divendres, 29 de setembre de 2017

Serrat del Coniller, via Liebe Claudia

20.09.17  Un capvespre, tot navegant per la xarxa, un pensament va guiar-nos cap al Coll de Nargó, cap a al serrat del Coniller, cap a la via Liebe Clàudia...

El serrat del Coniller des del mas de Santa Eulàlia

Jo no vaig conèixer la Clàudia. Mai no vam unir les nostres cordes (mai he tingut el seu nivell), però la seva prematura absència, ara ja fa deu anys, ens va colpir a tots. Per recordar la Clàudia Elies Wissel, el seu espòs Manel Díaz i els seus companys de cordada Joan Asín, Joan Antoni López Cañete i Ramon Samarra van obrir aquesta bella línia cap al cim de l’alterós serrat del Coniller, al cor de l’Alt Urgell.


I a tall d’homenatge, un 18 de març de l’any 2012 es va fer una sortida col·lectiva d’escalada a la zona, la qual va concloure amb una emotiva celebració al cim del serrat. I avui estem nosaltres aquí disposats a conquerir el cim del serrat del Coniller per aquesta via, encara que accedir al seu peu no ha estat una tasca gens fàcil.

D’entrada hem arribat via Igualada, Calaf i Ponts. Des d’aquí hem pres la C-1313, tot seguint el curs del riu Segre aigües amunt i, un cop situats a Coll de Nargó, hem près la carretera L-511 en direcció a Isona, tot passant a frec de la magnífica església d’origen preromànic de Sant Climent. Després de deixar enrere les Masies de Nargó, i abans d’entrar en un congost excavat pel riu de Valldarques, en una cruïlla ens desviem a la dreta per una estreta carretera en direcció a Sallent i, quan portem uns 2 Km, deixem el mas de Santa Eulàlia a l’esquerra, i a la dreta tot un seguit de pistes d’accés als seus camps de conreu. Quan la carretera torna a pujar per revoltar una carena, cal estar atents ja que cal deixar el cotxe en un petit eixamplament a mà esquerra situat just al capdamunt d’aquesta carena, on hi ha un canvi de rasant. Portem uns 2,7 Km des de la cruïlla.

Creuant un camp d'ametllers en direcció al serrat del Coniller

Un cop ens hem carregat a l’esquena les pesades motxilles, creuem la carretera i, just a l’altra banda, prenem una pista que s’enfila de biaix cap a un camp abandonat d’ametllers, situat en plena carena de la Serramoneda, des d’on tenim una bona vista frontal de la muralla sud del serrat del Coniller. Ara només cal seguir unes roderes que ens condueixen fins al final del camp on creuem un filat metàl·lic per una porta i, seguidament, entrem al bosc on trobem un corriol marcat amb fites i marques de pintura vermella molt desgastades.

Diferents itineraris per accedir al peu de la via

Entrem al bosc

Primera barrera de roques

Aquest camí és l’itinerari normal de pujada al serrat del Coniller, i traspassa una sèrie de barreres conglomeràtiques, la darrera de les quals es supera per un espectacular pas entre roques.

Pas entre roques

Al capdamunt d’aquesta barrera rocosa trobem una cruïlla: a l’esquerra continua el camí cap al cim del serrat, el qual es dirigeix cap a una marcada bretxa on canvia de vessant. A mitja pujada d’aquest camí, però, es desprén un altre (marcat en groc) que ressegueix els peus de les vies que solquen la muralla. Nosaltres, com que tenim pressa, des de la cruïlla anem a la dreta planejant fins a la vertical de la nostra via i, seguidament, pujem pel dret tot aprofitant el pas que ens deixen algunes tarteres.

Inici del primer llarg

Per fi, després d’aquesta llarga aproximació de més d’una hora, en Pau comença el primer llarg de la via tot progressant per una evident fissura que finalitza en un petit replà. Des d’aquí continuem per una llastra que superem en bavaresa amb passos força atlètics i després per una placa, damunt la qual es troba la primera reunió.

Pas de bavaresa

Pujant pel primer llarg

La primera reunió

Ara toca el llarg més dificil de la via, ja que la sortida de la primera reunió és per una placa molt dreta i molt llisa que en Pau passa en lliure; després ve un delicat flanqueig cap a la dreta, per sota d’un desplom, fins a la base d’un petit diedre per on es puja més “fàcilment”.

Inici del segon llarg

Quan em toca pujar a mi, intento superar la placa de sortida en lliure (sempre ho intento), però al final acabo fent A0 (que és el que millor sé fer). Però aquí no s’acaben les meves penes, perquè després del diedre em trobo front per front amb una altra placa més llarga i més llisa que la primera, i ja ni intento passar en lliure... A0 i santes pasqües!!! Fins a la segona reunió encara queda un tram de placa però ja és més assequible.

Placa del segon llarg

Arribant a la segona reunió

En Pau a la segona reunió

El tercer llarg s’inicia amb una placa que finalitza en un marcat diedre. Quan en Pau s’entafora a l’interior del diedre i deixo de veure’l, em quedo sola amb els meus pensaments... Com hauria passat la Clàudia aquest segon llarg tan dificil? En A0 segur que no!

Inici del tercer llarg

Després de la placa i el diedre, la via continua per unes plaques tot flanquejant cap a la dreta cap a una gran savina, des de la qual hem de superar un petit ressalt abans d’entrar a la tercera reunió. 

Arribant a la tercera reunió

La tercera reunió

Inici del quart llarg

Assegurant des de la tercera reunió

Ara em toca a mi fer un llarg de tràmit ja que, després de superar una petita llastra, arribo a una feixa on trobo una corda fixa que em guia cap a la quarta reunió. Però em confonc i munto la reunió en la que és la cinquena reunió de la via Avatar, la qual marxa just al costat dret de la nostra via. No passa res... en Pau puja pel dret i quan arriba a una estreta lleixa, se’n va en delicat flanqueig ascendent cap a l’esquerra a buscar la nostra via… i santes pasqües!

Inici del cinquè llarg

Llavors em fixo que a la roca hi creix una petita planta en forma de roseta; es tracta de la corona de rei (Saxifraga longifolia), típica dels terrenys calcaris i que només floreix un cop a la vida fent unes espectaculars espigues de flors blanques.

Corona de rei

Quan em toca pujar, un cop més supero la sortida de la reunió en A0 i em dirigeixo cap a l’evident diedre damunt del qual hi ha un gran arbre, i des d’aquí continuo amb passos força atlètics per una llastra esgarrapada per l’erosió fins atènyer la cinquena reunió situada entre uns blocs despresos.

Arribant a la cinquena reunió

En Pau a la cinquena reunió

Inici del sisè llarg

El sisè i darrer llarg s’inicia amb un flanqueig ascendent, cap a la dreta i entre blocs, fins arribar a la base d’un esperó. En Pau, després de superar l’esperó amb gràcils passatges d’adherència, ja arriba al capdamunt de la via molt a prop del cim del serrat.

Assegurant des de la cinquena reunió

Superant l'esperó

Quan jo toco la base del citat esperó, em trobo amb una agradable sorpresa: un preciós exemplar d’aranya tigre (Argiope bruennichi) que està esperant que caigui alguna cosa per dinar a la seva red.

Aranya tigre

Arribant al cim

Amb un darrer esforç jo també em planto al capdamunt de la via on, després de felicitar-nos per tan lluïda escalada, ens fem les fotos de rigor mentre contemplem el magnífic paisatge que ens envolta, on hi destaca la serra de Sant Joan amb el seu cingle farcit de vies de gran dificultat.

Fotocim

Vistes al sud, amb la serra d'Aubenç

Vistes a ponent, amb la serra de Sant Joan

Al cim tenim la sensació de que no estem sols car, a més dels sorollosos corbs i dels majestuosos voltors, hi ha alguna cosa més. Els companys de la Clàudia asseguren que les persones no marxen del tot si hi ha qui les recorda, i també asseguren que ella no falta mai a la seva cita amb la muntanya...

El serrat del Coniller amb l'itinerari de baixada

La via es pot rapelar, però nosaltres preferim retornar pel camí marcat amb fites i taques vermelles desgastades d’ascens al cim. A mitja baixada cap a l’evident coll que tenim a ponent, faig una breu mirada enrera… i sí, allà està ella. Adéu Clàudia, fins la propera!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 20.09.17 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

divendres, 22 de setembre de 2017

Pels camins del comte Arnau (1)

Gombrèn - Castell de les Dames - Montgrony - Forat de Sant Ou - Gombrèn

02.09.17  Iniciem avui una sèrie de caminades per indrets del Ripollès relacionats amb la llegenda del comte Arnau. Conformen el nucli d’aquesta llegenda una cançó popular i tot un seguit de tradicions i petites rondalles, sense una narració unitària, lligades a una topografia molt concreta d’aquesta comarca (Gombrèn, el Castell de les Dames, el santuari de Montgrony, el Forat de Sant Ou, el Gorg dels Banyuts, el Castell de Mataplana, el monestir de Sant Joan de les Abadesses, la serra de Sant Amanç). La cançó, probablement originada a Ripoll a finals del s. XVI, fou recollida de la tradició oral a mitjans del s. XIX per filòlegs i folkloristes com Marià Aguiló i Manuel Milà i Fontanals; la seva divulgació iniciava la gran expansió del mite del comte Arnau en la literatura catalana.

En la primera d’aquestes excursions farem un itinerari d'uns 10 Km de recorregut i 700 m de desnivell, de Gombrèn al santuari de Montgrony, i d’aquí al coll de Mansillo i al Forat de Sant Ou; caldrà afegir un altre Km si anem al Castell de les Dames. Fem l’aproximació per Ripoll i Campdevànol, des d’on continuem per la GI-401 fins a Gombrèn (8,5 Km), on deixem el cotxe just a l’entrada de la població, en una àrea d’aparcament a l’esquerra de la carretera.

Gombèn i la seva plana, des del Castell de les Dames

Situats a Gombrén (909 m), població central del mite i que compta amb un Museu del Comte Arnau, comencem a caminar per la mateixa carretera per on hem arribat, en direcció a la Pobla de Lillet, tot passant pel costat de la font de la Plaça que raja abundosa. Als 200 m continuem a la dreta (pal indicador) per un carrer que puja, entre les cases del barri de la Costa. Sortim del poble, passem pel costat de can Xicot i travessem tot seguit el torrent del Barruell per un pontet de fusta. Comença a partir d’aquí el camí dels Pelegrins, marcat amb senyals grocs i en bona part empedrat.

El camí passa vora els contraforts del Castell de les Dames

Uns 100 m més endavant deixem a l’esquerra (fites sobre una roca) un corriol que s’enfila per un vessant rocós i després entra al bosc per arribar en cinc minuts sota una de les parets del Castell de les Dames, on es practica l’escalada d’alta dificultat; el corriol continua pujant cap a les altres parets d’aquest sector (ho deixem apuntat com un desviament opcional, encara que al cim hi arribarem després des de Can Pomerell).

Continuem per aquest camí dels Pelegrins, que tot seguit travesssa el rec del Seguer, tributari de l’anterior, i poc després arriba a uns prats, on hi ha un dipòsit d’aigua i l’oratori de Sant Francesc; també hi ha un monòlit de pedra gravat l’any 1887 indicant la direcció del santuari.

Oratori de Sant Francesc, amb indicacions del camí

El camí es decanta cap a l‘esquerra i comença a pujar fort amb llaçades a través d’un bosc de roures. Arribem més amunt a un trencall, on el panorama s’obre, amb la paret nord del Castell de les Dames en primer terme. El nostre camí continua a la dreta, però abans seguim a l’esquerra per pujar opcionalment al Castell de les Dames, a uns 500 m d’aquí i gairebé a la mateixa alçada, on hi podem accedir en només un quart d’hora.

Observant el sector d'escalada del Castell de les Dames

Als pocs metres de girar per aquest camí arribem, passada una tanca, al mas de Can Pomerell. El camí continua a l’altre costat del mas, travessa tot seguit una altra tanca i va planejant entre els camps, tot describint una corba cap a l’esquerra, fins arribar a un collet, on pràcticament desapareix, als peus del Castell de les Dames.

Can Pomerell, des del camí al Castell de les Dames

Aquí enfilem directament  per un esquenall de roca, amb algun tram aeri però curt i sense complicacions; baixem després un parell de metres cap a un altre collet i pugem a l’altre costat per un pedruscall que semblen les restes escampades d’una antiga construcció, on podem observar uns indicis de basament, just abans d’arribar al petit altiplà on es situava el Castell de les Dames o de Blancafort (1135 m). Des d'aquí gaudim de bones vistes sobre Gombrèn, els Rasos de Tubau, la serra de Catllaràs i els cingles de Montgrony.

Restes d'edificació vora el cim

Al Castell de les Dames, amb els espadats de Montgrony

Vistes a la serra de Catllaràs des de l'altiplà del Castell

Aquesta fortalesa, documentada als ss. XIII-XV i subsidiària del castell de Mataplana, seria més aviat modesta, doncs l’aplanat cim mesura uns 10 m de llargada i de 4 a 5 m d’amplada. Des d’aquí tenim una bona vista local sobre el poble de Gombrèn, així com dels rasos de Tubau i la serra de Catllaràs.

El Castell de les Dames, un dels dominis del comte Arnau, rep aquest nom perquè aquí el comte exercia el dret senyorial de cuixa i sempre tenia dones a la seva disposició; algunes versions parlen exageradament de cent dames, un nombre impossible d’assolir dins els murs d’aquest petit castell.

Retornem a l’anterior trencall (l’anada i tornada no és més de mitja hora) per continuar pel camí dels Pelegrins. Uns 100 m més amunt passem pel roure de la Salve, un arbre centenari que té penjada una petita capella de fusta amb la imatge de la Mare de Déu de Montgrony. Sortim poc després a una balconada natural, des d’on podem gaudir d’una excel·lent vista de l’entorn.


El camí fa un curt tram de baixada per uns esglaons empedrats, voreja un esperó de roca i torna a remuntar, passant pel costat de la Creueta, a hores d’ara només un pal metàl·lic clavat en una roca vora el camí, doncs l’antiga creu de ferro que aquí s’hi erigia, i que donava nom a l’indret, ha desaparegut.

Més endavant anem planejant a través d’un bosc de faigs, mentre veiem enlairat, a l’altre costat del barranc, el santuari del Montgrony. Continuem la pujada per un tram descarnat del camí on hi aflora la roca, al final del qual creuem una tanca; des d’aquí surt un camí a la dreta que va a la font de la Mare de Déu i al GR 3, per on podriem també arribar al santuari. Pel camí principal pugem per unes escales de pedra fins a un replà, amb bones vistes de l’entorn.

Tram esglaonat del camí, prop del santuari

Replà sota l'espectacular entorn del santuari

Des d’aquí superem un darrer esglaó i no triguem en sortir a l’ampla esplanada on hi arriba la pista cimentada d’accés a Montgrony, sota una de les parets del cingle on es practica l’escalada i a pocs metres del recinte del santuari.

El santuari de Montgrony (1353 m) està format, en un primer nivell, pels edificis de la rectoria, que actualment acull l’exposició Montgrony Any Zero, i de l’hostatgeria-restaurant, separats per un pati-mirador d’on surten les famoses escales de pedra que menen a la capella de la Mare de Déu i a l’església de Sant Pere.

L'antic edifici de la rectoria

L'hostatgeria-restaurant

Al pati podem veure una rovellada argolla de ferro que, segons s’afirma en un plafó annex, era on el comte Arnau fermava el seu cavall.

Argolla on el comte Arnau fermava el cavall

Pugem per les escales (són un total de 140 graons) que segons la tradició va manar construir el comte Arnau a la roca viva. L’empresa era complicada i dura, i per convèncer als mossos encarregats de la feina, el comte els va prometre una mesura de blat per cada una de pedra que excavessin de la roca. Al final, però, no va complir la seva paraula, perquè els havia promés una mesura curulla de blat i la donava rasa, o bé barrejava el blat amb pedres. Fou aquest el principal motiu de la condemna d’Arnau, el d’haver estafat els seus vassalls, i per aquesta raó la Cançó del Comte Arnau diu que aquest s’apareix a mitjanit a la seva vídua, tot demanant-li que els pagui el que és just.

Les escales llegendàries que menen a la capella

El primer tram d’escales mena a la capella de la Mare de Déu de Montgrony, mig entaforada a la roca del cingle, on es venera la imatge de la Verge de la Llet, doncs cal recordar que antigament el topònim de l’indret era Mogrony, derivat de Mucronius, mugró.

Pujant cap al pla de Sant Pere

Des d’aquí, un segon tram d’escales porta al pla de Sant Pere, on deixem a l’esquerra el camí del Mal Pas (per on retornarem després); uns metres més amunt es troba l’església romànica de Sant Pere de Montgrony (s. XI) (1407 m), sòlida edificació d’una nau amb un absis a la capçalera i dues absidioles que surten dels murs nord i sud formant creuer. També a la façana sud s’aixeca un campanar de cadireta de dos ulls i un porxo amb tres arcs que precedeix el portal; en aquest porxo una finestra que s’obre al costat est emmarca perfectament el Pedraforca.

Façana sud de Sant Pere de Montgrony

El Pedraforca emmarcat per la finestra lateral de l'atri

Ferramenta de la porta d'entrada

L'absis i una de les absidioles

Des del Pla de Sant Pere farem una volta circular passant pel Forat de Sant Ou. Situats al darrere de l’església, al costat d’un petit monòlit amb una creu de ferro, continuem inicialment en direcció nord, a través d’un bosc de pi roig, per un corriol que s’apropa a les parets del Cingle de Sant Pere, un tradicional sector d’escalada. Aviat deixem aquest corriol per continuar a la dreta, en direcció oest, per traces d’un altre corriol que més endavant es fa més evident (anirem trobant senyals vermells).

Arribem a una cruïlla (pal indicador) on deixem a la dreta el camí que mena al Coll Roig vorejant el puig de Sant Pere; seguim a l’esquerra, enfilant altre cop la direcció nord i pujant fort amb llaçades a través del bosc fins que sortim al coll de Mansillo (1535 m), el punt més alt de l’itinerari, en un petit prat sobre el que s’aixeca una roca de grans dimensions, on alguns de nosaltres aprofiten per fer algun pas d’escalada de cara a la galeria (es pot pujar pel darrera).

Al coll de Mansillo

Des del coll de Mansillo continuem per un camí carreter, en lleugera baixada, fins que als 200 m (pal indicador) deixem aquest camí, que va directament al Coll Roig, i baixem a l’esquerra per un sender ben marcat, a través d’un bosc de faigs, que mena al refugi de les Planelles. A meitat de la baixada, trobem a l’esquerra el corriol (pal indicador) que en una curta pujada de cinc minuts ens porta a la boca d’entrada del Forat de Sant Ou (1480 m), protegida per una barana de fusta on tanmateix cal ser prudents, doncs no sembla massa sòlida.

Pel camí que mena, entre la fageda, al Forat de Sant Ou

Abocats al Forat de Sant Ou

Segons la tradició, el Forat de Sant Ou (antic nom popular de Sant Eudald) era l’entrada d’un passadís per on el comte Arnau anava a les coves de Ribes, i d’aquí, sempre per camins subterranis, al convent de monges de Sant Joan de les Abadesses, segons unes versions, o bé al llegendari convent de Sant Amanç, al cim d’aquesta muntanya, segons altres; en ambdós casos, tenia relacions amb l’abadessa (Adalaisa o Adelais en les versions literàries) o amb altres monges.

Una altra llegenda diu que aquest és l’indret (altres versions parlen del Gorg dels Banyuts) on surt de l’infern, cada nit o bé les nits de vent i tempesta, l’ànima condemnada del comte Arnau, muntant un cavall en flames i seguit per un estol de gossos enfollits, en una cavalcada infernal pels cingles de Montgrony darrere una presa invisible que mai pot atrapar.

El Forat de Sant Ou fou explorat per primer cop el 6 d’agost de 1901 per Norbert Font i Sagué i col·laboradors, en una acció que despertà molta expectació, doncs aquell dia s’hi aplegaren al voltant de l’avenc més de 300 persones, un fet que actualment seria molt difícil de repetir, tal com està ara el bosc ocupant l’indret; abans havia calgut esperar a que hagués finalitzat la collita, per por que el comte Arnau no llencés una maledicció. Font i Sagué va calcular erròniament una fondària de - 95 m (que sí que coincideix amb el recorregut total); la fondària correcta és de - 67 m segons la topografia de la SIE del CE Àliga (1989).

Topografia de la SIE (extret de espeleobloc.blogspot.com)

Continuem pel camí que mena a les Planelles 

Tornem al sender principal i seguim baixant fins que el camí passa uns metres per sobre de l’àrea del refugi de les Planelles (1390 m). Abans de continuar recte pel camí del Mal Pas, baixem per dinar en una de les taules de l’esmentada àrea, situada al costat del torrent de Sant Ou i a 300 m, per pista cimentada, de la carretera d’accés al proper santuari. Sembla que aquest fàcil accès amb cotxe sigui la causa de la degradació de tot aquest indret: el refugi de les Planelles, tancat però amb les finestres obertes, ha estat clausurat per l’ajuntament de Gombrèn per haver-se esfondrat part del sostre (possiblement per cremar-se la xemeneia) i la font de les Planelles, al mig d’un mur de pedra, també està deteriorada. És una pena, doncs recordàvem l’indret acollidor on, ja fa molts anys, hi vam passar alguna nit.

El refugi malmès de les Planelles

Un cop ben alimentats, pujem uns metres per retrobar el camí que mena al Malpàs, una estreta cornisa de roca d’uns 250 m de longitud, protegida amb baranes de fusta, a mig aire del cingle i sobre el barranc de Sant Ou.




A la sortida del Malpàs vorejem la cinglera de la Bauma, un sector d'escalada on el camí s’eixampla.


Cinglera de la Bauma

Original abeurador al costat del camí

Passem a frec d’un curiós abeurador format per cinc bidons que s’omplen succesivament (quan n’hi ha aigua) del superior al més inferior, i poc després arribem altre cop al Pla de Sant Pere, on tanquem aquest petit circuit d’uns 3 Km que complementa la pujada de Gombrèn a Montgrony.

Davallem per les escales a la capella i l’hostatgeria de Montgrony, des d’on seguim a la inversa el camí dels Pelegrins, en baixada constant fins a Gombrèn.

Iniciem la baixada pel camí dels Pelegrins


La llum de la tarda permet millors fotos del bosc

Opcionalment podriem fer una petita variant pel GR 3, tot passant a frec del cingle de la Vena, sota el santuari, i agafant més avall el camí (pal indicador) que tot seguit mena a la font de la Mare de Déu (s. XVII) i va planejant pel bosc fins a enllaçar, uns 400 m més endavant, amb el camí dels Pelegrins, per on retornem a Gombrèn.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 2.09.17 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Ester Escobar i Pau Vázquez.