dimarts, 27 de febrer de 2018

Pel sender de Gurb

24.02.18  Un cop més ens reunim uns quants valents per a fer la sortida programada del febrer, i donades les previsions meteorològiques de fred intens, estem mentalitzats per a una autèntica hivernal... a Osona, concretament pels voltants de Gurb, petit nucli situal al nord-oest de Vic.

Quan arribem a la parròquia de Sant Andreu de Gurb (556 m), presidida per la seva església d’origen romànic i punt d’inici de l’excursió, fa un fred que pela i tota la plana està sumida dins una espessa boira; així és que ràpidament ens posem les motxilles a l’esquena i comencem a caminar, enmig d’un paisatge gebrat, en direcció al castell de Gurb tot seguint les marques del PR C-41 Sender de Gurb, senyals que no deixarem en cap moment. Ens esperen uns 20 km de marxa i més de 700 m de desnivell.

Comencem a caminar entre la boira

Després de seguir un curiós itinerari amb uns quants plafons poètico-informatius i diversos animals tallats en fusta policromada, creuem la riera i seguim els seu curs aigües amunt fins a desembocar a una pista.

Plafons de l'itinerari naturalista

Seguint aquesta pista arribem a una cruïlla amb un pal indicador on decidim desviar-nos a mà dreta per a visitar la propera ermita de Sant Roc, església votiva del segle XIX que s’alça misteriosa sobre un pla envoltat de bosc.

Arribant a Sant Roc


Un cop hem donat un ràpid cop d’ull a l’edifici, que no té res d’especial, tornem a la cruïlla amb la pista principal per continuar la marxa en direcció al castell. Comencem a veure els primers rastres de neu i un fang enganxós se’ns aferra a la sola de les botes que sembla que anem amb peus de plom... però això no és res comparat amb el que ens espera més endavant.


Inici de la pujada al coll i al turó de la Creu de Gurb

La pista dibuixa un arc i ens situem en la vertical del castell, mentre comencem a veure com la boira s’escaixa i deixa veure un tímid cel blau. Poc després deixem aquesta pista, que es dirigeix al Pla de Vilafreser, i anem a la dreta per un corriol que s’enfila de valent cap al castell per un terreny d’alló més relliscós i on només pugen amb soltura els nostres companys de quatre potes, el Pongo i l’Aran, que sembla que no els costa gens d’esforç l’ascens.


Al coll de la Creu de Gurb

Amb fang fins a les orelles arribem al coll de la Creu de Gurb, on veiem amb alegria que hem superat el sostre de la boira i que el sol comença a brillar. Aquí deixem, per un moment, el sender de Gurb i anem a l’esquerra per pujar fins al cim del turó, punt culminant de l’excursió, on pensem fer un mos per recuperar-nos de la dura pujada i gaudir de les vistes que la boira ens ha escatimat fins ara.


Al turó de la Creu de Gurb

Quan arribem al capdamunt del turó, coronat per una gran creu, resulta que la calitxa tampoc no ens deixa veure el gran panorama que ens promet la flamant taula d’orientacio, plantada damunt les poques restes del castell. Com que la taula no indica l’alçada a la que ens trobem, fem una ràpida consulta al mapa que ens assegura que estem a 841 m.

Taula d'orientació al cim del turó

Esmorzant sobre les restes del castell

Un cop ens hem sadollat de “panorames” i altres menges, desfem el camí fins al coll des d’on continuem pel PR, tot descrivint un altre arc sobre la capçalera del rec de l’Esperança. Quan estem situats sota el punt culminant del serrat del Portell, veiem a l’altre costat de la vall com s’alça, a llevant, el turó de la Creu de Gurb, i que aviat deixarem enrera.

Deixem enrera el turó de la Creu de Gurb

Aquí hem d’estar atents car la pista que seguim es dirigeix cap al pla de la Noguera i per continuar el sender de Gurb cal que ens desviem a la dreta per un corriol que va a frec d’un camp de conreu i pel qual revoltem el serrat del Portell i entrem a la vall de Sant Julià. Mentre baixem cap al mas del Borrell, ja veiem el campanar de Sant Julià Sassorba, el nostre proper objectiu.

Anem cap a la vall de Sant Julià

Per la carretera que travessa la vall

Deixem enrera el Borrell i prenem la carretera asfaltada d’accés a aquesta granja que també fa un gran arc sobre la vall de Sant Julià. Després d’un parell d’inacabables quilòmetres de dur asfalt arribem al pla del Rovelló (785 m), on hi destaca l’imponent edifici d’origen romànic de Sant Julià Sassorba (s.XI), amb un campanar de planta quadrada i dos pisos, amb arcuacions i finestres geminades típics del romànic llombard.

Arribant a Sant Julià Sassorba

Sant Julià Sassorba, al pla del Rovelló

Aquí descansem un xic però no ens entretenim gaire ja que només portem poc més de 7 Km dels 20 que hem de fer. Així que abandonem, amb certa recança i trepitjant neu, Sant Julià i anem per una avorrida pista, en constant baixada i a mitja alçada del fons de la vall de vessants margosos força descarnats. Per a fer més passable aquest tram, ens reunim en petits grups, cadascun amb les seves converses mentre davant nostre ja s’alça l’esvelt campanar de Sant Sebastià, el nostre següent objectiu.

Anem trobant trams de neu

Sobtadament sortim de l’estreta vall a la plana i arribem a les envistes de l’Eix Transversal (C-25) a l’alçada de la casa de la Pujada. Ara ve el tram més lleig de l’excursió que és travessar l’Eix per un pas inferior i seguir uns metres per la carretera de Vic a Prats de Lluçanés fins al Molí de la Pujada, on creuem la riera de la Font Salada.

Casa de la Pujada, sota un vessant de margues

Creuem la riera de la Font Salada

Un cop a l’altra banda de la riera ja ens enfilem per una ampla i nevada pista cap al pla de Sant Sebastià. Les converses s’apaguen, els grups s’estiren i ens concentrem en la pujada. Així arribem al capdamunt de l’altiplà on encara llueix un bon sol. Tots ja estem prou cansats, gossos inclosos, i amb prou feines portem 13 Km.


Al pla de Sant Sebastià

Aquí hem d’estar atents car el PR abandona la pista i pren un sender a mà esquerra que, vorejant camps de conreu, arriba directament a l’ermita de Sant Sebastià (s. XVIII), portentós mirador sobre la Plana de Vic.

Ermita de Sant Sebastià

Plafó panoràmic al mirador de Sant Sebastià

Es dóna el cas que en aquest indret es va signar secretament l’anomenat Pacte de Gènova o dels Vigatans, el qual va decidir l’arribada a Catalunya de l’arxiduc Carles d’Àustria durant la Guerra de Successió. Per a recordar aquell fet, s’hi han plantat al costat de l’edifici una sèrie de figures tallades en ferro que representen la signatura del pacte, uns plafons informatius i un monòlit de pedra. Aquí aprofitem per dinar i fer-nos la foto de grup de rigor.

Observant el grup escultòric del Pacte dels Vigatans

Foto de grup a l'ermita de Sant Sebastià

Després del merescut àpat, finalitzat amb licors i deliciosos postres de tota mena, ens veiem amb prou forces per afrontar la “baixada sobtada” que resa la ressenya, i ens preparem de cara a les possibles relliscades. Però sortosament el camí no és ni de bon tros tan empinat com el que pujava al castell de Gurb, i fem el descens sense massa ensurts.

Anem baixant cap a la plana

Quan arribem a la plana ens pensem que això ja s’acaba, però encara ens queden uns bons 5 Km de recorregut. Havent passat pel mas de la Vila, i després de creuar la riera de Sant Joan, arribem a l’ermita de Sant Joan del Galí d’origen romànic i que es troba a tocar de la carretera de Vic a Prats de Lluçanès, la qual creuem per, seguidament, tornar a passar sota la C-25.

Sant Joan del Galí

Mig d’esma fem els darrers quilòmetres per una ampla pista, però gaudint de les extenses vistes que ens ofereix la Plana de Vic, esquitxada de belles masies com el Güell, Can Brodon i els Garrigons.

Encarats al vessant sud del turó de la Creu de Gurb 

De mica en mica ens anem acostant a la base del turó del castell des d’on veiem la gran creu del cim on hem esmorzat aquest matí. Així arribem de nou a la parròquia de Sant Andreu de Gurb on finalitzem aquesta llarga excursió circular pels paisatges d’Osona. Fins a la propera!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 24.02.18 pel Centre Excursionista Àliga.

dilluns, 19 de febrer de 2018

Per la Valldonzella amb bicicleta

11.02.18  Aprofitant una treva de bon temps dins d’aquest periode de meteorologia tan adversa, les Isabels ens trobem a la plaça del Doctor Andreu, on hi ha l’estació inferior del funicular del Tibidabo, per a fer una de les nostres “matinals” per Collserola. Aquest cop les nostres rodes ens duran a la recòndita Valldonzella o vall de Can Parellada, on al segle XIII hi va haver un convent de monges.

Estació inferior del funicular del Tibidabo

Des del peu del Tibidabo ens posem en marxa tot pujant cap a la Carretera de les Aigües, per la qual anem només uns pocs metres ja que aviat ens desviem a mà dreta per una costeruda pista que s’enfila per la falda d’un turonet, al capdamunt del qual es troba l’Observatori Fabra. Un cop hem passat prop de l’edifici de l’Escola Judicial, sortim a la carretera i anem a l’esquerra en direcció a Vallvidrera, un barri de Barcelona suspès sobre la carena principal de Collserola i que creuem ràpidament d’est a oest fins arribar a la plaça dels Pins de Vallvidrera.

A la plaça del Pins de Vallvidrera

A partir d’aquí anem pel carrer del Camí Vell de Santa Creu d’Olorda que aviat es converteix en una pista de terra tancada al trànsit de vehicles i que s’endinsa a l’ombrívola coma del Fondal de l’Espinagosa per on anem en franca, i fresca, baixada cap al coll de Can Cuiàs, tot deixant a mà dreta una pista procedent del Pantà de Vallvidrera.

Coll de Can Cuiàs

Des d’aquest coll, obert entre els turons d’en Merlés i l’Espinagosa, anem uns 400 metres per la carretera B-1468 en direcció a Molins de Rei fins al coll de les Torres, farcit de torres elèctriques, encara que no és aquest l’origen de la seva toponímia sinó que fa referència a la Torre de Santa Margarida (o Torre de Dalt) i a la Torre del Bisbe (o Torre de Baix), dos masos històrics pels quals passarem tot seguit.

Coll de les Torres

Al coll de les Torres, entre els turons d’en Merlés i la Coscollera, deixem l’asfalt i prenem una pista a mà esquerra que davalla fort tot endintsant-se a la Valldonzella fins trobar una cruïlla; a mà esquerra la pista va cap a Sant Feliu de Llobregat tot passant pel peu de la Penya del Moro on recentment s’hi han excavat les restes d’un poblat ibèric i d’una torre de vigilància medieval. Nosaltres, però, anem a la dreta per on continuem baixant fort fins a tocar el curs del torrent de Can Parellada on, a frec de la pista, trobem un gran arbre amb ofrenes de flors artificials als seus peus.


Seguim baixant per la pista, ara a frec del torrent aigües avall, fins que, poc després, trobem, a mà esquerra i a tocar de la pista, la font de Santa Margarida, amb coberta de volta de pedra, i a l’altra banda les ruïnes del mas de la Torre de Santa Margarida. Aquí hi havia l’antic convent de monges de Santa Maria de Valldonzella (s. XIII), però d’aquest monestir només en resten un parell de murs de la seva església romànica.

Font de Santa Margarida

Torre de Santa Margarida

Absis de l’església de Santa Maria de Valldonzella

Seguim baixant per la pista fins al Pla de les Torres, on enfront nostre s’aixeca la Torre del Bisbe, un gran mas fortificat que va pertànyer al bisbe de Barcelona Berenguer de Palou (s.XIII), qui féu donació dels terrenys dels voltants perquè s’hi establís l’esmentada comunitat de monges; actualment aquest mas és una finca agricola.

Torre del Bisbe des del Pla de les Torres

Per la pista passem a frec del mur nord de la Torre del Bisbe, on hi ha una cruïlla amb un pal indicador; nosaltres seguim recte tot planejant pel vessant est de la serra del Ginestar fins a una corba molt pronunciada. Just abans de baixar cap a la vall de Can Ferriol, deixem la pista i marxem per un sender estret que surt a mà esquerra i que recorre la carena de l’esmentada serra, pel qual ens estalviem una gran marrada de la pista; es tracta, però, d’un sender massa descarnat i poc ciclable per al nostre nivell, i en gran part l’hem de fer a peu.

Baixant per la carena de la serra del Ginestar

Passem pel mas de Can Parellada

Al final del sender anem a desembocar a la pista d’accés a Can Parellada, una gran masia que dóna nom a la vall, i des d’aquí baixem fins al Pla de Can Ferriol on tornem a trobar la pista que hem deixat més amunt. Ara ja només toca continuar per la pista fins a l’ermita de la Salut (s.XVIII), adossada a la Casa Gran de la Gleva, una casa pairal del s.XV que actualment acull dos centres educatius, un restaurant i una àrea de picnic, però quan nosaltres hi passem ho trobem tot tancat i barrat i per això hem de fer una marrada al voltant del mas.

Casa Gran de la Gleva

Després de revoltar l’ermita de la Salut, prenem la pista que ens porta, entre camps de conreu, al Parc del Mas Lluhí, una antiga finca agricola reconvertida en espai lúdic a tocar de la part alta de Sant Feliu de Llobregat on contemplem com els ametllers, aliens al fred viu que fa aquests dies, ja han començat a florir.

Ametllers florits al Parc de Mas Lluhí

Des del parc prenem l’ample passeig Comte de Vilardaga que ens deixa de dret a les vies del tren molt a prop de l’estació. Aquí ens encomanem a la informació de “sant Google”, gràcies a la qual creuem ràpidament el nucli de Sant Feliu en direcció al Llobregat, on prenem la pista del marge esquerre per tornar de nou a Barcelona. Track de la ruta.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 11.02.18 per Isabel Benet i Isabel Salvia.

divendres, 9 de febrer de 2018

Sant Llorenç, via Punta d'en Serreta

31.01.18  En ple hivern, i a la recerca de les cares sud, al Pau se li acut de tornar a Sant Llorenç del Munt on, ja fa quasi un any, vam pujar la via Aresta dels Cavalls. Ara es tracta de superar el mateix cingle però per una via situada més a l’est: la Punta d’en Serreta, línia clàssica i directa al cim de la Mola, oberta l’any 1963 per Carles Olivella, Josep Monistrol i Josep Girbau, els quals la van dedicar a la memòria de l’amic Josep Nogués, dit “Serreta”. Aquesta via, que ha donat nom a tot l’esperó rocós que domina la coma de Can Pobla, ha estat reequipada amb parabolts, però sense retirar-ne el material “històric” consistent en pitons, cargols i burins (amb i sense xapa) i amb una considerable pàtina de rovell. Malgrat tot, a la ressenya recomanen portar algun encastador.

Cingle superior de la Mola, amb la Punta d’en Serreta (dreta)

Esquema del recorregut de la via

Per això deixem el cotxe a l’aparcament de Can Robert, al capdamunt de la urbanització Cavall Bernat de Matadepera, des d’on pugem cap a Can Pobla tot prenent diverses dreceres de la pista, tallada al trànsit no autoritzat. Des de Can Pobla anem planejant per sota les parets i, un cop situats en la vertical de l’esperó, prenem un corriol que ens mena de dret a l’inici de la via.

Arribant a Can Pobla observem com la línia entre
el sol i l'ombra ressalta l’aresta per on puja la via

Mentre contemplem com Montserrat encara enfonsa el peus a la boira dita “la vacarissana”, ens calcem el material i mirem amunt: tenim per endavant uns 90 m d’escalada, la major part d’ella en un paquet conglomeràtic de matriu vermellosa i de còdols majoritàriament pissarrosos, coronat per un conglomerat blanquinós més consistent. El secret està en només tocar els còdols més grossos i ben plantats... i resar.

Arribant al peu de la via

La primera tirada comença prou ajaguda però, de mica en mica, es va redreçant fins assolir el IV grau poc abans d’arribar a la primera reunió situada en una còmoda repisa. Fa un dia preciós de sol, però a estones bufa un ventet glaçat i molest, preludi del radical canvi de temps que es preveu per demà mateix.

Inici del primer llarg

Assegurant des del peu de la via

En Pau prop de la primera reunió

Arribant a la primera reunió

Els primers metres de la segona tirada progressen per una franja força vertical de menuts còdols de pissarra, tots ells en posició horitzontal, on un s’ha de moure amb extremada delicadesa i sempre comprovant la solidesa de la presa escollida.

Progressant per un tram força delicat

Passada aquesta franja la cosa no millora gaire, ja que anem de dret cap a un dels passos més dificils de la via: un tètric i humit desplom, situat a la dreta d’un sostret, i defensat amb un parabolt, el qual es supera amb un atlètic pas, en lliure o A0, però que jo passo penjant els estreps. Passat aquest mal pas la dificultat baixa sensiblement fins a la segona reunió, també situada en una bona repisa.

Arribant al peu del desplom

Progressant per la delicada placa

Assegurant des de la segona reunió

Arribant a la segona reunió

La sortida de la reunió fa una mica d’angúnia, car hem d’anar progressant per un terreny força vertical i trencat, tot tastant cada còdol abans de confiar-hi el pes del cos i la força de la tracció. I per acabar-ho d’adobar, la via es dirigeix cap a un petit desplom que superem després d’un delicat flanqueig a la dreta.

Afrontant la placa dels còdols que ballen

Passant el delicat flanqueig

Un cop en Pau ha superat el citat desplom, amb nota i observat de ben aprop per un impertinent dron (!), deixo de veure’l i, tot seguit, em concentro en la demanda de corda. És aleshores quan em fixo que la reunió, muntada en un gran códol de pòrfir, sembla una exposició sobre l’evolució del material d’assegurança, ja que s’observa tot un assortit de xapes de ferro i d’alumini, i també un relluent parabolt.

Exposició de material de totes les èpoques

Quan em toca pujar a mi, en aquest primer tram de la tirada, segueixo al peu de la lletra la norma de només agafar-me als còdols grans... i així ho faig fins que em quedo amb un d’ells a la mà! Una suor freda em recorre l’esquena, sort que tenia els peus ben posats! També em fixo en els “espeluzpectaculars” claus de cap quadrat i anella de ferro.

Clau de cap quadrat amb anella de ferro

Després d’aquesta placa toca el delicat, i un xic desplomat, flanqueig a la dreta, pel qual es progressa gràcies a una bavaresa inversa, però donades les circumstàncies jo progresso agafant-me de tot el que penja, i un cop superat aquest flanqueig, sense nota, arribo a una rampa inclinada que em porta al peu d’una blanquíssima placa força vertical: la darrera prova.

Aspecte de la placa final

Comparat amb el que hem viscut, aquesta placa la podem qualificar com el millor tram de tota la via, ja que progressa per roca montserratina farcida de petits i resistents còdols, i molts foradets. La placa, però, està rematada per un petit desplom amb el qual s’ha d’anar en compte ja que la roca està un xic descomposta.

Al capdamunt del cingle amb vistes a l’Obac i Montserrat

Així arribem al final de la via on comprovem que tots els nostres treballs tenen el premi de les magnífiques vistes de la serra de l’Obac i de Montserrat tancant l’horitzó per ponent. El dia segueix éssent preciós i per això ens costa de creure que estiguem a les portes d’un tomb meteorològic de primer ordre.

Fotocim

Un cop ens hem fet el selfie de rigor, pel descens tenim dues opcions: o seguir pujant fins al cim de la Mola i baixar pel Camí dels Monjos, o bé planejar per damunt el caire dels cingles en direcció oest fins trobar un sender que baixa per una dreturera canal, però sense cap mena de problema, que ens deixa de nou al peu de la via... i aquesta és avui l’opció escollida. I com acostumem a dir: una més al sarró!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 31.01.18 per Isabel Benet i Pau Vázquez.