta per aquesta carretera uns 500 m fins a confluir amb la N-116, que travessem amb precaució per seguir a l’altre costat per un camí carreter que travessa un extens prat i va davallant cap al rec de Galamany, sobre el qual hi passa la via del Tren Groc de Cerdanya (no tindrem la sort de veure’l passar en aquest moment).

Ens dirigim per un extens prat cap al rec de Galamany

El camí gira a la dreta i poc després el deixem, doncs els senyals del Camí de Sant Jaume ens indiquen baixar uns metres a l’esquerra camp a través fins a travessar per sota el pont de la via del Tren Groc, per on passa el rierol esmentat.

Baixem a travessar el pont del Tren Groc

Seguim a l’altre costat cap a la dreta, resseguint aquest rec de Galamany que travessarem fins a tres vegades. Després ens anem enfilant per salvar un carener i arribar als Plans Baladors, on trobem un altre plafó del Camí.

Plafó del Camí als Plans Baladors

Avancem encarats a la vall de Llo

Seguim uns metres a l’esquerra, encarats a la vall de Llo, i després girem a la dreta, per anar avançant entre tanques a banda i banda, i amb el camí bastant tapat per la vegetació. Ens decantem després cap a la dreta, tot creuant un collet, per continuar per un camí carreter, amb enlairades vistes sobre la plana cerdana i les valls de Llo i Err.

Un aspecte de la plana, amb les valls de Llo i Err

Passem pel costat d’un dipòsit i arribem al capdamunt d’un carener, des d’on veiem el turó del Castell de Llívia, amb les poblacions d’Estavar, en primer terme, i Llívia, al darrera, en un panorama presidit pel massís del Puigpedrós.

El turó del Castell de Llívia, amb Estavar en primer terme

Comencem a davallar cap a l’esquerra, guiats per fites, per terreny pedregós on afloren les pissarres. Més avall seguim a la dreta per una pista que s’endinsa breument al bosc, a la sortida del qual passem a la vora d’una bassa, uns metres per sota de la pista, a l’indret on hi hauria abans una antiga explotació de lignit, i entrem tot seguit als carrers del petit nucli de Bajande.

Pel camí de Bajande a Estavar

Continuem per la carretereta que des d’aquesta població mena a Estavar, on hi arribem després de creuar el rec d’Angost, que conflueix prop d’aquí amb el Segre.

Entrem a Estavar pel pont sobre el rec d'Angost

Ajuntament d'Estavar

Sant Julià d'Estavar

Passem pel costat de l’església romànica de Sant Julià (s. XII) i continuem per carrer del Camí de la Font del Sofre fins a la carretera que mena a la part alta d’Estavar i al coll d’Egat. Travessem aquesta carretera i seguim recte per una pista que voreja per la dreta el turó del Castell, entre camps de gramínies on hi destaquen les plumoses flors dels blavets (Centaurea cyanus).

Pel camí d'Estavar a Llívia

Blavet

La pujada és suau però constant fins al coll d’Estavar, situat entre el turó del Castell, que mostra en aquest vessant un ufanós bosc de pi roig, i la pedrera de Llívia.

Arribant al coll d'Estavar, entre aquesta població i Llívia

Des del coll davallem uns metres fins entrar a Llívia (1224 m) pel carrer de les Bulloses, al final del girem a la dreta pel Camí Ral, per continuar poc després, també a la dreta, pel Camí d’Ur fins a la sortida de Llívia, on hi ha un altre plafó informatiu del Camí de Sant Jaume.


En aquest punt finalitzem avui la nostra ruta a peu. Demà continuarem a partir d’aquí el nostre pelegrinatge amb bicicleta.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 14.07.17 per Isabel Benet i Ventu Amorós.