diumenge, 8 d’abril de 2018

Peña Rueba, via Sendero Límite

27.03.18  Després d’escalfar els motors a la Cresta de la Cruz a Olvena, l’endemà l’Antonio, el Pau i jo vam anar cap a la Peña Rueba, un conjunt de moles conglomeràtiques, que aquí anomenen “mallos”, les quals s’alcen per damunt del poble de Morillo de Gállego. La nostra intenció és pujar per la via Sendero Límite, una línia de prop de 300 m oberta a la cara sud-oest d’aquest massís.

Peña Rueba des del mirador de Riglos

Així de bon matí sortim de Barbastro, primer per l’autovia A-22 en direcció a Osca i després per la carretera A-132. Passat Ayerbe deixem enrera els cèlebres Mallos de Riglos (jo no estic a l’alçada de tant magnes tàpies). A l’altra banda del riu Gállego, ens dirigim cap al poble d’Agüero, on deixem l’asfalt per prendre una pista de terra. La Peña Rueba, que de lluny ja impressiona, conforme ens hi anem acostant... encara impressiona més! El cel està força tapat i fa vent, però esperem que acabi sortint el sol.

Cap al peu de la via Sendero Límite


Després d’aparcar el cotxe en un petit eixamplament de la pista, comencem a pujar per un sender que es dirigeix al peu de la via situat immediatament a l’esquerra d’una canal, per on baixen les aigües de pluja com si fos el coll d’un embut. El peu de la via es reconeix molt bé perquè té les lletres S.L. gravades a la roca, i de moment encara estem sols... però ja veiem que això no durarà gaire.

Arribant al peu de la via

Com que l’Antonio té moltes ganes d’escalar i es coneix bé la via, tot seguit agafa la iniciativa i comença a pujar lleuger per una bonyeguda placa de conglomerat de grans còdols. Jo observo que la placa està folrada de líquens que li donen un aspecte negrós i de poca confiança, encara que en Pau m’assegura que és una roca molt bona. El cel encara és ple de núvols i l’aire és fred i desagradable.

Inici del primer llarg

Prop de la primera reunió

Quan em toca pujar a mi, estic glaçada i el primer bony ja em sembla un obstacle insalvable... comencem bé! Però sí que és cert que la roca té una excel·lent adherència i les preses de mà, quan les hi ha, són boníssimes; i quan no les hi ha... doncs a tirar d’A0 s’ha dit. Així, després de superar unes quantes d’aquestes “panxetes”, arribem a la primera reunió situada sobre una ampla repisa on ens espera l’Antonio amb un somriure d’orella a orella.

Acte seguit, l’Antonio continua pujant en diagonal ascendent a l’esquerra amb el seu estil d’escalada “reptiliana”, tot adaptant-se a la perfecció als accidents del terreny, que són molts i molt variats. Prop de la segona reunió, però, es troba amb un desplom que se li resisteix una mica.

Prop de la segona reunió

Quan jo arribo al citat desplom no m´ho penso dos cops: penjo els estreps aprofitant que els parabolts estant molt junts i el supero amb un parell de passos d’A1. Així arribem a la segona reunió situada sobre una altra bona repisa, encara que més estreta que l’anterior, i a tocar d’una petita sabina.

Al costat de la sabina de la segona reunió

Ara ja no estem sols: una altra cordada de tres també s’enfila per la nostra mateixa via, la qual cosa neguiteja als companys per si es dóna el cas que haguessim de compartir les reunions. Per això l’Antonio arrenca a còrrer amunt per la placa a buscar la tercera reunió situada sobre una repisa encara més estreta.

Inici del tercer llarg

Assegurant des de la tercera reunió

Al llarg del meu ascens m'he anat fixant que, a més dels apreciats parabolts, també hi ha un seguit de bagues, ja un xic ronyoses pel pas del temps, que llacen els abundants ponts de roca existents entre els grans còdols, i que jo aprofito per a fer tracció tot pregant que les bagues no petin en aquell moment.

Arribant a la tercera reunió

Com que la cordada que ens segueix aviat ens trepitjarà els talons, els companys decideixen no perdre el temps amb el canvi de cordes, i per això l’Antonio continua fent de primer per enfrontar-se amb el quart llarg, el més dificil de la via, on un reguitzell de desploms posaràn a prova les nostres forces.

Progressant pel quart llarg

En Pau m’aconsella que, per no perdre més temps, intenti passar els desploms en A0... i així ho faig gràcies als parabolts i al munt de bagues que hi ha als ponts de roca, però arribo a la quarta reunió mig morta. Sort que m’asseguren que a partir d’aquí la dificultat de la via minva d’allò més.

Prop de la quarta reunió

Ara, de tant en tant, el sol surt d’entre els núvols i la temperatura es fa més agradable. Això, unit a que la placa s’ajeu i desapareixen els líquens i les “panxetes”, fan que a partir del cinquè llarg la progressió sigui més ràpida i més d’acord amb el meu nivell.

Arribant a la cinquena reunió

Així aviat deixem de veure la cordada que ens segueix, i ja pel que queda, els companys decideixen seguir tal i com anem, amb l’Antonio fent de primer de corda i progressant per la placa del 6è llarg més alegre que unes pasqües.

Inici del sisè llarg

Prop de la sisena reunió

El 7è llarg no té cap misteri ja que continua recte amunt per la placa, encara que prop de la 7a reunió hi ha un tram més vertical i qualificat de V-.

Inici del setè llarg

Superant el pas més dificli del setè llarg

Com que els llargs 8è i 9è són d’uns 25m cadascun, i la dificultat és molt moderada (entre III i IV), l’Antonio se salta la 8a reunió i se’n va directament a la 9a. Després ja només queda un petit llarg qualificat de III que arriba al cim de la via situat en una estreta feixa boscosa.

Sortint de la setena reunió

Progressant pel desè llarg

Arribant a la desena i última reunió

Malgrat que totes les reunions de la via tenen instal·lació de ràpel, és aconsellable retornar a peu, així que, després de felicitar-nos per tan lluïda escalada, sense temps ni de fer-nos el selfie de rigor, marxem tot planejant amb molta precaució per l’estreta feixa on hi ha un sender mig desdibuixat, marcat amb pintura groga, que puja primer fins a un collet des d’on gaudim de bones vistes a llevant, amb el poble de Riglos i la part alta dels seus “mallos” com a elements més destacats.

Vistes a ponent des de la Peña Rueba

A partir d’aquí, a més de les marques grogues, comencem a trobar fites, cordes fixes, cadenes i bagues d’un camí equipat, i els cables d’acer i algunes grapes de la via ferrada de la Mora. Tot plegat fa que el camí de retorn sigui més entretingut del que esperàvem.

Baixant per un tram de cordes fixes

Cara est de la Peña Rueba

Esquema de l'itinerari de retorn

Un cop trobem el camí que ressegueix la base dels cingles, el prenem a mà dreta i, tot passant de nou pel peu de la via, seguim pel mateix camí d’anada fins a l’aparcament.


Aquí ens esperen les companyes Ester i Rosa que han aprofitat el matí per caminar per les rodalies, i que ara ens fan la foto de grup que ens mancava com a punt final d’aquesta bella escalada a la Peña Rueba.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 27.03.18 per Isabel Benet, Antonio Iglesias i Pau Vázquez.

1 comentari: