dimecres, 28 de juny de 2017

Gorra Frígia, via Pere Navalón

15.06.17  Després d’uns quants intents frustrats, quasi sempre per una meteorologia adversa, per fi ens trobem el Pau, el Jaume i jo al peu de la via Pere Navalón, una bella línia que discorre per l’extrem més occidental de la cara oest de la Gorra Frígia, immediatament a la dreta de la clàssica via Fernando Lajarín.

Traçat de la via Pere Navalón a la Gorra Frígia

Hi hem arribat des del monestir, tot seguint el camí de les escales fins l’ermita de Santa Anna, punt on hem pres el sender que baixa a creuar el torrent de Santa Maria i s’enfila per una drecera fins al camí principal que va de Sant Joan a Sant Jeroni, i que planeja a mitja alçada per sota les Gorres, amb magnífiques vistes sobre la regió de Sant Salvador.



Un cop hem deixat enrera la cara est de la Gorra Frígia, inundada de sol, prenem a mà esquerra un corriol dreturer el qual, després de superar una carena, baixa a buscar la base de la cara oest encara a l’ombra, molt apreciada avui perquè segurament acabarà fent una calor de mil dimonis.

Ressenya de la via Pere Navalón

Aquesta via la va obrir el Pau l’any 2006 en record del nostre benvolgut company, en Pere Navalón Sobre, qui ens havia deixat un any abans de manera prematura i sobtada. Un cop ens hem calçat el material, el Jaume comença la primera tirada, graduada de 6a, però encara sort que aquest grau no és obligat i en Jaume la supera en artificial, però queixant-se que les xapes estaven clavades a la paret amb uns cargols molt sospitosos i poc de fiar, i és que el Pau va utilitzar els cargols d’un armari, però convenientment modificats per a l’ocasió, per això aquesta via també se la coneix amb el nom de Salidas de Armario tot jugant amb el doble sentit de l’expressió.

Iniciant la primera tirada

Després que en Pau li assegurés que d’aquestes xapes s’hi podria penjar un elefant, en Jaume arriba a la primera reunió situada sobre una estreta i característica repisa, i un xic a la dreta de la vertical de la tirada. Acte seguit ens toca pujar a la resta d’expedicionaris, tot progressant d’acord amb els nostres graus respectius: jo en artificial i el Pau en lliure.



Inici de la segona tirada

Malgrat totes les explicacions del Pau sobre la solvència de les assegurances, en Jaume diu que ja ha tingut prou emocions i que la resta de tirades les hi deixa per a ell. Així que en Pau arrenca muntanya amunt, tot travessant un mar de còdols que són una delícia pels sentits, sobre tot pel del tacte. Comencem a deixar pati als nostres peus i el paisatge s’eixampla. El sol, en el seu particular i ràpid ascens, amenaça amb superar l’aresta de la Gorra Frígia i llençar-se damunt nostre sense cap pietat.



A la segona reunió

Així arribem a la segona reunió, situada també lleugerament a la dreta de la vertical de la tirada i damunt d’un petit llavi obert a la roca. L’escalada de la tercera tirada continua amb la mateixa tònica i la mateixa dificultat del segon llarg. Mentre observem com totes les agulles que ens envolten es van empetitint, ens adonem que a la Cara de Mico hi ha una cordada fent la via Xavi Sampietro.


La tercera tirada

La dificultat, però, minva molt quan s’arriba tot just a la tercera reunió, situada en una còmoda i ampla repisa a tocar d’un bosquet penjat. Des d’aquí les vistes del vessant sud del massís són impressionants.

Arribant a la tercera reunió

Ara ens cal avançar vers el bosquet i travessar-lo, tot acostant-nos al peu de la vertical muralla, la darrera dificultat, i muntar la quarta reunió en un dels arbrets. De nou estem a l’ombra de la gran agulla... però per poca estona. La dificultat de la cinquena i darrera tirada està qualificada de 5b, però aquesta és mantinguda, obligada, i exigent.


La cinquena tirada

Hom ha d’anar sempre a la recerca de les millors preses que, encara que escasses, són boníssimes! Quasi al final es troba el pas més dificil de la tirada: un petit desplom però que es pot “trampejar” amb els estreps.

Superant la placa de la cinquena tirada

Arribant a la cinquena reunió, a la sortida de la via

A la reunió ens trobem una planta que s’arrossega buscant el recer de la roca: pensem que es tracta d’un exemplar de timó blanc (Teucrium polium) ja que té moltes floretes grogues i labiades agrupades en un glomèrul al final d’una tija molt carnosa.

Timó blanc

Ara sí... quan ja ens hem reunit tots al cim de la Gorra Frígia, ens fem un selfie de record de tan  lluïda escalada, però no ens entretenim gaire car el sol cau com una llosa damunt nostre i encara ens queden dos ràpels i una baixada prou llarga fins al monestir.

Fotocim

De retorn a Barcelona ens dediquem a recordar els bons moments viscuts amb en Pere, el seu somriure i el seu bon humor... anècdotes farcides de nostàlgia. De ben segur que la seva via li hauria agradat molt.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 15.06.17 per Isabel Benet, Pablo Vázquez i Jaume Salat.

dimarts, 20 de juny de 2017

Pels cingles del Far

10.06.17  Bell circuit, d’uns 10 Km de recorregut i 400 m de desnivell, pels cingles que envolten el santuari del Far, al Collsacabra, als quals hem accedit des del petit poble de Sant Martí Sacalm, cap de l’extens i poc poblat municipi de Susqueda (són un total de 95 habitants, comptant els veïnats del Far i del Coll, en un territori de 50 Km², és a dir, una densitat de població que no arriba als 2 hab/ Km²).

Arribats a la població d’Amer, procedents de Santa Coloma de Farners i Anglès, ens dirigim a la seva part alta, on hi ha l’antiga estació de tren per on ara hi passa la via verda de Girona a Olot; a l’esquerra d’aquesta via verda surt la carretera que mena, en 8 Km de pujada, a Sant Martí Sacalm, tot passant a la vora de diverses fonts (Gironesa, de Can Mel, Fresca, dels Degotalls i de la Teula). Just abans d’arribar-hi deixem a mà dreta la pista per on sortirem; cal fer un darrer revolt per deixar el cotxe a l’aparcament que hi ha al costat del local social del poble, el primer edifici que trobarem.

Els cingles del Far des de Sant Martí Sacalm

Situats a Sant Marti Sacalm (834 m), sota l’espectacular proa de vaixell que formen els cingles del Far, amb el santuari al capdamunt, baixem uns metres per la carretera fins a l’inici de la pista esmentada, amb senyals corresponents al PR C-222 (que enllaça els santuaris del Coll i del Far) i al GR 83 Camí del Nord (de Mataró al Canigó).


Anem avançant en direcció nord i tot seguit arribem a una cruïlla; deixem a l’esquerra la pista amb indicació al castell de Fornils (camí per on retornarem) i seguim recte. Poc després, en una altra cruïlla, deixem a la dreta el GR, que baixa en direcció a les Planes d’Hostoles, i continuem a l’esquerra amb els senyals del PR, que no deixarem fins al santuari del Far. Anem pujant per un ample camí, entre un bosc de roures i alzines, fins que en una cruïlla (estaca indicadora del PR), seguim a l’esquerra per un corriol, amb uns esglaons de pedra a l’entrada.

Entrada al camí dels graus de Sant Martí i Santa Anna

Més amunt trobem una altra cruïlla amb una gran pedra plana que ens indica les dues opcions per pujar al Far: a l’esquerra pel camí curt però més dreturer del grau de Sant Martí, per on puja el PR, i a la dreta pel camí més llarg però sense tanta inclinació del grau de Santa Anna. Posats en aquesta disjuntiva, el nostre grup es divideix per provar així les dues opcions. Els que seguim a l’esquerra pel grau de Sant Martí, ens trobem amb una primera pujada forta, amb el sender ben traçat, seguida d’un tram planer i d’una segona i definitiva pujada, amb un bonic pas entre roques, fins a sortir a la carretera que mena al santuari del Far des del coll de Condreu.

Pel grau de Sant Martí

Abans de continuar a l‘esquerra per aquesta carretera, la seguim uns metres cap a la dreta fins a l’ermita de Santa Anna, una senzilla i austera construcció del s. XV, per esperar els companys que poc després arriben just pel costat d’aquesta ermita, havent pujat pel grau de Santa Anna (un camí que al principi perd fins i tot una mica de desnivell, i que després d’algunes llaçades enfila un darrer i bonic tram de grau).  

Pel grau de Santa Anna

Un cop ens hem reagrupat, continuem en lleugera pujada per la tranquil·la carretera durant uns 500 m i després, per evitar un darrer revolt fins al santuari, seguim a l’esquerra per un corriol que mena directament a l’esplanada on s’aixeca el santuari de la Mare de Déu del Far (1123 m), bastit al s. XVII sobre l’edifici original del s. XIII que fou destruït pels terratrèmols de 1428. Al seu costat hi ha annexa l’antiga hostatgeria, actualment un popular restaurant, i diversos miradors que fan de balconada sobre Sant Martí Sacalm i el pantà de Susqueda en primer terme, així com dels cingles de Rupit i de bona part de les Guilleries.

Mirador al capdamunt del Far

Sant Martí Sacalm i muntanyes de les Guilleries des del Far

Aprofitem la presència del bar-restaurant per fer un bon esmorzar-vermut que ens posa a punt per a la segona part de l’excursió, que continua pel capdamunt dels cingles del vessant sud. Baixem per la carretera uns pocs metres fins que veiem a l’esquerra una tanca amb marques blanques, que són les que hem d’anar seguint. Al principi aquestes marques costen una mica de veure entre el bosc, però la qüestió és d’anar-nos apropant a la cinglera, on el sender ja es fa evident.

A l’inici d’aquest camí per la vora del cingle hi podem accedir, tot creuant un filat de protecció, a un parell d’espectaculars miradors naturals abocats a l’espadat, on gaudim, amb precaució, d’emocionants vistes.

Al primer dels miradors naturals al caire del cingle



Al segon dels miradors, enfront dels cingles de Rupit

L'espadat que hem deixat enrera

Cingles del Far, a la dreta, i de Rupit, al fons

El camí que voreja el cingle

El camí, ben marcat, es troba materialment ocupat per grans quantitats de nummulits, petits fòssils de forma lenticular del període Terciari, molt abundants en les roques calcàries d’aquest sector.

Petita mostra dels nummulits que trobem pel camí

Més endavant, en una cruïlla, deixem un corriol que continua recte (es tracta d’un accés a la carretera del Far) i seguim el camí principal cap a l’esquerra, que tot seguit inicia un tram estret i  vertiginós al caire del cingle.


Els cingles de Rupit, cada cop més propers,
amb la roca de l'Agullola, a l'esquerra

A la vora de grans roques calcàries,
 poc abans del grau de Cabrafiga

Finalment, just a l’entrada dels camps del pla de l’Om, el camí gira bruscament a l’esquerra, a l’inici del grau de Cabrafiga (970 m). El sender, ara amb marques vermelles, baixa molt fort al principi, encara que sense dificultats remarcables, i perd ràpidament més d’un centenar de metres. Més avall, el pendent es modera i arribem poc després a una petita esplanada en una cruïlla de pistes, per on continuem a la dreta per la que baixa. Als pocs metres, en una segona esplanada, hi trobem dues pistes a l’esquerra i un corriol a la dreta, senyalitzat amb fites, que baixa al mas de la Triola; seguim l’opció del mig, per una pista secundària que passa per sota dels cingles que abans hem recorregut pel capdamunt, i que ara ens ofereixen unes vistes espectaculars de les seves parets.

Resseguim els cingles del Far, ara per sota


Més avall la pista desemboca en una altra, més ampla i planera, per on continuem a l’esquerra després de travessar una tanca per al bestiar.

Per la pista principal que mena a Sant Martí Sacalm

Anem seguint, en direcció sud-est i durant una llarga estona, aquesta pista, que gradualment es va separant del cingle, fins que arribem a la cruïlla de l’inici de l’excursió amb el camí del Far. Des d’aquí refem el camí de l’anada i uns cinc minuts després ja hi som a Sant Martí Sacalm, on dinem a l’ombra que ofereix la terrassa del local social, amb unes begudes ben fresquetes: un immillorable punt final a aquesta matinal pels cingles del Far.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 10.06.17 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Ester Escobar i Pablo Vázquez.

divendres, 16 de juny de 2017

El Taga des de Ribes de Freser

7.06.17  Abans que arribin les vacances d’estiu, la colla dels dimecres ens reunim per cloure la temporada d’excursions amb una ascensió de categoria: el Taga des de Ribes de Freser, una manera poc freqüent de pujar a aquest emblemàtic cim que normalment es fa des del coll de Jou on hi arriba una pista cimentada. Per això a les 9 del matí arribem a l’estació de tren d’aquest bonic poble situat al cor dels Pirineus orientals.

Creuem el poble en direcció a l’estació del cremallera de Ribes-Vila, ja que sabem que darrera d’aquesta estació surt una pista on comença el camí, però per si de cas ho preguntem a una treballadora d’aquest baixador. Seguint les seves indicacions prenem aquesta pista on trobem un plafó informatiu (bon senyal), però tot seguit ens desviem a mà esquerra per un sender que passa a frec de la tanca metàl·lica d’un càmping.. i que s’acaba enmig d’un camp on les herbes ens arriben a la cintura.


Enlloc de tornar enrera, i aplicant la lògica, creuem el camp i ens dirigim de dret cap al bosc que travesem, tot cercant sempre el millor pas entre els arbres, per tal d’assolir la marcada carena NW on esperem trobar el veritable camí que puja cap al Taga, ja que tenim claríssim que per aquí no és. Per sort anem a sortir a un altre camp on trobem un camí carreter que ens deixa, ara sí, a un collet per on passa la pista que puja cap als Plans de la Maçana i on trobem el primer pal indicador de la ruta. El sender cap al cim, marcat en groc, passa a frec d’un abeurador i va tallant les corbes d’aquesta pista.


Sortint a la carena, amb l'avantcim del Taga al fons

Al darrera es desplega el massís del Puigmal

Quan el bosc s’esclareix i el paisatge s’obre, descobrim el magnífic llom herbat per on hem de pujar cap al cim en un ascens sense descans. A la nostra esquena s’aixequen les muntanyes de Núria presidides pel Puigmal. Així arribem als esmentats Plans de la Maçana on deixem la pista per prendre el sender que s’enfila per la costeruda carena coneguda com a serra de Conivella. Aquí ens trobem a la meitat de la pujada, però la que resta és la part més dura.

Als Plans de la Maçana

Enfilant la costeruda carena

Enrera queda la vall del Freser, on hi destaca el poderós relleu de la Roca de la Creu amb el nucli de Ribes arraulit als seus peus. Avancem per un prat folrat per les grans flors de la pulsatil·la blanca (Anemone alpina).

Pulsatil·la blanca

El darrer tram de la carena

Al capdamunt la carena s’ajeu i el camí avança plàcidament cap al cim del Taga entre roques que afloren enmig de la gespa com si fossin dents. A la nostra esquerra, cap a l’est, es desplega la serra Cavallera, amb el Puig Estela com a punt culminant, i a sota els verds prats dels Llisos del Bac , així com la vall del riu Segadell, afluent del Freser, on hi destaca el poble de Pardines.

Arribant al cim del Taga, coronat per una gran creu

Fotocim

Amb aquest magnífic ascens, que hem fet en un temps de tres hores justes i uns 1000 m de desnivell, hem culminat aquesta temporada de sortides dels dimecres que reprendrem passades les vacances. El retorn el fem pel mateix camí d’anada, encara que quan arribem al petit coll on al matí hem trobat el primer pal indicador, no fem marrada i prenem, ara sí, el camí correcte marcat en groc que, després de travessar el bosc, ens deixa a la placeta on es troba la font de Santa Caterina, punt d’inici i final d’aquest itinerari. Per veure el track de la ruta, cliqueu aquí.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 7.06.17 per Isabel Benet, Jaume Salat, Jesús Viguera, Jordi Castellanos i Quim.