dilluns, 16 d’abril de 2018

Roc de la Calma, amb raquetes

5.04.18  El Roc de la Calma (2213 m) és el punt culminant de l’altiplà de la Calma, sobre Font-romeu, a l’Alta Cerdanya. El seu vessant sud està ocupat per les pistes i remuntadors de la Calma, un dels tres sectors de l’estació d’esquí de Font-romeu, mentre que pel vessant nord, orientat al sector de la Bullosa, també hi arriba un altre remuntador.

Amb tota aquesta ferralla al cim, la seva ascensió no és massa interessant a l’estiu, però a l’hivern o bé a l’inici de primavera pot constituir una bona passejada amb raquetes de neu. Per fer-ho posible hi ha d’haver dues condicions: que l’estació d’esquí estigui tancada, doncs no és permès l’ús de raquetes excepte en el camí al refugi, i que a aquestes alçades hi hagi encara prou quantitat de neu. Avui, primer dijous d’abril, tenim a favor aquestes condicions, a les que cal afegir un dia radiant i la gran solitud que trobarem, així que aprofitem aquesta oportunitat per fer un itinerari pel nord de l’altiplà de la Calma d’uns 8 Km de recorregut i 240 m de desnivell.

Ens arribem per la carretera D-618, per Ur, Angostrina, Targasona i Font-romeu. Passada aquesta població trobem una rotonda, on girem a l’esquerra per agafar la carretera d’accés a l’estació d’esquí. Arribem al sector principal de Les Airelles, on deixem a la dreta la derivació cap al coll del Pam; seguim recte, travessant l’àrea d’aparcament, i continuem a l’esquerra pel ramal que en 2 Km arriba al peu dels remuntadors de la Calma, on deixem el cotxe.

Situats a l’aparcament, a l’indret de la mollera dels Clots (2040 m), ens calcem les raquetes i prenem una pista que surt inicialment en direcció sud, tot donant l’esquena al Roc de la Calma, on hi arribarem després d’una llarga volta.

A la mollera dels Clots, amb el Roc de la Calma

Sortim inicialment en direcció sud

La pista baixa lleugerament, mentre voreja un contrafort, fins a travessar el rec d’Egat, des d’on comença a pujar. Passem vora una cabana de pedra, enlairada i amb bones vistes sobre el Cambradase, i poc després deixem la pista, que fa una llaçada a la dreta, per anar pujant cap a l’esquerra i trobar-la més amunt.

Trobarem en tot moment una gran solitud

Pujant directament pels plans, amb el pic dels Moros al fons

De nou a la pista, anem avançant en direcció nord-oest, per sobre la coma de Mollet que tanca al sud el pic dels Moros, al qual hi vam pujar des de Targasona ara fa dos anys. Més endavant, en una cruïlla, deixem a l’esquerra el ramal que mena al pic dels Moros (a 2,5 Km).


Cruïlla amb el camí al pic dels Moros (esquerra)

Seguim a la dreta, per arribar als 400 m al refugi de la Calma (2117 m), avui tancat (amb les pistes obertes, ofereix servei de menjar i begudes).

Refugi de la Calma

En aquest indret hi ha una cruïlla de quatre pistes; nosaltres hem d’agafar la que surt al darrera del refugi, amb la indicació de “Col Rouge - Retour”. Anirem seguint a l’inrevés aquestes indicacions, sense trobar en cap moment cap esment del Roc de la Calma.

Avancem planerament, i fins i tot perdent alguns metres, en direcció nord-est pel llarg esquenall del Roc de la Calma, entre un bosc de pi negre. Quan aquest bosc ens ho permet, podem veure al nord el massís del Carlit.


Més endavant deixem de moment la pista per sortir cap a la dreta a una esplanada més oberta, amb extenses vistes als massissos del Puigmal, al sud, i del Carlit, al nord.

A l'esplanada, amb vistes al Cambradase i al Puigmal...

... i també als pics de Collroig, Xemeneies i Carlit

Al final de l’esplanada ens decantem a l’esquerra per recuperar la pista en una cruïlla, tot deixant a la dreta la ruta dels peatons, que baixa cap a la mollera dels Clots. A partir d’aquí la inclinació augmenta en el tram final de la pujada. Comencem a veure al nord el llac de la Bullosa, glaçat, i a sobre seu els dos Perics; també, enfront nostre, treuen el cap els remuntadors indicant la proximitat del cim.

Puig Peric i Petit Peric amb l'estany de la Bollosa, glaçat

Una vista més detallada amb el teleobjectiu

Arribant al cim

Finalment arribem al punt culminant del Roc de la Calma (2213 m), amb una vista limitada al nord pel bosc i les instal·lacions de l’estació, però dilatada al sud, des del Canigó al Cadí.


Al cim del Roc de la Calma, entre remuntadors

Al vessant sud del cim, el gran roc granític que dóna el nom a la muntanya, coronat per una taula d’orientació i amb un estratègic banc de fusta, ens ofereix un lloc ideal per fer un mos i admirar el panorama.

El veritable Roc de la Calma ofereix un bon recer

Per baixar “normalment” a l’aparcament caldria recular fins a la cruïlla amb la ruta dels peatons, però avui, sense esquiadors, ens fixem les raquetes i baixem directament a la dreta de les pistes d’esquí, per un pendent que no presenta massa complicacions, malgrat la marcada inclinació inicial que més avall es modera.

Iniciem la baixada directa a la mollera dels Clots



Després d’una ràpida baixada, anem a sortir al camí transversal dels peatons, que seguim a l’esquerra per arribar en pocs minuts a l’aparcament de la mollera dels Clots, punt final d’aquesta gratificant passejada amb raquetes de neu pel sector nord de la Calma.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 5.04.18 per Isabel Benet i Ventu Amorós.

diumenge, 8 d’abril de 2018

Peña Rueba, via Sendero Límite

27.03.18  Després d’escalfar els motors a la Cresta de la Cruz a Olvena, l’endemà l’Antonio, el Pau i jo vam anar cap a la Peña Rueba, un conjunt de moles conglomeràtiques, que aquí anomenen “mallos”, les quals s’alcen per damunt del poble de Morillo de Gállego. La nostra intenció és pujar per la via Sendero Límite, una línia de prop de 300 m oberta a la cara sud-oest d’aquest massís.

Peña Rueba des del mirador de Riglos

Així de bon matí sortim de Barbastro, primer per l’autovia A-22 en direcció a Osca i després per la carretera A-132. Passat Ayerbe deixem enrera els cèlebres Mallos de Riglos (jo no estic a l’alçada de tant magnes tàpies). A l’altra banda del riu Gállego, ens dirigim cap al poble d’Agüero, on deixem l’asfalt per prendre una pista de terra. La Peña Rueba, que de lluny ja impressiona, conforme ens hi anem acostant... encara impressiona més! El cel està força tapat i fa vent, però esperem que acabi sortint el sol.

Cap al peu de la via Sendero Límite


Després d’aparcar el cotxe en un petit eixamplament de la pista, comencem a pujar per un sender que es dirigeix al peu de la via situat immediatament a l’esquerra d’una canal, per on baixen les aigües de pluja com si fos el coll d’un embut. El peu de la via es reconeix molt bé perquè té les lletres S.L. gravades a la roca, i de moment encara estem sols... però ja veiem que això no durarà gaire.

Arribant al peu de la via

Com que l’Antonio té moltes ganes d’escalar i es coneix bé la via, tot seguit agafa la iniciativa i comença a pujar lleuger per una bonyeguda placa de conglomerat de grans còdols. Jo observo que la placa està folrada de líquens que li donen un aspecte negrós i de poca confiança, encara que en Pau m’assegura que és una roca molt bona. El cel encara és ple de núvols i l’aire és fred i desagradable.

Inici del primer llarg

Prop de la primera reunió

Quan em toca pujar a mi, estic glaçada i el primer bony ja em sembla un obstacle insalvable... comencem bé! Però sí que és cert que la roca té una excel·lent adherència i les preses de mà, quan les hi ha, són boníssimes; i quan no les hi ha... doncs a tirar d’A0 s’ha dit. Així, després de superar unes quantes d’aquestes “panxetes”, arribem a la primera reunió situada sobre una ampla repisa on ens espera l’Antonio amb un somriure d’orella a orella.

Acte seguit, l’Antonio continua pujant en diagonal ascendent a l’esquerra amb el seu estil d’escalada “reptiliana”, tot adaptant-se a la perfecció als accidents del terreny, que són molts i molt variats. Prop de la segona reunió, però, es troba amb un desplom que se li resisteix una mica.

Prop de la segona reunió

Quan jo arribo al citat desplom no m´ho penso dos cops: penjo els estreps aprofitant que els parabolts estant molt junts i el supero amb un parell de passos d’A1. Així arribem a la segona reunió situada sobre una altra bona repisa, encara que més estreta que l’anterior, i a tocar d’una petita sabina.

Al costat de la sabina de la segona reunió

Ara ja no estem sols: una altra cordada de tres també s’enfila per la nostra mateixa via, la qual cosa neguiteja als companys per si es dóna el cas que haguessim de compartir les reunions. Per això l’Antonio arrenca a còrrer amunt per la placa a buscar la tercera reunió situada sobre una repisa encara més estreta.

Inici del tercer llarg

Assegurant des de la tercera reunió

Al llarg del meu ascens m'he anat fixant que, a més dels apreciats parabolts, també hi ha un seguit de bagues, ja un xic ronyoses pel pas del temps, que llacen els abundants ponts de roca existents entre els grans còdols, i que jo aprofito per a fer tracció tot pregant que les bagues no petin en aquell moment.

Arribant a la tercera reunió

Com que la cordada que ens segueix aviat ens trepitjarà els talons, els companys decideixen no perdre el temps amb el canvi de cordes, i per això l’Antonio continua fent de primer per enfrontar-se amb el quart llarg, el més dificil de la via, on un reguitzell de desploms posaràn a prova les nostres forces.

Progressant pel quart llarg

En Pau m’aconsella que, per no perdre més temps, intenti passar els desploms en A0... i així ho faig gràcies als parabolts i al munt de bagues que hi ha als ponts de roca, però arribo a la quarta reunió mig morta. Sort que m’asseguren que a partir d’aquí la dificultat de la via minva d’allò més.

Prop de la quarta reunió

Ara, de tant en tant, el sol surt d’entre els núvols i la temperatura es fa més agradable. Això, unit a que la placa s’ajeu i desapareixen els líquens i les “panxetes”, fan que a partir del cinquè llarg la progressió sigui més ràpida i més d’acord amb el meu nivell.

Arribant a la cinquena reunió

Així aviat deixem de veure la cordada que ens segueix, i ja pel que queda, els companys decideixen seguir tal i com anem, amb l’Antonio fent de primer de corda i progressant per la placa del 6è llarg més alegre que unes pasqües.

Inici del sisè llarg

Prop de la sisena reunió

El 7è llarg no té cap misteri ja que continua recte amunt per la placa, encara que prop de la 7a reunió hi ha un tram més vertical i qualificat de V-.

Inici del setè llarg

Superant el pas més dificli del setè llarg

Com que els llargs 8è i 9è són d’uns 25m cadascun, i la dificultat és molt moderada (entre III i IV), l’Antonio se salta la 8a reunió i se’n va directament a la 9a. Després ja només queda un petit llarg qualificat de III que arriba al cim de la via situat en una estreta feixa boscosa.

Sortint de la setena reunió

Progressant pel desè llarg

Arribant a la desena i última reunió

Malgrat que totes les reunions de la via tenen instal·lació de ràpel, és aconsellable retornar a peu, així que, després de felicitar-nos per tan lluïda escalada, sense temps ni de fer-nos el selfie de rigor, marxem tot planejant amb molta precaució per l’estreta feixa on hi ha un sender mig desdibuixat, marcat amb pintura groga, que puja primer fins a un collet des d’on gaudim de bones vistes a llevant, amb el poble de Riglos i la part alta dels seus “mallos” com a elements més destacats.

Vistes a ponent des de la Peña Rueba

A partir d’aquí, a més de les marques grogues, comencem a trobar fites, cordes fixes, cadenes i bagues d’un camí equipat, i els cables d’acer i algunes grapes de la via ferrada de la Mora. Tot plegat fa que el camí de retorn sigui més entretingut del que esperàvem.

Baixant per un tram de cordes fixes

Cara est de la Peña Rueba

Esquema de l'itinerari de retorn

Un cop trobem el camí que ressegueix la base dels cingles, el prenem a mà dreta i, tot passant de nou pel peu de la via, seguim pel mateix camí d’anada fins a l’aparcament.


Aquí ens esperen les companyes Ester i Rosa que han aprofitat el matí per caminar per les rodalies, i que ara ens fan la foto de grup que ens mancava com a punt final d’aquesta bella escalada a la Peña Rueba.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 27.03.18 per Isabel Benet, Antonio Iglesias i Pau Vázquez.

dilluns, 2 d’abril de 2018

Olvena, via Cresta de la Cruz

26.03.18  Aquests dies previs a la setmana santa hem tingut l’oportunitat de fer una petita estada a Barbastro des d’on hem pogut anar a escalar a zones que normalment ens queden una mica lluny. No és el cas d’Olvena on ja havia vingut amb anterioritat per a fer la seva cèlebre via ferrada. Avui, en Pau, l’Antonio i jo, aprofitem la tarda de l’arribada per a pujar al mirador d’Olvena per una via que recorre l'espectacular Cresta de la Cruz.

Recorregut de la via Cresta de la Cruz


Després de creuar el nucli del poble, anem en direcció est cap a un collet des d’on prenem un sender que baixa directe al pont romànic sobre el riu Éssera, el qual excava un estret congost que deixa a l’aire lluire uns verticals estrats calcaris farcits de vies d’escalada.

Arribant al peu de la via

El camí, que va a frec del vessant nord de la nostra cresta, l’abandonem a mitja baixada per acostar-nos al peu de la via; i com que ja anem “vestits” per a l’ocasió, de seguida en Pau comença el primer llarg tot remuntant una placa cap al fil de la cresta.

Inici del primer llarg

Quan ens toca pujar a nosaltres, ens adonem que la citada placa, orientada al nord, està humida i rellisca com un sabó, per la qual cosa jo soluciono el pas més dificil fent A0. Després ens endinsem a una estreta canal que ens porta cap al fil de la cresta on ja ens toca el beneït sol.

Superant la primera placa

Sortint al fil de la cresta

Així arribem a la primera reunió, situada al vessant sud de la cresta i sobre una còmoda repisa. Per l’ampla canal que s’obre a la nostra esquerra puja la via ferrada d’Olvena.

Arribant a la primera reunió

Inici del segon llarg

En Pau continua, ara per una altra placa molt més seca i adherent, en direcció a una evident bretxa, per guanyar de nou la cresta i recorrer-la pel seu fil fins que deixem de veure’l.


Avançant per la cresta

Quan nosaltres arribem també al capdamunt de la cresta, jo observo que el seu fil és prou estret i elevat com per que et faci empassar saliva... glup!


Inici del tram més aeri de la cresta

Seguint el traçat que em marca la corda arribo al caire d’una profunda bretxa des d’on veig en Pau a la segona reunió situada al peu d’un vistós gendarme. Per arribar-hi ens cal desgrimpar per terreny fàcil però amb molt de compte.

Assegurant des de la segona reunió

Al caire de la bretxa

El tercer llarg comença remuntant el citat gendarme per una placa, qualificada de IV+, en direcció a un arbre penjat enmig de l’esperó.

Inici del tercer llarg

Superant la placa del tercer llarg

Quan l’Antonio i jo arribem al citat arbre, veiem que aquest s’esquiva flanquejant-lo per la dreta, tot fent un pas molt atlètic i penjat del buit. Sort que aquest paisatge petri ja està esquitxat de boniques flors primaverals com les del carraspic (Iberis sp.) que creixen protegides entre les esquerdes.

Esquivant un arbre al mig de la via

Carraspic

Després de revoltar pel sud la part més alta del gendarme, arribem a la tercera reunió, també plantada al peu d’un altiu esperó rocós.

A la tercera reunió

Aquí es canvien els papers i ara li toca a l’Antonio fer de cap de cordada, per això aquest arrenca amunt per la placa a trobar-se amb el pas més dificil de la via: un petit desplom qualificat de V. Superat el pas, l’Antonio prefereix muntar reunió directament sobre l’esperó per així controlar millor els nostres progressos... sobretot els meus!

Inici del quart llarg

Afrontant el pas clau

Jo començo remuntant en diagonal ascendent cap a la dreta, però a mitja placa canvio de direcció i vaig cap a l’esquerra a situar-me sota el pas clau mentre en Pau, que va al davant, guia les meves passes vacil·lants.

Al peu del desplom

Havent superat el desplom

Un cop hem deixat enrera el petit desplom, que jo supero amb un graciós A0, ens reunim tots tres al capdamunt de l’esperó des d’on l’Antonio s’encamina cap al seu caire. Quan nosaltres hi arribem ens adonem que per baixar de la cresta ens cal despenjar-nos per una profunda esquerda.

Baixant de la cresta

Selfie al final de la via

A partir d’aquí, es pot continuar grimpant per la cresta fins a l’ermita del Santo Cristo. Però com que nosaltres considerem que ja hem tingut prou entrenament pel que ens espera demà, després de fer-nos el selfie de rigor, anem per un camí poc definit que marxa a frec del vessant sud de la cresta i que acaba al mirador on, a més les incomparables vistes del Pirineu ben nevat, ens reben les companyes Ester i Rosa amb un somriure als llavis... i un bon feix d’espàrrecs a la mà!!!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 26.03.18 per Isabel Benet, Antonio Iglesias i Pau Vázquez.