divendres, 29 de setembre de 2017

Serrat del Coniller, via Liebe Claudia

20.09.17  Un capvespre, tot navegant per la xarxa, un pensament va guiar-nos cap al Coll de Nargó, cap a al serrat del Coniller, cap a la via Liebe Clàudia...

El serrat del Coniller des del mas de Santa Eulàlia

Jo no vaig conèixer la Clàudia. Mai no vam unir les nostres cordes (mai he tingut el seu nivell), però la seva prematura absència, ara ja fa deu anys, ens va colpir a tots. Per recordar la Clàudia Elies Wissel, el seu espòs Manel Díaz i els seus companys de cordada Joan Asín, Joan Antoni López Cañete i Ramon Samarra van obrir aquesta bella línia cap al cim de l’alterós serrat del Coniller, al cor de l’Alt Urgell.


I a tall d’homenatge, un 18 de març de l’any 2012 es va fer una sortida col·lectiva d’escalada a la zona, la qual va concloure amb una emotiva celebració al cim del serrat. I avui estem nosaltres aquí disposats a conquerir el cim del serrat del Coniller per aquesta via, encara que accedir al seu peu no ha estat una tasca gens fàcil.

D’entrada hem arribat via Igualada, Calaf i Ponts. Des d’aquí hem pres la C-1313, tot seguint el curs del riu Segre aigües amunt i, un cop situats a Coll de Nargó, hem près la carretera L-511 en direcció a Isona, tot passant a frec de la magnífica església d’origen preromànic de Sant Climent. Després de deixar enrere les Masies de Nargó, i abans d’entrar en un congost excavat pel riu de Valldarques, en una cruïlla ens desviem a la dreta per una estreta carretera en direcció a Sallent i, quan portem uns 2 Km, deixem el mas de Santa Eulàlia a l’esquerra, i a la dreta tot un seguit de pistes d’accés als seus camps de conreu. Quan la carretera torna a pujar per revoltar una carena, cal estar atents ja que cal deixar el cotxe en un petit eixamplament a mà esquerra situat just al capdamunt d’aquesta carena, on hi ha un canvi de rasant. Portem uns 2,7 Km des de la cruïlla.

Creuant un camp d'ametllers en direcció al serrat del Coniller

Un cop ens hem carregat a l’esquena les pesades motxilles, creuem la carretera i, just a l’altra banda, prenem una pista que s’enfila de biaix cap a un camp abandonat d’ametllers, situat en plena carena de la Serramoneda, des d’on tenim una bona vista frontal de la muralla sud del serrat del Coniller. Ara només cal seguir unes roderes que ens condueixen fins al final del camp on creuem un filat metàl·lic per una porta i, seguidament, entrem al bosc on trobem un corriol marcat amb fites i marques de pintura vermella molt desgastades.

Diferents itineraris per accedir al peu de la via

Entrem al bosc

Primera barrera de roques

Aquest camí és l’itinerari normal de pujada al serrat del Coniller, i traspassa una sèrie de barreres conglomeràtiques, la darrera de les quals es supera per un espectacular pas entre roques.

Pas entre roques

Al capdamunt d’aquesta barrera rocosa trobem una cruïlla: a l’esquerra continua el camí cap al cim del serrat, el qual es dirigeix cap a una marcada bretxa on canvia de vessant. A mitja pujada d’aquest camí, però, es desprén un altre (marcat en groc) que ressegueix els peus de les vies que solquen la muralla. Nosaltres, com que tenim pressa, des de la cruïlla anem a la dreta planejant fins a la vertical de la nostra via i, seguidament, pujem pel dret tot aprofitant el pas que ens deixen algunes tarteres.

Inici del primer llarg

Per fi, després d’aquesta llarga aproximació de més d’una hora, en Pau comença el primer llarg de la via tot progressant per una evident fissura que finalitza en un petit replà. Des d’aquí continuem per una llastra que superem en bavaresa amb passos força atlètics i després per una placa, damunt la qual es troba la primera reunió.

Pas de bavaresa

Pujant pel primer llarg

La primera reunió

Ara toca el llarg més dificil de la via, ja que la sortida de la primera reunió és per una placa molt dreta i molt llisa que en Pau passa en lliure; després ve un delicat flanqueig cap a la dreta, per sota d’un desplom, fins a la base d’un petit diedre per on es puja més “fàcilment”.

Inici del segon llarg

Quan em toca pujar a mi, intento superar la placa de sortida en lliure (sempre ho intento), però al final acabo fent A0 (que és el que millor sé fer). Però aquí no s’acaben les meves penes, perquè després del diedre em trobo front per front amb una altra placa més llarga i més llisa que la primera, i ja ni intento passar en lliure... A0 i santes pasqües!!! Fins a la segona reunió encara queda un tram de placa però ja és més assequible.

Placa del segon llarg

Arribant a la segona reunió

En Pau a la segona reunió

El tercer llarg s’inicia amb una placa que finalitza en un marcat diedre. Quan en Pau s’entafora a l’interior del diedre i deixo de veure’l, em quedo sola amb els meus pensaments... Com hauria passat la Clàudia aquest segon llarg tan dificil? En A0 segur que no!

Inici del tercer llarg

Després de la placa i el diedre, la via continua per unes plaques tot flanquejant cap a la dreta cap a una gran savina, des de la qual hem de superar un petit ressalt abans d’entrar a la tercera reunió. 

Arribant a la tercera reunió

La tercera reunió

Inici del quart llarg

Assegurant des de la tercera reunió

Ara em toca a mi fer un llarg de tràmit ja que, després de superar una petita llastra, arribo a una feixa on trobo una corda fixa que em guia cap a la quarta reunió. Però em confonc i munto la reunió en la que és la cinquena reunió de la via Avatar, la qual marxa just al costat dret de la nostra via. No passa res... en Pau puja pel dret i quan arriba a una estreta lleixa, se’n va en delicat flanqueig ascendent cap a l’esquerra a buscar la nostra via… i santes pasqües!

Inici del cinquè llarg

Llavors em fixo que a la roca hi creix una petita planta en forma de roseta; es tracta de la corona de rei (Saxifraga longifolia), típica dels terrenys calcaris i que només floreix un cop a la vida fent unes espectaculars espigues de flors blanques.

Corona de rei

Quan em toca pujar, un cop més supero la sortida de la reunió en A0 i em dirigeixo cap a l’evident diedre damunt del qual hi ha un gran arbre, i des d’aquí continuo amb passos força atlètics per una llastra esgarrapada per l’erosió fins atènyer la cinquena reunió situada entre uns blocs despresos.

Arribant a la cinquena reunió

En Pau a la cinquena reunió

Inici del sisè llarg

El sisè i darrer llarg s’inicia amb un flanqueig ascendent, cap a la dreta i entre blocs, fins arribar a la base d’un esperó. En Pau, després de superar l’esperó amb gràcils passatges d’adherència, ja arriba al capdamunt de la via molt a prop del cim del serrat.

Assegurant des de la cinquena reunió

Superant l'esperó

Quan jo toco la base del citat esperó, em trobo amb una agradable sorpresa: un preciós exemplar d’aranya tigre (Argiope bruennichi) que està esperant que caigui alguna cosa per dinar a la seva red.

Aranya tigre

Arribant al cim

Amb un darrer esforç jo també em planto al capdamunt de la via on, després de felicitar-nos per tan lluïda escalada, ens fem les fotos de rigor mentre contemplem el magnífic paisatge que ens envolta, on hi destaca la serra de Sant Joan amb el seu cingle farcit de vies de gran dificultat.

Fotocim

Vistes al sud, amb la serra d'Aubenç

Vistes a ponent, amb la serra de Sant Joan

Al cim tenim la sensació de que no estem sols car, a més dels sorollosos corbs i dels majestuosos voltors, hi ha alguna cosa més. Els companys de la Clàudia asseguren que les persones no marxen del tot si hi ha qui les recorda, i també asseguren que ella no falta mai a la seva cita amb la muntanya...

El serrat del Coniller amb l'itinerari de baixada

La via es pot rapelar, però nosaltres preferim retornar pel camí marcat amb fites i taques vermelles desgastades d’ascens al cim. A mitja baixada cap a l’evident coll que tenim a ponent, faig una breu mirada enrera… i sí, allà està ella. Adéu Clàudia, fins la propera!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 20.09.17 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada