Serrat del Coniller, via Directa de l'Avatar

20.04.18  Avui fa poc més de mig any que vam assolir el tossal més oriental del serrat del Coniller, per la via Liebe Clàudia, i ja tornem a ser aquí, al final del camp d’ametllers, penjat de la carena de la Serramoneda i encarats a la muralla sud de l’esmentat serrat que sembla que tingui un ull que ens observi...

La paret sud del Tossal de la Feixa i el seu “ull” (ressaltat)

des del camp d’ametllers

Avui tenim la intenció de pujar-hi per la via Directa de l’Avatar, una línia oberta pel cèlebre Guillem Arias l’any 2007. Es dóna el cas que al 2009 es va estrenar una pel·licula que duia per títol Avatar, en la qual un disminuït físic podia fer coses increïbles gràcies a que posseïa un “avatar” amb aparença d’un extraordinari ésser blau... Així és que, després de carregar-nos les pesades motxilles, jo vaig cap al peu de la via amb l’esperança de trobar-hi allà el meu “avatar”, el que escala 8c, i així poder assaborir la via amb “les mans a les butxaques”, com aquell qui diu. I és que l’esmentada via travessa el gran “ull” de la muralla... serà l’ull de l’Avatar?

Recorregut de la via Directa de l’Avatar

Ressenya de la via

Després de travessar el camp d’ametllers, toca la llarguíssima aproximació fins al peu de la via, primer pel sender amb marques vermelles i fites, i després pel sender de flanqueig marcat en groc, tot esquivant un munt d’arbres caiguts segurament per les intenses nevades d’aquest hivern.

Pas entre roques en el camí d’aproximació

Camí de flanqueig cap al peu de la via

Però quina no és la meva decepció quan comprovo que, a la base de la muralla, no m’espera cap “avatar”, així que ja veig que em tocarà patir car la via s’inicia amb una placa tan blanca, tan dreta i tan llisa que d’ella només sobresurt un rosari de parabolts grocs.

Inici del primer llarg

En aquest primer llarg, en Pau combina passos en artificial i en lliure, però jo no en sóc capaç, malgrat que els parabolts són molts i estan molt propers, així que només puc tocar una mica de roca, una roca excel·lent per cert, quan estic prop de la primera reunió. Quan hi arribo, però, m’assabento que ara toquen dues tirades més com la que acabem de fer!!!

Arribant a la primera reunió

Assegurant des de la primera reunió

Inici del segon llarg

Sense perdre més temps, en Pau arrenca amunt per l’implacable placa, tot combinant passos en A0 i lliure, mentre que jo ja no guardo els meus beneïts estreps i em preparo per a fer una “pedalada” memorable fins a la segona reunió situada sobre una còmoda repisa sota l’”ull”.

Arribant a la segona reunió

La segona reunió

Ara toca el tram més dur de la via en forma d’un acusat desplom. En Pau em pregunta si estic animada per a superar-lo... i jo que no m’ho penso dos cops, que amb l’entrenament que porto amb les dues primeres tirades, ràpid li contesto: és clar que sí, endavant les atxes!!!

Superant el desplom

Assegurant des de la segona reunió

Coronil·les

L’accés al peu del desplom ja em sembla prou complicat, i encara sort que el pas està endolcit per la presència d’un “jardinet” de coronil·les (Coronilla emerus). Acte seguit entre voltors i “cigonyes” vaig guanyant el desplom qualificat d’A1... perquè cada cop que em supero faig “au, amunt!”. Així d’aquesta manera, surto victoriosa a la placa del capdamunt de l’”ull” on es troba la tercera reunió, un xic penjada sobre el bosc.

Arribant a la tercera reunió

Inici del quart llarg

El quart llarg avança per damunt la “parpella de l’ull”, per una placa inclinada però tan llisa que la correcta adherència dels “gats” és fonamental pel bon progrés vertical. En Pau es salta una reunió intermitja i avança veloç cap a la feixa on hi ha unes cordes fixes per a més seguretat. Allá es troba la quarta reunió, al peu d’aquest segon ressalt.

Progressant per la placa del quart llarg

Quan em toca a mi, deso els estreps car ja tinc ganes de tocar roca de debó i em veig capaç de progressar en lliure, malgrat que en un punt els “gats” em rellisquen d’alló més... uff!!! Arribant al caire de la feixa he d’anar amb molt de compte perquè hi ha moltes pedres soltes que malden per sortir volant muntanya avall.

Assegurant des de la feixa

Progressant pel cinquè llarg

Ara el terreny es torna més irregular, amb una sèrie de ressalts en els quals a mi em cal fer algun pas d’A0... res greu!!! Així arribo a la cinquena reunió situada al peu d’un esperó, ja molt per damunt de l’extensa vall verd maragda que es desplega als nostres peus.

Arribant a la cinquena reunió

En Pau preparant-se pel sisé i darrer llarg

Avançant pel despullat esperó del sisé llarg

Aquest darrer llarg és com l’exquisit postre al final d’un saborós dinar: bona roca, bon ambient i bons paisatges des del cim del Tossal de la Feixa... excel·lent conclusió d’una lluïda escalada que finalitzem, com sempre, amb el selfie de rigor.

Arribant al cim del tossal

Vista sobre la vall del riu Sallent

Fotocim

Quan vam fer la Liebe Clàudia vam baixar caminant, però aquest cop decidim rapelar la via, per això baixem al coll entre els dos tossals, encarats al mar d’onades petrificades on hi destaca la serra de Sant Joan, i des d’allà anem a l’esquerra pel corriol que planeja per la feixa assegurat per una corda fixa i que ens deixa a la quarta reunió, des d’on rapelem fins al peu de la via.

Baixant cap al coll amb vistes a la serra de Sant Joan

Rapelant la via

Ràpel “volat” pel desplom

Des del camp d’ametllers, l’ull ens segueix vigilant...

Ara ja “només” ens queda el retorn, al llarg del qual el meu cansament es manifesta a cada pas. Des del camp d’ametllers fem un darrer cop d’ull a la poderosa muralla on el seu ull continua observant-nos...

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 20.04.18 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

Roc de la Calma, amb raquetes

5.04.18  El Roc de la Calma (2213 m) és el punt culminant de l’altiplà de la Calma, sobre Font-romeu, a l’Alta Cerdanya. El seu vessant sud està ocupat per les pistes i remuntadors de la Calma, un dels tres sectors de l’estació d’esquí de Font-romeu, mentre que pel vessant nord, orientat al sector de la Bullosa, també hi arriba un altre remuntador.

Amb tota aquesta ferralla al cim, la seva ascensió no és massa interessant a l’estiu, però a l’hivern o bé a l’inici de primavera pot constituir una bona passejada amb raquetes de neu. Per fer-ho posible hi ha d’haver dues condicions: que l’estació d’esquí estigui tancada, doncs no és permès l’ús de raquetes excepte en el camí al refugi, i que a aquestes alçades hi hagi encara prou quantitat de neu. Avui, primer dijous d’abril, tenim a favor aquestes condicions, a les que cal afegir un dia radiant i la gran solitud que trobarem, així que aprofitem aquesta oportunitat per fer un itinerari pel nord de l’altiplà de la Calma d’uns 8 Km de recorregut i 240 m de desnivell.

Ens arribem per la carretera D-618, per Ur, Angostrina, Targasona i Font-romeu. Passada aquesta població trobem una rotonda, on girem a l’esquerra per agafar la carretera d’accés a l’estació d’esquí. Arribem al sector principal de Les Airelles, on deixem a la dreta la derivació cap al coll del Pam; seguim recte, travessant l’àrea d’aparcament, i continuem a l’esquerra pel ramal que en 2 Km arriba al peu dels remuntadors de la Calma, on deixem el cotxe.

Situats a l’aparcament, a l’indret de la mollera dels Clots (2040 m), ens calcem les raquetes i prenem una pista que surt inicialment en direcció sud, tot donant l’esquena al Roc de la Calma, on hi arribarem després d’una llarga volta.

A la mollera dels Clots, amb el Roc de la Calma

Sortim inicialment en direcció sud

La pista baixa lleugerament, mentre voreja un contrafort, fins a travessar el rec d’Egat, des d’on comença a pujar. Passem vora una cabana de pedra, enlairada i amb bones vistes sobre el Cambradase, i poc després deixem la pista, que fa una llaçada a la dreta, per anar pujant cap a l’esquerra i trobar-la més amunt.

Trobarem en tot moment una gran solitud

Pujant directament pels plans, amb el pic dels Moros al fons

De nou a la pista, anem avançant en direcció nord-oest, per sobre la coma de Mollet que tanca al sud el pic dels Moros, al qual hi vam pujar des de Targasona ara fa dos anys. Més endavant, en una cruïlla, deixem a l’esquerra el ramal que mena al pic dels Moros (a 2,5 Km).

Cruïlla amb el camí al pic dels Moros (esquerra)

Seguim a la dreta, per arribar als 400 m al refugi de la Calma (2117 m), avui tancat (amb les pistes obertes, ofereix servei de menjar i begudes).

Refugi de la Calma

En aquest indret hi ha una cruïlla de quatre pistes; nosaltres hem d’agafar la que surt al darrera del refugi, amb la indicació de “Col Rouge - Retour”. Anirem seguint a l’inrevés aquestes indicacions, sense trobar en cap moment cap esment del Roc de la Calma.

Avancem planerament, i fins i tot perdent alguns metres, en direcció nord-est pel llarg esquenall del Roc de la Calma, entre un bosc de pi negre. Quan aquest bosc ens ho permet, podem veure al nord el massís del Carlit.

Més endavant deixem de moment la pista per sortir cap a la dreta a una esplanada més oberta, amb extenses vistes als massissos del Puigmal, al sud, i del Carlit, al nord.

A l'esplanada, amb vistes al Cambradase i al Puigmal...

... i també als pics de Collroig, Xemeneies i Carlit

Al final de l’esplanada ens decantem a l’esquerra per recuperar la pista en una cruïlla, tot deixant a la dreta la ruta dels peatons, que baixa cap a la mollera dels Clots. A partir d’aquí la inclinació augmenta en el tram final de la pujada. Comencem a veure al nord el llac de la Bullosa, glaçat, i a sobre seu els dos Perics; també, enfront nostre, treuen el cap els remuntadors indicant la proximitat del cim.

Puig Peric i Petit Peric amb l'estany de la Bollosa, glaçat

Una vista més detallada amb el teleobjectiu

Arribant al cim

Finalment arribem al punt culminant del Roc de la Calma (2213 m), amb una vista limitada al nord pel bosc i les instal·lacions de l’estació, però dilatada al sud, des del Canigó al Cadí.

Al cim del Roc de la Calma, entre remuntadors

Al vessant sud del cim, el gran roc granític que dóna el nom a la muntanya, coronat per una taula d’orientació i amb un estratègic banc de fusta, ens ofereix un lloc ideal per fer un mos i admirar el panorama.

El veritable Roc de la Calma ofereix un bon recer

Per baixar “normalment” a l’aparcament caldria recular fins a la cruïlla amb la ruta dels peatons, però avui, sense esquiadors, ens fixem les raquetes i baixem directament a la dreta de les pistes d’esquí, per un pendent que no presenta massa complicacions, malgrat la marcada inclinació inicial que més avall es modera.

Iniciem la baixada directa a la mollera dels Clots

Després d’una ràpida baixada, anem a sortir al camí transversal dels peatons, que seguim a l’esquerra per arribar en pocs minuts a l’aparcament de la mollera dels Clots, punt final d’aquesta gratificant passejada amb raquetes de neu pel sector nord de la Calma.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 5.04.18 per Isabel Benet i Ventu Amorós.

Peña Rueba, via Sendero Límite

27.03.18  Després d’escalfar els motors a la Cresta de la Cruz a Olvena, l’endemà l’Antonio, el Pau i jo vam anar cap a la Peña Rueba, un conjunt de moles conglomeràtiques, que aquí anomenen “mallos”, les quals s’alcen per damunt del poble de Morillo de Gállego. La nostra intenció és pujar per la via Sendero Límite, una línia de prop de 300 m oberta a la cara sud-oest d’aquest massís.

Peña Rueba des del mirador de Riglos

Així de bon matí sortim de Barbastro, primer per l’autovia A-22 en direcció a Osca i després per la carretera A-132. Passat Ayerbe deixem enrera els cèlebres Mallos de Riglos (jo no estic a l’alçada de tant magnes tàpies). A l’altra banda del riu Gállego, ens dirigim cap al poble d’Agüero, on deixem l’asfalt per prendre una pista de terra. La Peña Rueba, que de lluny ja impressiona, conforme ens hi anem acostant... encara impressiona més! El cel està força tapat i fa vent, però esperem que acabi sortint el sol.

Cap al peu de la via Sendero Límite

Després d’aparcar el cotxe en un petit eixamplament de la pista, comencem a pujar per un sender que es dirigeix al peu de la via situat immediatament a l’esquerra d’una canal, per on baixen les aigües de pluja com si fos el coll d’un embut. El peu de la via es reconeix molt bé perquè té les lletres S.L. gravades a la roca, i de moment encara estem sols... però ja veiem que això no durarà gaire.

Arribant al peu de la via

Com que l’Antonio té moltes ganes d’escalar i es coneix bé la via, tot seguit agafa la iniciativa i comença a pujar lleuger per una bonyeguda placa de conglomerat de grans còdols. Jo observo que la placa està folrada de líquens que li donen un aspecte negrós i de poca confiança, encara que en Pau m’assegura que és una roca molt bona. El cel encara és ple de núvols i l’aire és fred i desagradable.

Inici del primer llarg

Prop de la primera reunió

Quan em toca pujar a mi, estic glaçada i el primer bony ja em sembla un obstacle insalvable... comencem bé! Però sí que és cert que la roca té una excel·lent adherència i les preses de mà, quan les hi ha, són boníssimes; i quan no les hi ha... doncs a tirar d’A0 s’ha dit. Així, després de superar unes quantes d’aquestes “panxetes”, arribem a la primera reunió situada sobre una ampla repisa on ens espera l’Antonio amb un somriure d’orella a orella.

Acte seguit, l’Antonio continua pujant en diagonal ascendent a l’esquerra amb el seu estil d’escalada “reptiliana”, tot adaptant-se a la perfecció als accidents del terreny, que són molts i molt variats. Prop de la segona reunió, però, es troba amb un desplom que se li resisteix una mica.

Prop de la segona reunió

Quan jo arribo al citat desplom no m´ho penso dos cops: penjo els estreps aprofitant que els parabolts estant molt junts i el supero amb un parell de passos d’A1. Així arribem a la segona reunió situada sobre una altra bona repisa, encara que més estreta que l’anterior, i a tocar d’una petita sabina.

Al costat de la sabina de la segona reunió

Ara ja no estem sols: una altra cordada de tres també s’enfila per la nostra mateixa via, la qual cosa neguiteja als companys per si es dóna el cas que haguessim de compartir les reunions. Per això l’Antonio arrenca a còrrer amunt per la placa a buscar la tercera reunió situada sobre una repisa encara més estreta.

Inici del tercer llarg

Assegurant des de la tercera reunió

Al llarg del meu ascens m'he anat fixant que, a més dels apreciats parabolts, també hi ha un seguit de bagues, ja un xic ronyoses pel pas del temps, que llacen els abundants ponts de roca existents entre els grans còdols, i que jo aprofito per a fer tracció tot pregant que les bagues no petin en aquell moment.

Arribant a la tercera reunió

Com que la cordada que ens segueix aviat ens trepitjarà els talons, els companys decideixen no perdre el temps amb el canvi de cordes, i per això l’Antonio continua fent de primer per enfrontar-se amb el quart llarg, el més dificil de la via, on un reguitzell de desploms posaràn a prova les nostres forces.

Progressant pel quart llarg

En Pau m’aconsella que, per no perdre més temps, intenti passar els desploms en A0... i així ho faig gràcies als parabolts i al munt de bagues que hi ha als ponts de roca, però arribo a la quarta reunió mig morta. Sort que m’asseguren que a partir d’aquí la dificultat de la via minva d’allò més.

Prop de la quarta reunió

Ara, de tant en tant, el sol surt d’entre els núvols i la temperatura es fa més agradable. Això, unit a que la placa s’ajeu i desapareixen els líquens i les “panxetes”, fan que a partir del cinquè llarg la progressió sigui més ràpida i més d’acord amb el meu nivell.

Arribant a la cinquena reunió

Així aviat deixem de veure la cordada que ens segueix, i ja pel que queda, els companys decideixen seguir tal i com anem, amb l’Antonio fent de primer de corda i progressant per la placa del 6è llarg més alegre que unes pasqües.

Inici del sisè llarg

Prop de la sisena reunió

El 7è llarg no té cap misteri ja que continua recte amunt per la placa, encara que prop de la 7a reunió hi ha un tram més vertical i qualificat de V-.

Inici del setè llarg

Superant el pas més dificli del setè llarg

Com que els llargs 8è i 9è són d’uns 25m cadascun, i la dificultat és molt moderada (entre III i IV), l’Antonio se salta la 8a reunió i se’n va directament a la 9a. Després ja només queda un petit llarg qualificat de III que arriba al cim de la via situat en una estreta feixa boscosa.

Sortint de la setena reunió

Progressant pel desè llarg

Arribant a la desena i última reunió

Malgrat que totes les reunions de la via tenen instal·lació de ràpel, és aconsellable retornar a peu, així que, després de felicitar-nos per tan lluïda escalada, sense temps ni de fer-nos el selfie de rigor, marxem tot planejant amb molta precaució per l’estreta feixa on hi ha un sender mig desdibuixat, marcat amb pintura groga, que puja primer fins a un collet des d’on gaudim de bones vistes a llevant, amb el poble de Riglos i la part alta dels seus “mallos” com a elements més destacats.

Vistes a ponent des de la Peña Rueba

A partir d’aquí, a més de les marques grogues, comencem a trobar fites, cordes fixes, cadenes i bagues d’un camí equipat, i els cables d’acer i algunes grapes de la via ferrada de la Mora. Tot plegat fa que el camí de retorn sigui més entretingut del que esperàvem.

Baixant per un tram de cordes fixes

Cara est de la Peña Rueba

Esquema de l'itinerari de retorn

Un cop trobem el camí que ressegueix la base dels cingles, el prenem a mà dreta i, tot passant de nou pel peu de la via, seguim pel mateix camí d’anada fins a l’aparcament.

Aquí ens esperen les companyes Ester i Rosa que han aprofitat el matí per caminar per les rodalies, i que ara ens fan la foto de grup que ens mancava com a punt final d’aquesta bella escalada a la Peña Rueba.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 27.03.18 per Isabel Benet, Antonio Iglesias i Pau Vázquez.