dimecres, 23 de maig de 2018

Ferrada de la Roca de la Creu

19.05.18  Hem anat a Ribes de Freser per a repetir o bé fer per primer cop (segons el cas de cada company) la flamant via ferrada de la Roca de la Creu i camí equipat del Castell de Segura (nom potser massa llarg per a definir dos trams d’una mateixa via), inaugurada l’any 2017. Aquesta ferrada es troba situada a la formació geològica coneguda com el Granòfir de Ribes, una roca subvolcànica del període Ordovicià que conformava la xemeneia d’un antic volcà.

Situats entre la Casa de la Vila i l’esglésía de Santa Maria, comencem a pujar per dos trams d’escales i després per un camí costerut que mena al peu de la via ferrada de la Roca de la Creu, d’uns 60 m de desnivell, 150 m de recorregut i dificultat K2/K3 (sobre una escala màxima de K6). Ens posem casc, arnés i disipadors i cap amunt!

Inici de la via

Per un primer tram de graons, on s’alternen diversos ressalts amb petits desploms que demanen un xic d’atenció i esforç, arribem fins a la creu que dóna el nom a la roca, i a l’estelada que uns metres enllà oneja al vent.


Esperó entre la creu i l'estelada


Baixem uns 10 m fins al primer i més curt dels tres ponts que trobarem; es tracta del pont nepalès, amb llistons de fusta i només 4 m de longitud.


Anem baixant cap al pont nepalès

Pujem a l’altre costat per una placa vertical i continuem a la dreta per un tram de flanqueig on anem trobant fustes per posar-hi els peus.



Una altra pujada, molt aèria, i un nou flanqueig ens menen al pont de mico, de 14 m de longitud, amb un cable per a les mans i un altre per als peus, que podriem evitar per sota (però evidentment estem aquí per fer tots els elements d’aquesta ferrada).





Travessem el pont de mico


Aquí finalitza la via i continua el camí equipat del Castell de Segura, de 90 m de desnivell, 200 m de recorregut i dificultat K1/K2. La veritat és que no veiem gaire diferència en el canvi de nom, exceptuada la menor dificultat, doncs igualment anirem trobant grapes, cable de vida i un altre pont.

Progressem ara pel camí equipat

Anem pujant per grapes i després directament per la roca, amb fàcil grimpada i sempre amb cable de vida, fins que arribem al pont tibetà, el tercer i darrer dels ponts, de 18 m de longitud, amb dos cables per a les mans i un per als peus, que també es podria evitar. Com sigui que a la meitat del passamà dret hi ha els tensors del pont, posem els dos mosquetons dels disipadors al passamà esquerra per no haver de fer un canvi a la meitat del recorregut.

Travessem el pont tibetà


El castell de Sant Pere des del pont tibetà

Passat el pont, pugem per unes quantes grapes més i seguim després per un tram que ja podem fer caminant, tot i tenir cable de vida. Unes darreres grapes menen al final del camí equipat, on hi oneja una altra estelada i on gaudim d’una bona vista sobre Ribes i la seva vall. Hem trigat una hora i quart, sense preses, per fer la ferrada i el camí equipat.

El darrer tram del camí equipat

Al final del camí equipat, amb una segona estelada


El camí de retorn està profusament senyalitzat amb marques blaves. Seguim uns metres amunt en direcció nord fins que trobem a l’esquerra un mirador natural abocat a la vall de Toses. Poc després, deixem la carena per girar a l’esquerra (senyal indicador) i començar a baixar fort enmig del bosc fins a desembocar a un camí procedent per la dreta del coll de Segura (xarxa de senders Itinerànnia), i que seguim a l’esquerra fins que no triguem en entrar a Ribes pel carrer de Cerdanya.

Pel camí de retorn, molt senyalitzat

Arribant a Ribes de Freser

Ens hem adonat després que, des de l’esmentat senyal indicador, podriem haver seguit per la carena fins al proper turó de Segura, on hi ha les restes del castell de Segura, i després baixar a l’altre costat fins al collet de Segura i el sender d’Itinerànnia. Hagués estat un retorn un xic més llarg però passant per les restes del castell que dóna nom al camí equipat.

Tanmateix ho compensem, un cop a Ribes, amb la visita al castell de Sant Pere (s. XI), rehabilitat i arranjat també l’any 2017, on hi destaca la gran torre de l’homenatge, de planta rectangular, sota la qual es troba la petita capella del castell; també cal destacar les restes d’una torre semicircular i una petita cisterna. Entre els carreus dels murs hi troba recer l’asarina (Antirrhinium asarina), una petita planta endèmica dels Pirineus de curioses flors en forma de “conillets”.

Torre de l'homenatge del castell de Sant Pere

Asarina

I com tenim el cotxe a l’estació de Ribes-Vila, aprofitem també per visitar a fons l’interessant Museu del Cremallera (entrada gratuïta), tot completant així una gran jornada esportiva i cultural.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realizada el dia 19.05.18 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Ester Escobar, Pau Vázquez i Alfons Belinchón.

dimarts, 8 de maig de 2018

Miranda de Sant Pere, via La Gateta

24.04.18  Ja fa temps que en Jaume em va proposar d’anar a fer la via de La Gateta a la Miranda de Sant Pere, a Montserrat... i qui pot dir que no a una via que duu un nom tan bonic! Però per circumstàncies diverses, el seu ascens s’ha anat retardant fins avui, que hem pogut coincidir també amb l’Alfons, i així marxem tots tres camí de Sant Joan per la pista que passa a frec de l’ermita de Sant Miquel i el Pla de les Taràntules.

Ressenya de la via (dreta) (extret de joanasin.blogspot.com)

Aquesta via, que té uns 50 m i una dificultat de IV grau, va ser oberta pel Guillem Arias i això vol dir que està ben assegurada. Per accedir al seu peu, des de Sant Joan cal prendre el sender, marcat en blau, que baixa al Clot de la Mònica. Abans de creuar la serra, però, cal deixar el sender i agafar un corriol a mà esquerra que ens deixa molt a prop del capdamunt de la Miranda de Sant Pere, amb bones vistes sobre el Bruc.

Prop del cim de la Miranda de Sant Pere

Ara cal baixar amb compte fins a la base de l’extrem més oriental del mur sud de la Miranda de Sant Pere i buscar l’inici de la via marcat amb les característiques xapes grogues.

Els primers compassos de la via

En Jaume comença el primer llarg tot remuntant per una placa prou dreta, i en lleugera  diagonal ascendent cap a la dreta, amb preses força petites però ben repartides. Aquest és el tram més delicat de la primera tirada.

Superant la placa del primer llarg

Després d’aquest tram més vertical, la placa s’ajeu i així l’Alfons i jo arribem més tranquil·lament a la primera reunió, situada sobre una còmoda repisa i al peu d’un petit desplom.

L’Alfons superant la placa

Arribant a la primera reunió

L’inici de la segona tirada també és un tram delicat ja que superar aquest petit desplom no és complicat però s’ha de mirar, sobretot, on es posen els peus i és més fàcil fer-ho anant cap a l’esquerra.

Inici del segon llarg

Superant el desplom per l’esquerra

Passat aquest “mal pas”, la placa es tomba molt i anem a caminant fins al peu d’un nou ressalt que superem amb “gràcia y salero” perquè al capdamunt ens espera el Jaume amb el seu ampli somriure. Fa un dia preciós i de moderada calor, i el cim està folrat amb les primaverals flors del romer blanc (Helianthemum lavandulifolium).

Superant el darrer ressalt de la via

Assegurant des del capdamunt de la Miranda de Sant Pere

Romer blanc

Fotocim

Així finalitzem una escalada curta i senzilla però molt agraïda pel magnífic paisatge que ens envolta i, després de fer-nos el selfie de rigor per tenir-ne un bon record, retornem al monestir pel mateix camí d’anada.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 24.04.18 per Isabel Benet, Jaume Salat i Alfons Belinchón.

dimarts, 24 d’abril de 2018

Serrat del Coniller, via Directa de l'Avatar

20.04.18  Avui fa poc més de mig any que vam assolir el tossal més oriental del serrat del Coniller, per la via Liebe Clàudia, i ja tornem a ser aquí, al final del camp d’ametllers, penjat de la carena de la Serramoneda i encarats a la muralla sud de l’esmentat serrat que sembla que tingui un ull que ens observi...

La paret sud del Tossal de la Feixa i el seu “ull” (ressaltat)
des del camp d’ametllers

Avui tenim la intenció de pujar-hi per la via Directa de l’Avatar, una línia oberta pel cèlebre Guillem Arias l’any 2007. Es dóna el cas que al 2009 es va estrenar una pel·licula que duia per títol Avatar, en la qual un disminuït físic podia fer coses increïbles gràcies a que posseïa un “avatar” amb aparença d’un extraordinari ésser blau... Així és que, després de carregar-nos les pesades motxilles, jo vaig cap al peu de la via amb l’esperança de trobar-hi allà el meu “avatar”, el que escala 8c, i així poder assaborir la via amb “les mans a les butxaques”, com aquell qui diu. I és que l’esmentada via travessa el gran “ull” de la muralla... serà l’ull de l’Avatar?

Recorregut de la via Directa de l’Avatar

Ressenya de la via

Després de travessar el camp d’ametllers, toca la llarguíssima aproximació fins al peu de la via, primer pel sender amb marques vermelles i fites, i després pel sender de flanqueig marcat en groc, tot esquivant un munt d’arbres caiguts segurament per les intenses nevades d’aquest hivern.

Pas entre roques en el camí d’aproximació

Camí de flanqueig cap al peu de la via

Però quina no és la meva decepció quan comprovo que, a la base de la muralla, no m’espera cap “avatar”, així que ja veig que em tocarà patir car la via s’inicia amb una placa tan blanca, tan dreta i tan llisa que d’ella només sobresurt un rosari de parabolts grocs.

Inici del primer llarg

En aquest primer llarg, en Pau combina passos en artificial i en lliure, però jo no en sóc capaç, malgrat que els parabolts són molts i estan molt propers, així que només puc tocar una mica de roca, una roca excel·lent per cert, quan estic prop de la primera reunió. Quan hi arribo, però, m’assabento que ara toquen dues tirades més com la que acabem de fer!!!

Arribant a la primera reunió

Assegurant des de la primera reunió

Inici del segon llarg

Sense perdre més temps, en Pau arrenca amunt per l’implacable placa, tot combinant passos en A0 i lliure, mentre que jo ja no guardo els meus beneïts estreps i em preparo per a fer una “pedalada” memorable fins a la segona reunió situada sobre una còmoda repisa sota l’”ull”.

Arribant a la segona reunió

La segona reunió

Ara toca el tram més dur de la via en forma d’un acusat desplom. En Pau em pregunta si estic animada per a superar-lo... i jo que no m’ho penso dos cops, que amb l’entrenament que porto amb les dues primeres tirades, ràpid li contesto: és clar que sí, endavant les atxes!!!

Superant el desplom

Assegurant des de la segona reunió

Coronil·les

L’accés al peu del desplom ja em sembla prou complicat, i encara sort que el pas està endolcit per la presència d’un “jardinet” de coronil·les (Coronilla emerus). Acte seguit entre voltors i “cigonyes” vaig guanyant el desplom qualificat d’A1... perquè cada cop que em supero faig “au, amunt!”. Així d’aquesta manera, surto victoriosa a la placa del capdamunt de l’”ull” on es troba la tercera reunió, un xic penjada sobre el bosc.

Arribant a la tercera reunió

Inici del quart llarg

El quart llarg avança per damunt la “parpella de l’ull”, per una placa inclinada però tan llisa que la correcta adherència dels “gats” és fonamental pel bon progrés vertical. En Pau es salta una reunió intermitja i avança veloç cap a la feixa on hi ha unes cordes fixes per a més seguretat. Allá es troba la quarta reunió, al peu d’aquest segon ressalt.

Progressant per la placa del quart llarg

Quan em toca a mi, deso els estreps car ja tinc ganes de tocar roca de debó i em veig capaç de progressar en lliure, malgrat que en un punt els “gats” em rellisquen d’alló més... uff!!! Arribant al caire de la feixa he d’anar amb molt de compte perquè hi ha moltes pedres soltes que malden per sortir volant muntanya avall.

Assegurant des de la feixa

Progressant pel cinquè llarg

Ara el terreny es torna més irregular, amb una sèrie de ressalts en els quals a mi em cal fer algun pas d’A0... res greu!!! Així arribo a la cinquena reunió situada al peu d’un esperó, ja molt per damunt de l’extensa vall verd maragda que es desplega als nostres peus.

Arribant a la cinquena reunió

En Pau preparant-se pel sisé i darrer llarg

Avançant pel despullat esperó del sisé llarg

Aquest darrer llarg és com l’exquisit postre al final d’un saborós dinar: bona roca, bon ambient i bons paisatges des del cim del Tossal de la Feixa... excel·lent conclusió d’una lluïda escalada que finalitzem, com sempre, amb el selfie de rigor.

Arribant al cim del tossal

Vista sobre la vall del riu Sallent

Fotocim

Quan vam fer la Liebe Clàudia vam baixar caminant, però aquest cop decidim rapelar la via, per això baixem al coll entre els dos tossals, encarats al mar d’onades petrificades on hi destaca la serra de Sant Joan, i des d’allà anem a l’esquerra pel corriol que planeja per la feixa assegurat per una corda fixa i que ens deixa a la quarta reunió, des d’on rapelem fins al peu de la via.

Baixant cap al coll amb vistes a la serra de Sant Joan

Rapelant la via

Ràpel “volat” pel desplom

Des del camp d’ametllers, l’ull ens segueix vigilant...

Ara ja “només” ens queda el retorn, al llarg del qual el meu cansament es manifesta a cada pas. Des del camp d’ametllers fem un darrer cop d’ull a la poderosa muralla on el seu ull continua observant-nos...

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 20.04.18 per Isabel Benet i Pau Vázquez.