dijous, 4 de gener de 2018

Agulla de Can Jorba, via Bego-Miguel-Kush

24.12.17  Abans que comencin les festes de Nadal i ens atipem de neules i torrons, volem fer la darrera escalada de l’any. La primera intenció és pujar fins la regió d’Ecos, però la llunyania i el vent glaçat que bufa per les altures del massís fa que ens ho pensem dues vegades. Després de discutir en quina zona estariem més arrecerats, els companys es decideixen per Can Jorba on pels seus voltants hi ha moltes i molt variades vies per a tots els gustos i nivells. Quan aparquem el cotxe, els companys ho tenen clar: anem a la l’agulla de Can Jorba, darrer contrafort del Montgrós, a fer la via Bego-Miguel-Kush.

Recorregut de la via Bego-Miguel-Kush
(extret de Domzalski: xavidiez.blogspot.com)

Aquest recorregut és el resultat de la unió de dues vies: la Bego-Kush, oberta l’any 1999 i que finalitzava al bosquet penjat a tocar de la Miranda de Can Jorba, i la Miguel-Kush, oberta l’any 2005, la qual continua des del bosquet fins al cim; així s’aconsegueix una línia directa que recorre la cara sud-est de l’agulla de Can Jorba, però el problema és que ho fa encaixada entre dues vies de gran anomenada com són la Sol Solet i la Escabroni Escapullini, per això molts consideren que aquesta via “no respira”.

Un cop ens hem vestit “de romans”, enfilem cap al camí que puja per la part baixa del torrent del Migdia, divisòria de primer ordre entre les regions de Sant Jeroni, a l’est, i Ecos, a l’oest. El sender ens deixa a l’amfiteatre on finalitza la famosa canal del Joc de l’Oca, conjunt de ressalts que ara només està permès el descens en ràpel. La nostra via està just a mà esquerra, però resulta que no estem sols i hem de fer una mica de cua per començar l’ascens. En aquest compàs d’espera, i com som una cordada de tres, els companys aprofiten per repartir-se els llargs: els tres primers els farà el Xavi i els tres últims els farà el Pau... i jo faré el reportatge fotogràfic!

Inici del primer llarg

Quan en Xavi comença a pujar per la placa, aquesta encara està a l’ombra per la qual cosa aviat se li glacen els dits i l’ànima, i si a aquest inconvenient afegim que els primers passos estan molt polits, el grau IV+ que prometen a la ressenya es converteix en un V-. Quan ens toca pujar al Pau i a mi, la desagradable sensació d’entumiment i pèrdua de sensibilitat digital se’ns encomana, però per poca estona car a mitja tirada ja ens acarona el “sol-solet” i així ens recuperem rapidament, a més la roca millora moltíssim. Ens trobem tots a mitja placa d’on ens pengem de la primera reunió.

Primers compassos de la via

Arribant a la primera reunió

Assegurant des de la primera reunió

Després d’un curt flanqueig en direcció a una canal farcida d’arbres, la via continua amunt per una placa força dreta però de roca molt cantelluda i gens polida, per la qual cosa les ressenyes qualifiquen el llarg entre IV+i V. A mitja tirada, però, hi ha un petit desplom el qual, gràcies a unes boníssimes preses, superem amb gràcia i “salero” com se sol dir.

Sortida de la reunió en flanqueig a la dreta

Arribant al peu d’un petit desplom

Progressant per la vertical placa

Preparant el pas del desplom

Així arribem al costat d’un petit arbret que projecta sobre la placa l’única ombra que hi ha en molts metres a la rodona i, malauradament, és sota aquesta ombra que està situada la segona reunió, a més per la canal s’escola un vent gelat procedent de les altures. La combinació d’aquest elements fa que aviat ens tornem a quedar gelats mentre observem, tremolant, els moviments d’en Xavi, qui segueix progressant a través de l’assoleiada placa, en lleuger flanqueig ascendent cap a un marcat diedre i sota l’esguard d’un vistós sostre vermellós, damunt del qual se situa la Miranda de Can Jorba i on finalitzen algunes vies.

Lleuger flanqueig ascendent

Vistós ascens sota el sostre

Quan ens toca pujar, en Pau i jo estem encantats d’abandonar l’ombrívola i ventilada reunió i tornar a sortir a la placa inundada de sol per on avancem ràpidament fins al peu del diedre que superem sense massa dificultats. Així arribem a la tercera reunió, situada a l’interior d’un bosquet penjat a tocar de la Miranda de Can Jorba. Aquí fem els canvis convenients perquè ara li toca a en Pau fer de cap de cordada... i jo seguiré fent el reportatge!

Feliçment abandonem la segona reunió...

... i comencem l’ascens de la placa

Després de travessar en diagonal el bosquet, en Pau continua l’escalada per una llarga placa on la cordada que ens precedeix, i les xapes, l’indiquen el camí a seguir. La quarta reunió està situada a mitja placa immediatament sota un petit llavi.

Continua l’ascens per una altra costeruda placa

Deixem enrera el bosquet penjat

Assegurant des de la quarta reunió

Per sortir de la reunió, a en Pau li cal superar l’esmentat llavi amb un pas ben protegit i qualificat de V-. Les preses que ens ofereix el pas, encara que petites, estan molt ben col·locades per fer una bona tracció ascendent, i així poder posar el peu esquerre damunt una excel·lent repisa. El resultat és un pas força atlètic i vistós.

Superant el pas de sortida de la quarta reunió

El llarg continua per l’esmentada placa per la qual seguim elevant-nos per damunt el torrent del Migdia, on al seu interior ressonen les veus de la gent que està rapelant pel Joc de l’Oca. El cim de l’agulla de Can Jorba ja és a tocar.

Deixem ben avall el fons del torrent del Migdia

Arribant a la cinquena reunió

En la darrera tirada la placa s’ajeu i la progressió ascendent es fa més “fàcil”, però això no vol dir que s’hagi de baixar la guàrdia car ja estem molt amunt, el paisatge s’eixampla i impressiona.

Progressant per la sisena tirada

Arribant a la darrera reunió sota el cim de l’agulla de Can Jorba

En Pau no munta la darrera reunió ben bé al cim de l’agulla sinó un xic per sota i així ens estalviem un curt però exposat ràpel. Des d’aquest avantcim anem planejant fins a un collet entre l’agulla de Can Jorba i Roca Mur des d’on baixarem cap al torrent del Migdia  per tal de retornar pel Camí dels Francesos. En aquest punt elevat, després de felicitar-nos per tan lluïda escalada, recollim les cordes i els “trastos” i ens fem el selfie de rigor.

Fotocim

Contemplant el Montgrós, flanquejat pels
Plecs del Llibre i la Roca Plana dels Llamps

Abans d’abandonar aquest privilegiat mirador, fem una darrera mirada al paisatge que ens envolta on hi destaca la ferma mola del Montgrós, qui sap si escenari de properes incursions al massís...

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 24.12.17 per Isabel Benet, Pau Vázquez i Xavier Vallès.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada