dilluns, 19 de febrer de 2018

Per la Valldonzella amb bicicleta

11.02.18  Aprofitant una treva de bon temps dins d’aquest periode de meteorologia tan adversa, les Isabels ens trobem a la plaça del Doctor Andreu, on hi ha l’estació inferior del funicular del Tibidabo, per a fer una de les nostres “matinals” per Collserola. Aquest cop les nostres rodes ens duran a la recòndita Valldonzella o vall de Can Parellada, on al segle XIII hi va haver un convent de monges.

Estació inferior del funicular del Tibidabo

Des del peu del Tibidabo ens posem en marxa tot pujant cap a la Carretera de les Aigües, per la qual anem només uns pocs metres ja que aviat ens desviem a mà dreta per una costeruda pista que s’enfila per la falda d’un turonet, al capdamunt del qual es troba l’Observatori Fabra. Un cop hem passat prop de l’edifici de l’Escola Judicial, sortim a la carretera i anem a l’esquerra en direcció a Vallvidrera, un barri de Barcelona suspès sobre la carena principal de Collserola i que creuem ràpidament d’est a oest fins arribar a la plaça dels Pins de Vallvidrera.

A la plaça del Pins de Vallvidrera

A partir d’aquí anem pel carrer del Camí Vell de Santa Creu d’Olorda que aviat es converteix en una pista de terra tancada al trànsit de vehicles i que s’endinsa a l’ombrívola coma del Fondal de l’Espinagosa per on anem en franca, i fresca, baixada cap al coll de Can Cuiàs, tot deixant a mà dreta una pista procedent del Pantà de Vallvidrera.

Coll de Can Cuiàs

Des d’aquest coll, obert entre els turons d’en Merlés i l’Espinagosa, anem uns 400 metres per la carretera B-1468 en direcció a Molins de Rei fins al coll de les Torres, farcit de torres elèctriques, encara que no és aquest l’origen de la seva toponímia sinó que fa referència a la Torre de Santa Margarida (o Torre de Dalt) i a la Torre del Bisbe (o Torre de Baix), dos masos històrics pels quals passarem tot seguit.

Coll de les Torres

Al coll de les Torres, entre els turons d’en Merlés i la Coscollera, deixem l’asfalt i prenem una pista a mà esquerra que davalla fort tot endintsant-se a la Valldonzella fins trobar una cruïlla; a mà esquerra la pista va cap a Sant Feliu de Llobregat tot passant pel peu de la Penya del Moro on recentment s’hi han excavat les restes d’un poblat ibèric i d’una torre de vigilància medieval. Nosaltres, però, anem a la dreta per on continuem baixant fort fins a tocar el curs del torrent de Can Parellada on, a frec de la pista, trobem un gran arbre amb ofrenes de flors artificials als seus peus.


Seguim baixant per la pista, ara a frec del torrent aigües avall, fins que, poc després, trobem, a mà esquerra i a tocar de la pista, la font de Santa Margarida, amb coberta de volta de pedra, i a l’altra banda les ruïnes del mas de la Torre de Santa Margarida. Aquí hi havia l’antic convent de monges de Santa Maria de Valldonzella (s. XIII), però d’aquest monestir només en resten un parell de murs de la seva església romànica.

Font de Santa Margarida

Torre de Santa Margarida

Absis de l’església de Santa Maria de Valldonzella

Seguim baixant per la pista fins al Pla de les Torres, on enfront nostre s’aixeca la Torre del Bisbe, un gran mas fortificat que va pertànyer al bisbe de Barcelona Berenguer de Palou (s.XIII), qui féu donació dels terrenys dels voltants perquè s’hi establís l’esmentada comunitat de monges; actualment aquest mas és una finca agricola.

Torre del Bisbe des del Pla de les Torres

Per la pista passem a frec del mur nord de la Torre del Bisbe, on hi ha una cruïlla amb un pal indicador; nosaltres seguim recte tot planejant pel vessant est de la serra del Ginestar fins a una corba molt pronunciada. Just abans de baixar cap a la vall de Can Ferriol, deixem la pista i marxem per un sender estret que surt a mà esquerra i que recorre la carena de l’esmentada serra, pel qual ens estalviem una gran marrada de la pista; es tracta, però, d’un sender massa descarnat i poc ciclable per al nostre nivell, i en gran part l’hem de fer a peu.

Baixant per la carena de la serra del Ginestar

Passem pel mas de Can Parellada

Al final del sender anem a desembocar a la pista d’accés a Can Parellada, una gran masia que dóna nom a la vall, i des d’aquí baixem fins al Pla de Can Ferriol on tornem a trobar la pista que hem deixat més amunt. Ara ja només toca continuar per la pista fins a l’ermita de la Salut (s.XVIII), adossada a la Casa Gran de la Gleva, una casa pairal del s.XV que actualment acull dos centres educatius, un restaurant i una àrea de picnic, però quan nosaltres hi passem ho trobem tot tancat i barrat i per això hem de fer una marrada al voltant del mas.

Casa Gran de la Gleva

Després de revoltar l’ermita de la Salut, prenem la pista que ens porta, entre camps de conreu, al Parc del Mas Lluhí, una antiga finca agricola reconvertida en espai lúdic a tocar de la part alta de Sant Feliu de Llobregat on contemplem com els ametllers, aliens al fred viu que fa aquests dies, ja han començat a florir.

Ametllers florits al Parc de Mas Lluhí

Des del parc prenem l’ample passeig Comte de Vilardaga que ens deixa de dret a les vies del tren molt a prop de l’estació. Aquí ens encomanem a la informació de “sant Google”, gràcies a la qual creuem ràpidament el nucli de Sant Feliu en direcció al Llobregat, on prenem la pista del marge esquerre per tornar de nou a Barcelona. Track de la ruta.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 11.02.18 per Isabel Benet i Isabel Salvia.

divendres, 9 de febrer de 2018

Sant Llorenç, via Punta d'en Serreta

31.01.18  En ple hivern, i a la recerca de les cares sud, al Pau se li acut de tornar a Sant Llorenç del Munt on, ja fa quasi un any, vam pujar la via Aresta dels Cavalls. Ara es tracta de superar el mateix cingle però per una via situada més a l’est: la Punta d’en Serreta, línia clàssica i directa al cim de la Mola, oberta l’any 1963 per Carles Olivella, Josep Monistrol i Josep Girbau, els quals la van dedicar a la memòria de l’amic Josep Nogués, dit “Serreta”. Aquesta via, que ha donat nom a tot l’esperó rocós que domina la coma de Can Pobla, ha estat reequipada amb parabolts, però sense retirar-ne el material “històric” consistent en pitons, cargols i burins (amb i sense xapa) i amb una considerable pàtina de rovell. Malgrat tot, a la ressenya recomanen portar algun encastador.

Cingle superior de la Mola, amb la Punta d’en Serreta (dreta)

Esquema del recorregut de la via

Per això deixem el cotxe a l’aparcament de Can Robert, al capdamunt de la urbanització Cavall Bernat de Matadepera, des d’on pugem cap a Can Pobla tot prenent diverses dreceres de la pista, tallada al trànsit no autoritzat. Des de Can Pobla anem planejant per sota les parets i, un cop situats en la vertical de l’esperó, prenem un corriol que ens mena de dret a l’inici de la via.

Arribant a Can Pobla observem com la línia entre
el sol i l'ombra ressalta l’aresta per on puja la via

Mentre contemplem com Montserrat encara enfonsa el peus a la boira dita “la vacarissana”, ens calcem el material i mirem amunt: tenim per endavant uns 90 m d’escalada, la major part d’ella en un paquet conglomeràtic de matriu vermellosa i de còdols majoritàriament pissarrosos, coronat per un conglomerat blanquinós més consistent. El secret està en només tocar els còdols més grossos i ben plantats... i resar.

Arribant al peu de la via

La primera tirada comença prou ajaguda però, de mica en mica, es va redreçant fins assolir el IV grau poc abans d’arribar a la primera reunió situada en una còmoda repisa. Fa un dia preciós de sol, però a estones bufa un ventet glaçat i molest, preludi del radical canvi de temps que es preveu per demà mateix.

Inici del primer llarg

Assegurant des del peu de la via

En Pau prop de la primera reunió

Arribant a la primera reunió

Els primers metres de la segona tirada progressen per una franja força vertical de menuts còdols de pissarra, tots ells en posició horitzontal, on un s’ha de moure amb extremada delicadesa i sempre comprovant la solidesa de la presa escollida.

Progressant per un tram força delicat

Passada aquesta franja la cosa no millora gaire, ja que anem de dret cap a un dels passos més dificils de la via: un tètric i humit desplom, situat a la dreta d’un sostret, i defensat amb un parabolt, el qual es supera amb un atlètic pas, en lliure o A0, però que jo passo penjant els estreps. Passat aquest mal pas la dificultat baixa sensiblement fins a la segona reunió, també situada en una bona repisa.

Arribant al peu del desplom

Progressant per la delicada placa

Assegurant des de la segona reunió

Arribant a la segona reunió

La sortida de la reunió fa una mica d’angúnia, car hem d’anar progressant per un terreny força vertical i trencat, tot tastant cada còdol abans de confiar-hi el pes del cos i la força de la tracció. I per acabar-ho d’adobar, la via es dirigeix cap a un petit desplom que superem després d’un delicat flanqueig a la dreta.

Afrontant la placa dels còdols que ballen

Passant el delicat flanqueig

Un cop en Pau ha superat el citat desplom, amb nota i observat de ben aprop per un impertinent dron (!), deixo de veure’l i, tot seguit, em concentro en la demanda de corda. És aleshores quan em fixo que la reunió, muntada en un gran códol de pòrfir, sembla una exposició sobre l’evolució del material d’assegurança, ja que s’observa tot un assortit de xapes de ferro i d’alumini, i també un relluent parabolt.

Exposició de material de totes les èpoques

Quan em toca pujar a mi, en aquest primer tram de la tirada, segueixo al peu de la lletra la norma de només agafar-me als còdols grans... i així ho faig fins que em quedo amb un d’ells a la mà! Una suor freda em recorre l’esquena, sort que tenia els peus ben posats! També em fixo en els “espeluzpectaculars” claus de cap quadrat i anella de ferro.

Clau de cap quadrat amb anella de ferro

Després d’aquesta placa toca el delicat, i un xic desplomat, flanqueig a la dreta, pel qual es progressa gràcies a una bavaresa inversa, però donades les circumstàncies jo progresso agafant-me de tot el que penja, i un cop superat aquest flanqueig, sense nota, arribo a una rampa inclinada que em porta al peu d’una blanquíssima placa força vertical: la darrera prova.

Aspecte de la placa final

Comparat amb el que hem viscut, aquesta placa la podem qualificar com el millor tram de tota la via, ja que progressa per roca montserratina farcida de petits i resistents còdols, i molts foradets. La placa, però, està rematada per un petit desplom amb el qual s’ha d’anar en compte ja que la roca està un xic descomposta.

Al capdamunt del cingle amb vistes a l’Obac i Montserrat

Així arribem al final de la via on comprovem que tots els nostres treballs tenen el premi de les magnífiques vistes de la serra de l’Obac i de Montserrat tancant l’horitzó per ponent. El dia segueix éssent preciós i per això ens costa de creure que estiguem a les portes d’un tomb meteorològic de primer ordre.

Fotocim

Un cop ens hem fet el selfie de rigor, pel descens tenim dues opcions: o seguir pujant fins al cim de la Mola i baixar pel Camí dels Monjos, o bé planejar per damunt el caire dels cingles en direcció oest fins trobar un sender que baixa per una dreturera canal, però sense cap mena de problema, que ens deixa de nou al peu de la via... i aquesta és avui l’opció escollida. I com acostumem a dir: una més al sarró!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 31.01.18 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dijous, 1 de febrer de 2018

Circular per Siurana

27.01.18  En la primera sortida col·lectiva de l’any, una quarantena de companys ens hem aplegat aquest dissabte al pantà de Siurana per fer una excursió pels cingles que defensen l’encimbellat poble de Siurana, tot pujant pel grau de la Trona i baixant pel grau dels Portals, mitjançant un itinerari d’uns 11,8 Km de recorregut per pistes i senders ben senyalitzats.

Des de Reus (sortida Reus Est de l’AP-7 i autovia T-11), hem seguit per la N-420 en direcció a Falset fins que a l’alçada de les Borges del Camp continuem a la dreta per la C-242, tot passant per Alforja i el coll d’Alforja; més endavant, just quan deixem a l’esquerra la Venta del Puvill i abans d’arribar a Cornudella, agafem un trencall a la dreta en direcció al pantà de Siurana, i que en 2 Km mena a l’aparcament que hi ha al costat dret de la presa, on deixem els cotxes.

Situats a la presa del pantà de Siurana (490 m), avui amb el nivell molt baix, agafem en direcció est la pista que voreja el pantà per la riba esquerra (per a nosaltres el costat dret).

Encarats als cingles vermells i blancs de Siurana

La pista davalla suaument fins creuar una barrancada i acaba més endavant a la cua del pantà, on hi ha una estació d’aforament. En aquest punt creuem per unes pedres el riu Siurana i ens reagrupem per esmorzar a la vora del riu, que forma aquí un toll enmig d’una platja de còdols.

Creuem el riu de Siurana, a la cua del pantà

Més amunt el seguim creuant

Continuem riu amunt, que creuem a gual dues vegades més, fins que trobem a l’esquerra un camí per on anem pujant amb alguna llaçada fins a desembocar a la pista o camí del Molí de l’Esquirola, que seguim a la dreta fins que no triguem en trobar a l’esquerra (pal indicador) el camí del Grau de la Trona, per on passa el PR C-7 procedent de l’esmentat molí (a 15 min. seguint recte per la pista).

Iniciem la pujada pel grau de la Trona

Comencem a pujar pel grau de la Trona, un antic camí que enllaçava Siurana amb els molins situats a la vora del riu. El camí, empedrat i ben apuntalat amb marges, va guanyant alçada en revolts i va passant primer per cingles de gres vermell i mes amunt per cingles de roca calcària blanca.

Primer tram pel cingle de gresos vermells

Travessem antigues dunes fòssils

Seguim pel cingle blanc de parets calcàries, 
mentre el camí traça llaçades entre grans marges

Al capdamunt del grau deixem a la dreta el camí del grau de la Tornera (pal indicador) i seguim planers, a la vora del cingle, fins que passem per la singular i fotogènica roca de la Trona, que forma un sostre per sota del qual hi passa el camí.

Arribem a la característica roca de la Trona

Apilotonats sota la Trona, al caire de l'abim

Continuem a l'altre costat de la Trona


Seguim a la vora de les espectaculars parets del cingle, mentre que a l’altre costat, separada del cingle i a un nivell inferior, veiem la característa Roca del Franquet, una altra zona d’escalada, també anomenada Roca dels Solters perquè, segons diu la tradició, el solter o soltera que hi arribi al cim i llenci una pedra, es casarà abans d’un any (en cas contrari, NO ha de llençar cap pedra).

Roca del Franquet o dels Solters

Avancem planers sobre la roca calcària

Sector d'escalada proper a Siurana

Avancem per una estreta cornisa al caire del cingle, passem pel costat d'una zona d'escalada i poc després ja arribem a l’aparcament situat a l’entrada del poble, al Pla del Castell, on hi arriba la carretera procedent de Cornudella. Tenim des d’aquí una bona visió del Montsant, ben nevat avui, i dels cingles de la Siuranella en primer terme, on es troba un altre sector d’escalada. L'entrada del poble està custodiada per les restes del castell, a l'esquerra, i el refugi Ciriac Bonet del CEC, a la dreta, encimbellat damunt d’un esperó del cingle. 

Els cingles de Siuranella

Restes del castell a l'entrada de Siurana

El refugi Ciriac Bonet, amb el Montsant nevat

Travessem per un pont de fusta el fossat de l’antic castell de Siurana, i entrem al poble pel carrer Major. Per l’esquerra ens apropem a les restes del castell i al capdamunt del cingle orientat al sud, cap al riu i el pantà. Siurana, darrer reducte musulmà a Catalunya, fou conquerida l’any 1153 pels exèrcits del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, que pocs anys abans també havia conquerit Tortosa i Lleida. La llegenda diu que a la Siurana musulmana (Xibrana) hi governava la reina Abdalàzia, la qual, abans de caure en mans dels cristians, muntà al seu cavall, li embenà els ulls amb el seu vel i l’esperonà cap al penya-segat per estimbar-se cingles avall.

Al cingle on saltà la reina mora, amb les restes del castell

Espectacular situació de Santa Maria de Siurana

Visitem breument alguns carrers de la població, molt ben arranjats, així com l’església romànica de Santa Maria de Siurana, tot just aixecada després de la conquesta de la població, d’una nau encapçalada per un absis semicircular amb finestra de doble esqueixada, i una gran portalada amb un timpà emmarcat sobre tres arcades de mig punt que reposen sobre columnes amb capitells.

Portalada de l'església

Detall del timpà

Al final de la cinglera podem veure, excavats a la roca, els antics aljubs o dipòsits d’aigua, tot gaudint d’una gran vista sobre el Priorat i la serra del Montsant.

A l'extrem del cingle de Siurana

Retornem a l’entrada del poble per agafar cap a l’esquerra, entre el refugi i el carrer Major, el Camí dels Gorgs (pal indicador), que en realitat és el Camí Vell de Cornudella a Siurana, per on continua el PR C-7. El primer tram d’aquest camí, des de Siurana, és el Grau dels Portals, nom que fa referència als dos portals que controlaven el camí en temps del domini musulmà, un a l’inici i un altre al final del grau. Anem baixant en llaçades pels trams empedrats d’aquest grau, sota el cingle on es troba situat l’esmentat refugi.

Comencem a baixar pel grau dels Portals

Pel camí del grau, ben traçat i empedrat

Més avall, a la sortida del grau, la inclinació es modera, mentre anem deixant el cingle i el bosc per creuar poc després el barranc de l’Estopinyà i arribar al coll de les Lloses (555 m), ocupat, com el seu nom indica, per abundants pissarres o llicorelles, unes roques que per altra banda donen un caràcter especial al vi del Priorat. 

Baixant del coll de les Lloses

Continuem la baixada fins a la vora del pantà, on trobem una esplanada al redós de la qual ens posem a fer tots plegats el dinar de germanor i carmanyola (substituïda avui dia pels tuppers).

Dinar de grup a la vora del pantà

L’itinerari del PR continua per una pista, però com aquesta fa una gran marrada per salvar una entrada de l’embassament, que ara es troba sec en aquest indret, no triguem en deixar-la per baixar a creuar la llera i retrobar-la a l’altre costat.

Travessem el pantà, aquí sec, per continuar a l'altre costat

Poc després deixem definitivament la pista i el PR, doncs continuen en direcció a Cornudella, i girem a l’esquerra per travessar uns camps de vinyes i pujar uns metres fins a la carretera de Cornudella a la presa de Siurana.

Cingles de Siurana (dreta) i Siuranella (centre)
sobre les avui escasses aigües del pantà

Seguim a l'esquerra per aquesta tranquil·la carretera durant 1 Km, amb vistes de l'embassament i els cingles de Siurana, fins que arribem al costat esquerra d’aquesta presa. Ja només falta creuar-la per retornar a l’aparcament, punt final de la sortida d’avui. Fins la propera!

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 27.01.18 pel Centre Excursionista Àliga.